3.11 - El meu pare i jo

(*) "Només de pensar en posar un got de llet al microones m'entra angoixa i sequedat de boca, i penso que no puc, que no puc, que no puc. Després amb molta força de voluntat aconsegueixo posar la llet al got i ficar-lo al microones, però la feina em resulta esgotadora."

Quan ja feia un temps que estava al cas dels problemes de la meva mare un dia vaig escriure-li una carta dient-li, a grans trets, el mateix que més o menys ara penso i escric, sobre la seva relació amb el meu pare, sobre la incapacitat d'ell per a entendre-la, i de com l'afectava a ella aquesta situació. Segurament ho deia pitjor que ara, amb més duresa, perquè llavors amb ella tenia encara una actitud combativa. Encara no havia sabut alliberar-me d'aquella forma difícil i cantelluda de relacionar-me amb ells (amb el meu pare em passava igual). Era un tipus de relació que no m'agradava, però que se m'havia quedat enquistada.

Al cap d'un temps vaig saber que el meu pare també havia llegit aquella carta, i que li havia dolgut. I llavors el vaig escriure a ell, amb el propòsit sobretot d'asserenar la situació, parlant només de totes les coses que valorava d'ell. Perquè el meu pare, encara que no entengués la meva mare, era una bona persona, amb molts aspectes positius.

M'hauria agradat haver trobat aquella carta, la segona, adreçada al meu pare, perquè encara que fos conciliadora dubto que pogués ser molt càlida, ja que llavors això de la calidesa no era precisament el meu fort. Suposo a més que el que li deia en aquella carta elogiosa ell estava acostumat a sentir-ho: era una persona ben valorada i la gent que el coneixia parlava bé d'ell.

En canvi, el que deia d'ell en la primera carta dubto que li hagués dit gaire gent. Potser ningú, fins llavors. No era fàcil enfrontar-se al meu pare, ja que la seva seguretat i energia imposaven.

Va ser oportú escriure aquella carta a la meva mare? Ho va ser que ella l'ensenyés al meu pare? Si ell no podia entendre aquells punts de vista, tenia alguna utilitat parlar-n'hi?

Si penso en aquell episodi, m'imagino que si ara m'hi tornés a trobar faria més o menys el mateix. Perquè el sofriment de la meva mare era ben real. Si de cas, el que intentaria seria fer-ho millor. Suposo que procuraria expressar-me sense tanta duresa, amb més empatia, però alhora sense renunciar a la claredat.

Hi ha una altra raó per explicar que no em senti del tot a gust amb aquell episodi. Jo vivia lluny, veia els meus pares amb comptagotes, vaig escriure una carta contundent... i vaig seguir vivint lluny, en tots els sentits, geogràficament, i també mentalment, recordant-me només dels meus pares de tant en tant. De fet, tenint-los bastant oblidats.

Mentrestant, ells es seguien enfrontant cada dia a la difícil realitat quotidiana que els tocava viure. La meva mare, sovint confusa i emocionalment inestable. El meu pare, d'una banda intentant ajudar-la amb tota la bona intenció del món (per exemple, buscant els millors psiquiatres, ja que pensava que el problema era només mèdic i que, per tant, l'havien de resoldre els metges). I d'una altra banda, sense adonar-se'n, alhora contribuint a les seves desestabilitzacions, a causa de la seva dificultat per entendre la manera de ser d'ella. Tot era molt complicat.