3.15 - Cartes bomba

"Carta echada, no puede ser retirada." Refrany castellà

Un cop ja independitzats, una de les coses que ens posaven en estat d'alerta a mi i als meus germans era trobar un dia, a la bústia, una carta de la nostra mare. I encara ens inquietava més si anava dirigida a la nostra parella.

La meva mare, sobretot quan estava eufòrica, o hipomaníaca (amb un punt d'eufòria), era capaç d'escriure unes cartes explosives, de vegades devastadores, unes cartes que en general els fills havíem après a relativitzar, sense donar-los massa importància, però que a les respectives parelles de vegades se'ls entravessaven molt.

La meva mare sovint oscil.lava entre el blanc i el negre, sobretot en relació a alguns temes. Fins i tot quan estava estable, no només en els moments hipomaníacs o eufòrics. Era la seva manera de ser; de vegades li costava molt ser objectiva. Li costava acceptar les divergències, pactar acords, arribar a consensos. Estava convençuda de tenir la veritat absoluta (això quan no era el cas contrari, que dubtava de tot perquè estava en una fase depressiva). De manera que qualsevol discrepància o desviació nostra respecte del que a ella li semblava correcte (sobretot en temes clau, com per exemple l'educació dels fills, els seus nets), si coincidia amb algun dels seus episodis alts, eufòrics, desencadenava la seva reacció. Habitualment en forma de carta: s'esbravava escrivint allò que "estava convençuda" que havia de dir, que era la seva obligació dir.

A continuació ho ensobrava, ho tirava a la bústia... i al cap d'un o dos dies explotava la bomba atòmica a casa del destinatari, ja fos un fill, la germana de la meva mare, els seus germans... o la meva àvia, que patia moltíssim amb les oscil.lacions emocionals de la meva mare (o qualsevol altre parent o persona que s'hagués situat en el punt de mira de la meva mare).

Aquelles cartes feien mal. I sovint, més aviat o més tard, d'una manera o una altra, a la meva mare li arribava la reacció. Com si hagués llençat un bumerang, se n'hagués oblidat i, llavors, li arribés de manera inesperada l'impacte per l'esquena. Quedava estabornida, desconcertada. I sobretot dolguda. Com era que la tractaven així? Per què?

No ho entenia. No s'adonava de la seva provocació inicial, se sentia incompresa, injustament maltractada. Se sentia malament, i llavors l'energia de l'eufòria se li començava a esvair. Es començava a desinflar, i anava davallant un altre cop cap al pou de la depressió.

Parlo de les cartes com a exemple de les seves accions de vegades molt invasives, i en parlo també per explicar com ella gestionava les reaccions dels altres a les seves intervencions. Crec que les seves crisis depressives, en alguna mesura, sovint estaven relacionades amb episodis d'aquests. Crec que encara que ella no en fos conscient, molts cops havia contribuït inconscientment a forjar el context favorable per caure després en els estats depressius que tant pànic li feien.

Amb aquesta argumentació no vull fer-la a ella responsable de les seves crisis, seria una simplificació molt elemental. Prou feina tenia, havent de conviure d'una banda amb el seu caràcter, i d'una altra amb la seva vulnerabilitat pel que fa a les exagerades oscil.lacions anímiques. Però aquesta relació i aquestes reaccions existien, i crec que en casos així, mirant de no culpabilitzar ningú, és bo intentar ser-ne conscients.

El problema és que les persones bipolars potser necessitarien dues vides, ja que durant la primera de vegades ja tenen prou feina tot intentant arribar a entendre què els passa. No són fàcils, els aprenentatges que els cal fer per tal de tenir sota control la seva vida, sense que la vida, descontrolada, les governi a elles.

No els és fàcil entendre's, i no és fàcil que els altres les entenguin (sobretot quan s'està en el punt més profund de la depressió o en el més esbojarrat de l'eufòria). I aquesta doble incomprensió, la pròpia i la dels altres, les fa molt vulnerables.

Segurament, els familiars, els amics o coneguts de persones bipolars, també necessitaríem dues vides, per tal de ser capaços d'arribar a gestionar una mica millor, sense desesperar-nos (i sense empitjorar les coses amb la nostra incomprensió), la relació amb la persona que estimem.