3.7 - El punt de vista

"Si et poses una meta inassolible el primer que sentiràs és ansietat, perquè per molt que t'esforcis no l'assoliràs mai. Aquesta ansietat et farà minvar el rendiment, et traurà motivació, i estaràs més ansiós perquè et veuràs més allunyat dels teus objectius. L'impacte final de tot això és la depressió." Walter Riso (1)

En els capítols anteriors he parlat del secretisme, del diferent protagonisme de les depressions i les eufòries, dels ingressos, dels diners. En conjunt he fet descripcions dels temes, més que formular-ne opinions. De tota manera, sóc conscient, tal com deia Nietzsche, que "no hi ha fets, sinó interpretacions". Ara, a més, interpretaré de manera explícita.

El meu punt de vista sobre els problemes emocionals de la meva mare és que era una persona amb una fragilitat biològica, que aquesta fragilitat va romandre asimptomàtica fins als trenta anys, que es va manifestar a causa de les seves dificultats per gestionar la seva vida i que es va cronificar pel mateix motiu.

El meu punt de vista inclou que un element fonamental per entendre les dificultats de la meva mare per gestionar la seva vida és el seu matrimoni. D'una banda per la manera de ser del meu pare, d'una altra per les responsabilitats inherents al fet de ser mare. Per tant, com que el tema d'aquests escrits són les depressions de la meva mare, haig de parlar també del meu pare i de la vida familiar.

Els meus pares es van casar el 1950, en ple nacionalcatolicisme, en un moment en què els drets de les dones estaven molt retallats. No era només una qüestió de costums sinó també de lleis. El franquisme havia eliminat els avenços legislatius aconseguits durant la República, i de les dones el que s'esperava era sobretot que fossin casolanes i submises:

"Existeix una potestat de direcció, que la Naturalesa, la Religió i la Història atribueixen al marit, dins d'un règim en el qual es recull fidelment la tradició catòlica que ha inspirat sempre i ha d'inspirar en endavant les relacions entre els cònjuges." Preàmbul de la Llei espanyola del 24 d'abril de 1958 (2)

Per exemple, les dones casades no podien treballar sense el permís del marit, ni obrir un compte corrent sense la seva autorització, ni llogar un pis, ni treure's el passaport. El lloc de residència havia de ser sempre el que decidís el marit, i era ell qui tenia la pàtria potestat dels fills, fins al punt que els podia donar en adopció sense el consentiment de la mare.

El meu pare era un marit com molts dels marits d'aquella època, convençut del seu paper superior dins del matrimoni, i per tant també convençut del rol subordinat de la dona. Com que n'estava convençut, actuava en conseqüència, ja que pensava que era el millor que podia fer. No només el millor, sinó també la seva obligació.

La relació entre els meus pares no era horitzontal, igualitària, sinó vertical. Podria haver sigut també vertical però no tan negativa per a la meva mare si el meu pare hagués entès la manera de ser d'ella, les seves particularitats i necessitats. Però no va ser així, ell es va passar tota la vida pensant que havia d'aconseguir que ella fos diferent de com era. I això va fer que les seves vides fossin molt difícils. I que la meva mare, incapaç de suportar aquella pressió, acabés convertint les seves dificultats en depressions.

Tal com he dit més amunt, aquest és el meu punt de vista.

--
(1) Walter Riso. La Vanguardia, 28-3-2016
(2) Cita recollida per José Antonio Marina i María de la Válgoma a La lucha por la dignidad, Anagrama, 2000 (p. 130).