3.10 - Fallar

(*) "Repassant la meva vida m'adono que potser ell es va equivocar al pensar en un matrimoni ideal, sense adonar-se que no existeix la parella perfecta. Al constatar jo cada dia que no aconseguia ni aconseguiria mai el que ell esperava de mi, em va anar venint una profunda tristesa que va acabar en una terrible depressió. Ell va complir, però jo vaig fallar."

La meva mare oscil.lava entre el paper o sensació de fracassada-culpable i el de crítica-acusadora. En les seves notes els dos papers estan ben representats. En aquesta nota representa el primer, i la conclusió és aquesta: "Ell va complir, però jo vaig fallar."

Però què vol dir fallar? Fallar és "no fer allò que l'altre espera que facis"? Si no compleixes les expectatives de l'altre, falles? Fan por, aquestes idees, perquè així la teva autoestima i la teva estabilitat emocional no depenen de tu, sinó que depenen de la valoració que l'altre fa de tu.

I d'altra banda, ell va complir? Per què? ¿Va complir perquè va seguir les seves pròpies regles del joc, les que ell havia adoptat d'acord amb els patrons masclistes de l'època? Complir era això? ¿No hauria sigut una manera millor de complir (si és que la paraula complir és l'adequada) ser capaç de tenir l'empatia i la lucidesa necessàries per veure "realment" la dona amb la qual s'havia casat? Veure-la tal com era i, evidentment, acceptar-la, sense intentar canviar-la.

A continuació del fragment anterior ve aquest altre fragment:

(*) "Això que s'explica en quatre ratlles va durar anys, va venir de mica en mica, sense que gairebé no ens n'adonéssim, ni ell ni jo. Si ell hagués intuït que les seves, diguem-ne, exigències diàries influirien d'aquella manera en la meva vida, mai..."

Els punts suspensius són literals. Aquesta frase, amb redactats molt semblants, inclosos els punts suspensius finals, surt en dues notes més. Amb la facilitat per escriure que tenia la meva mare, sobta molt que aquesta frase, quan apareix, sempre quedi inacabada, amb els punts suspensius.

Des de la seva faceta admirativa cap al meu pare, és probable que ella pensés "que ell ho havia fet tot perfecte". I si ho havia fet tot bé, no hi havia motiu per esperar cap canvi d'actitud d'ell. De manera que començava la frase... i suposo que llavors s'adonava que era una frase que no tenia sentit, i quedava inacabada.

Des de la faceta crítica, podria ser que no acabés la frase perquè de fet no s'ho cregués, el que estava a punt d'escriure, és a dir, que el meu pare hagués pogut actuar diferent. És molt possible que pensés que el meu pare era incapaç d'actuar d'una altra manera, no ja perquè "ho fes sempre tot bé" (ara estem en la faceta crítica, des de la que li podia veure pegues) sinó senzillament perquè creia que no era possible, que ell pogués arribar a entendre bé el problema, condicionat com estava per l'educació que habia rebut i per les seves idees. I per tant aquesta incapacitat de comprensió feia també impossible un eventual canvi d'actitud.

Quan dic entendre el problema em refereixo només a això, a entendre que hi havia una relació entre la pressió que, amb les seves expectatives (el seu model d'esposa) ell exercia sobre la meva mare, i l'ansietat i els estats depressius que a ella li provocava no ser capaç de satisfer aquelles expectatives. Em refereixo només a entendre aquesta relació de "causa-efecte".

Vull dir que aquí no em refereixo a la capacitat de "sentir" el que sentia ella quan estava en el pou de la depressió. Perquè això segurament és impossible, per molt que un s'hi esforci, si no s'ha passat també per estats ansiosos i depressius. Però aquesta és una altra història, de la que si de cas ja en parlaré més endavant.