3.14 - La convivència

(*) "Tan bé que estava ahir. I el malament que estic ara."

Les eufòries i les depressions de la meva mare no les vivia tothom igual. Al meu pare es veu que li feien més por les eufòries, i als meus germans, als que encara no s'havien emancipat, les depressions. Tots desitjaven que ella es mantingués estable, però si perdia l'estabilitat, segons cap a quina banda la perdés era viscut de manera diferent.

Al meu pare per descomptat no li agradava la tristesa, però entre les depressions i les eufòries d'ella, es veu que preferia les depressions (o si més no, això és el que de vegades deia la mave mare, dolguda). Suposadament, ell preferia aquests estats apagats perquè, llavors, tot estava més controlat, no hi havia ensurts. Era molt dur, però alhora tot era més previsible.

En canvi, als meus germans les depressions se'ls feien insuportables, amb la meva mare absent, profundament trista, estirada al llit amb els ulls com de vidre. Entre les depressions i les eufòries, ells preferien les eufòries, encara que fossin caòtiques, ja que llavors la meva mare estava contenta, fent mil coses, sovint esbojarrades, passant-s'ho bé.

Explicat així, pot donar la sensació que estic dient que el meu pare era insensible: "Mira com era, preferia veure-la anul.lada al llit que passant-s'ho la mar de bé a causa de les eufòries". Però aquesta seria una lectura molt superficial, perquè seria una lectura "aïllada del context". Reconec que jo mateix, durant un temps, vaig caure en la trampa d'aquesta lectura superficial.

El meu pare i els meus germans vivien amb la meva mare, però és evident que els papers de cadascú eren molt diferents. Suposo que la principal preocupació dels meus germans era la supervivència personal, intentar que no els trasbalsés massa tot el que li passava a la meva mare.

Des d'aquesta perspectiva sense responsabilitats, era molt més fàcil i agradable viure les etapes d'eufòries, plenes de rialles i d'idees divertides (i també d'alguns ensurts), que no la depriment i permanent tristesa de la depressió, aquella mena de forat profund i negre que alhora contaminava i xuclava la tranquil.litat i l'equilibri de la gent que l'envoltava:

"Tothom sap que les emocions i els estats d'ànim s'encomanen. Una persona deprimida deprimeix els altres sense haver fet res per a produir aquest efecte." Alexander Lowen (1)

En canvi, el meu pare era el responsable que aquell vaixell familiar en què estaven tots embarcats (matrimoni i fills no emancipats) seguís navegant. Decantat cap a una banda o cap a una altra, però surant, navegant, amb independència de la mala mar que fes. I de vegades, la mala mar era molta. I ell anava fent el que podia, de la millor manera que sabia.

Els fills, quan podíem, anàvem marxant, tots. Marxàvem els fills, però ell estava sempre allí, com a responsable principal i permanent.

Si em poso en el lloc del meu pare, jo no sé què hauria preferit, què hauria fet. Potser el mateix que ell. No ho sé.

--
(1) Alexander Lowen. La depresión y el cuerpo. Alianza editorial, 1982.(p. 258)