3.3 - Secretisme

(*) "Si algú no ha passat mai per això, és impossible que pugui intuir l'infern que suposa una depressió. És totalment comprensible que algú sense fe tiri pel dret, com a única alternativa."

La meva mare situava l'inici dels seus problemes depressius quan tenia trenta anys. Jo llavors en tenia quatre, i fins als vint-i-un no vaig marxar de casa. De tots aquests anys no en tinc cap record relatiu als seus problemes emocionals, ni recordo que en cap moment en sentís a parlar: ni que ella en digués res, ni que el meu pare ho comentés, ni que mai fos motiu de conversa amb algun germà o amb qualsevol altra persona.

D'aquells anys, suposo que el meu desconeixement del que li passava al principi era normal, a causa de la meva edat. Més endavant, durant la meva adolescència i fins al dia que vaig marxar, suposo que devia ser determinant la meva falta absoluta d'atenció, centrat com estava en mi mateix, capficat amb les meves preocupacions. Vivia al domicili familiar com si fos una pensió, sense assabentar-me del que hi passava. Durant aquesta etapa, m'imagino que si hagués sigut una mica més sensible al que m'envoltava, hauria detectat alguna cosa, com a mínim que de vegades la meva mare estava molt trista.

El cas és que entre el secretisme dels meus pares i la falta d'atenció meva, no em vaig adonar de res. Insisteixo en el secretisme perquè crec que, per molt que no m'interessés pel que passava a casa, si la malaltia de la meva mare en algun moment hagués sigut tema de conversa, crec que alguna cosa en recordaria. (1)

Durant els anys abans d'emancipar-me no vaig tenir mai la sensació que ella tingués cap problema emocional, ja que es comportava "com si no passés res". D'aquesta simulació, d'aquest esforç seu diari, no me'n vaig assabentar fins més tard. I ara, quan llegeixo notes seves en què en parla, m'impressionen moltíssim. Trobo que ha de ser molt difícil, no tenir cap ganes de viure, sentir-te del tot inútil, esgotada, incapaç de fer res, i alhora anar complint amb els mínims familiars que s'esperen de tu, que tots esperàvem d'ella.

Ens semblava el més normal del món, que anés fent tot el que feia cada dia. I de normal no ho era gens, era un immens, feixuc i dolorós esforç diari, viscut en silenci i solitud, i per tant encara més feixuc i dolorós.

Va ser poc després d'haver-me independitzat, que en vaig començar a ser conscient. No recordo exactament com, però el que sí recordo és que, a partir de llavors, els seus problemes depressius van començar a ser un tema bastant habitual de les cartes que de tant en tant ens escrivíem. Llavors jo vivia lluny, i les vegades que ens vèiem durant l'any eren comptades i breus.

La meva experiència és completament diferent de la dels meus germans petits. Ells sí que van ser del tot conscients de les oscil.lacions emocionals de la meva mare. Van créixer vivint-les de manera quotidiana, perquè la desestabilització de la meva mare llavors ja era del tot òbvia.

--
(1) Si els meus pares, mentre van poder, van amagar-nos als fills els problemes de la meva mare suposo que sobretot va ser per protegir-nos, per estalviar-nos la preocupació de ser conscients de les depressions d'ella. Un altre motiu devia ser que a la nostra família "les emocions" no eren tema de conversa, però si de cas d'això en parlaré més endavant. No sé si aquesta opció, la de l'ocultació (durant aquells primers anys) va ser la més favorable per a la meva mare. Potser ni tan sols ho va ser per a nosaltres.