3.2 - Cine familiar

(*) "No és fàcil parlar de la pròpia depressió, és necessari condensar molts anys de vida en unes pàgines i això és molt complicat."

A casa dels meus pares hi havia un armari ple de pel.lícules que havia filmat el meu pare. Pel.lícules de primeres comunions, de celebracions familiars, d'excursions, de viatges... Recordo que les primeres les filmava amb una petita màquina que funcionava donant-li corda, de manera que quan s'acabava la corda s'acabava l'escena.

En aquestes pel.lícules, quan hi surt la meva mare de vegades és fent gestos perquè no la filmin, crec que sobretot per coqueteria, perquè tenia por de no sortir prou afavorida. En general, a les pel.lícules sortim tots somrients, juguem, fem corredisses, estem contents...

Part d'aquestes pel.lícules es conserven, i si algun cop les mirem ens fan somriure. A tots ens agrada conservar bons records, i en aquestes pel.lícules no hi ha ombres, tot són llums. Perquè el meu pare filmava el que es filma o fotografia en totes les famílies: els bons moments. I per això, tal com he dit, si ara les mirem se'ns dibuixa un somriure.

L'arxiu de fotografies que conservava la meva mare i que quan va morir en part es va dispersar era més heterogeni. D'entrada, perquè l'època que documentaven les fotos era molt més extensa. Fins i tot hi havia la foto d'algun besavi. I alhora també hi havia moltes fotos posteriors a l'època de les filmacions, una època, la de les filmacions, que no tinc clar fins quan va durar.

En aquest arxiu fotogràfic (una manera pomposa de dir "capsa de fotografies desordenades") totes les imatges ja no eren lluminoses i sense ombres. Entremig, de tant en tant, hi podies trobar, per exemple, la foto d'un sopar de negocis del meu pare en la qual la meva mare hi sortia amb una cara tristíssima, o una foto de carnet amb la mateixa tristesa.

No es tracta de comparar ara la quantitat de fotos d'un tipus i de l'altre, de treure conclusions del recompte, sinó només d'apuntar que aquestes fotos amb la cara trista són reals.

A més, fer un càlcul comparatiu no serviria tampoc per treure conclusions útils. Perquè és un fet que, qui fotografia, selecciona el motiu i el moment, i qui guarda fotografies també fa una selecció posterior semblant, decidint "el que fica a la capsa". I també decideix, més tard, quan potser treu fotos de la capça i les llença. De manera que, al final, el que queda a la capsa (als records) no és tant un reflex fidel del que ha passat, sinó el que volem recordar del passat.

Jo d'alguna manera també he triat. Sense negar el relat que es reflecteix en les pel.lícules familiars, vull aportar alhora un altre punt de vista, un punt de vista que a mi em sembla que havia quedat tapat pel relat "dels bons records".

Només pretenc això, afegir aquest punt de vista a l'expositor.