3.4 - Depressions i eufòries

(*) "Recordo que durant una temporada bastant llarga i sense que pugui explicar-ne la causa, cada setmana pujava i baixava. 'Avui toca', i tocava. Fins i tot el psiquiatre de torn estava desconcertat. Però va passar aquella època i vaig tornar a les temporades llargues. Amunt i avall, mesos i anys. Només volia anar al metge quan estava alta, perquè amb la depressió al damunt no tenia ànims per arribar a la consulta."

En les notes de la meva mare és aclaparador el protagonisme de les etapes depressives i de tot allò que suposaven per a ella. És cert que moltes vegades fa referències a les pujades i a les baixades, però així com de les baixades, de les depressions, en parla una vegada i una altra, donant-ne tota mena de detalls, a les pujades, a les eufòries, s'hi refereix ben poques vegades.

Els últims anys de la seva vida, els últims onze anys, que són els que vaig compartir amb ella quan vaig tornar a casa (vint anys després d'haver-ne marxat), vam parlar moltes vegades de la seva malaltia, de la bipolaritat, i el balanç és el mateix: el tema de les converses eren les depressions, i no les eufòries.

Crec que aquest fet té dues explicacions. La primera que tant la durada com la gravetat de les depressions van ser molt més importants que les de les eufòries. Els episodis d'eufòries van ser més puntuals, i a més no arribaven al descontrol absolut. De fet, quan la meva mare parlava de "pujades i baixades", de vegades crec que descrivia més unes oscil.lacions entre estats depressius molt greus i estats entremig de l'eufòria i la normalitat: estats hipomaníacs, més animats del normal però no del tot eufòrics. I quan arribava alguna veritable eufòria, era sempre "dins d'uns límits". En tornaré a parlar més endavant.

L'altra explicació sobre aquest diferent protagonisme de les depressions i les eufòries en els seus escrits i les seves converses és que les depressions, aquell desinterès per la vida, aquell dolor d'existir, li feien un pànic terrible. Pensar en les ja passades i, sobretot, pensar que poguessin tornar. Mentre que les eufòries, a banda que poguessin tenir, i tenien, conseqüències lamentables, mentre duraven eren esplèndides: amb aquella immensa energia, aquells munts d'idees, aquella rapidesa de pensament, aquell sentiment de vitalitat i d'alegria...

El problema més gran de les eufòries no eren les eufòries, sinó les seves conseqüències, tots els embolics que provocaven. I sobretot, "la principal conseqüència": a causa del desgast originat per aquella activitat frenètica, a causa de l'insomni, de l'exhauriment vital, s'acabava precipitant un altre cop en el pou de la depressió: des de dalt de tot queia al fons de tot.

Però si no haguessin tingut conseqüències, ella potser ja s'hi hauria quedat ben a gust, a dalt de tot, en l'estat eufòric. Bé, ella i qualsevol persona, perquè si t'ho estàs passant meravellosament bé, si tens aquest sentiment d'omnipotència, d'extrema clarividència i felicitat, si sents una energia inesgotable (ja no et cal ni dormir!), per quin motiu hauries de voler abandonar aquest estat? Passar-s'ho bé agrada a tothom, i quan estàs eufòric t'ho passes molt bé! Te n'oblides, que una eufòria, per definició, és sempre excessiva, descontrolada, i que sempre passa factura. (1)

He dit "m'imagino", "suposo"... Per sort, no vaig heretar la fragilitat emocional de la meva mare, i crec que també per sort, no m'ha atret mai el consum de substàncies psicoactives, ni les il.legals ni les legals, que és l'altra forma d'accedir a aquests estats. Per aquest motiu, sobre aquest tema "dels estats alterats de la consciència", siguin a causa d'un trastorn mental o d'un consum de substàncies, només en puc parlar a partir del que he sentit explicar o llegit. A partir de les experiències dels altres.

No recordo la meva mare parlant de les eufòries amb preocupació, sinó més aviat amb un somriure. Sabia que li complicaven la vida, i que mentre duraven també la complicava als altres, però s'ho passava tan bé...

Si la meva mare només hagués tingut de tant en tant estats eufòrics, és a dir, si hagués viscut oscil.lant entre la normalitat i les eufòries (o la hipomania, entonada però sense arribar a l'eufòria), si hagués viscut sempre així, sense caure mai en les depressions, m'imagino que no se li hauria passat mai pel cap intentar escriure un llibre sobre els seus estats emocionals.

--
(1) Mercè Ponce, bipolar, ho explica així: "Aquesta energia que tens (...) Et sents capaç de tot, és una passada!". És un dels molts testimonis recollits per Berta O. Peig al documental "Amunt" (2014), dedicat a la fase eufòrica de la bipolaritat. "És com si tingués els sentits amb un amplificador", "és el millor de tot", "és fantàstic", etc.