3.16 - Simplificacions interessades

"Ni la contradicció és indici de falsedat, ni la falta de contradicció és indici de veritat." Blaise Pascal

Abans he dit que algunes actuacions de la meva mare de vegades estaven relacionades amb els episodis conflictius en què després es veia immersa, els quals, desestabilitzant-la, acabaven arrossegant-la cap als estats depressius. El perill és, d'això, fer-ne una generalització.

És obvi que segons quines iniciatives seves li complicaven la vida, i que com a conseqüència d'aquestes complicacions, augmentava la seva vulnerabilitat, i que com a conseqüència d'aquesta vulnerabilitat augmentada, era més fàcil que es decantés cap un del seus estats emocionals extrems.

Per exemple, per a ella era un motiu molt gran de frustració que no tots els fills haguéssim sortit "religiosament ben encarrilats":

(*) "Tots els fills sans i forts de cos i ànima. Bé, això ho deia fa uns anys, quan eren petits. Ara, Senyor, tot ha canviat. Ha canviat a pitjor. Com és possible, Déu meu? Són fills nascuts de les meves entranyes, als quals, ajudats amb el teu buf diví, els hem donat la vida. Com és possible que no et vulguin, Déu meu? Si, per a mi, l'únic ets Tu. (...) Déu meu, i jo els he donat la vida, perquè acabin renegant de Tu. Què puc fer, Déu meu?"

Això la feia patir, i molts cops aquesta preocupació per l'esgarriament religiós d'algun dels fills era el principal motiu de les seves cartes invasives, que després acabaven provocant incomoditats i rebutjos.

Ara bé, amb les persones com la meva mare hi ha el perill que, com que és fàcil que protagonitzin situacions conflictives, se les acabi responsabilitzant també de conflictes que no són responsabilitat seva. Com en el cas dels nens amb l'etiqueta de difícils, que quan hi ha algun incident en un grup, són sempre els primers sospitosos d'haver-lo provocat, encara que d'entrada no hi hagi cap indici concret que apunti cap a ells.

En casos de conflictes, les persones bipolars sovint són jutjades no a partir dels fets concrets, sinó dels seus antecedents personals (o dels seus presumptes antecedents, ja que de vegades no són reals, ja han estat distorsionats). És una reacció fàcil per part de la gent que està a la vora d'una persona amb problemes emocionals i que no vol que li compliquin la vida. És una reacció de vegades autoprotectora, i per tant en part comprensible i legítima, però que també pot ser molt injusta, quan és desproporcionada o poc objectiva.

La meva mare de reaccions o actitud d'aquest tipus també en va patir. En alguna ocasió va ser tractada de manera bastant injusta, per part d'algun fill, o d'algun altre parent, o d'alguna altra persona. Dic tot això i no me'n situo al marge. Sóc conscient que de vegades jo també em vaig equivocar, i em dol que passés, molt.

Els problemes emocionals de les persones bipolars tenen a veure amb mecanismes biològics encara poc coneguts, tenen a veure amb la gestió que elles fan de la seva vida i les seves emocions, i tenen a veure també amb com nosaltres ens relacionem amb elles. Sobre el primer i el segon punt els familiars no podem fer res.

En canvi, el tercer punt sí que ens afecta: si estimem una persona amb problemes bipolars, no ens n'hauríem d'oblidar mai, que en funció de la nostra actitud cap a ella, contribuirem a afavorir o dificultar la seva estabilitat emocional.