1.4 - Sobre les cites

Totes les cites de les pàgines anteriors estan tretes de les notes o les cartes de la meva mare. Aquests escrits seus de vegades no són fàcils de contextualitzar, ja que normalment no posava la data de quan escrivia, i sovint no especificava l'època concreta de què parlava.

Les depressions van començar quan tenia trenta anys, i va morir als setanta-set. Són molts anys. Com que a més no va fer mai un esquema cronològic de les diferents etapes de la seva vida i de les seves oscil.lacions emocionals (i jo només l'he sabut reconstruir de manera parcial, i ves a saber fins a quin punt de manera fiable), de vegades, tal com deia, els episodis i les notes no són fàcils d'ubicar. En quina etapa de la seva vida va passar "allò"? Estant en quin estat emocional? Per acabar-ho d'embolicar, alguna vegada un mateix episodi, potser important, ella l'ubica primer en un moment i després en un altre.

Tinc clars alguns fets o anècdotes, però d'altres no tant. Tampoc no són una guia els temps verbals que fa servir ella quan escriu, perquè de vegades l'ús del present o del passat sembla més literari que real.

Moltes vegades només es poden fer suposicions. Per exemple, les cites de l'apartat anterior, sobre la confiança de la meva mare en Déu, ella no ho especifica, però el més normal és pensar que corresponen a períodes de bonança. I en canvi, sobre el mateix tema, aquestes altres cites el més normal és pensar que corresponen a períodes depressius:

"Per què tinc ganes d'acabar si sé que Tu ets aquí, que em veus, que em sents?"

"No sé donar-li sentit al sofriment. Dic 'Si Tu ho vols, jo també ho vull'. Però no ho dic de veritat, sinó amb ràbia."

"La vida em pesa, i no puc entendre que Déu vulgui això per a mi, sense que ningú en tregui cap profit. Quan s'acabarà aquest turment?"

"Si tingués a Déu en mi (sé amb seguretat que el tinc, però no el sento) no em podria passar això. Només un instant de llum per sentir-me filla de Déu i tot serien claredats, però no ho aconsegueixo."

Trobo que, de totes les seves notes, aquestes frases són de les més punyents. Per a mi, que no crec en res, però que tinc molt present tot el que suposava per a la meva mare creure en Déu, aquestes frases m'impressionen molt. (1)

D'altra banda, val a dir que moltes vegades la contextualització exacta de les cites no és el més important, ja que el que diu, sobretot quan es refereix a com es sentia quan passava per un estat depressiu, té la mateixa contundència amb independència que estigui redactat en passat, present, primera persona o tercera, un any o un altre. És igual si ho va escriure en el mateix moment, o si ho va escriure posteriorment, recordant-ho. És tan terrible que el detall de com o quan és secundari.

Les cites de la meva mare incloses a les pàgines següents van precedides d'aquesta indicació, (*), per tal de facilitar la seva identificació i diferenciar-les de les cites d'altres persones (a l'annex final "Cites i bibliografia" hi ha més informació sobre el tractament dels textos citats d'altres persones).

--
(1) Sobre l'eventual transformació del sentiment religiós durant els períodes depressius en parla el psiquiatre i jesuïta Jordi Font: "La seva experiència de Déu quan es troba bé és la d'un ésser familiar, però passa a ser un ésser molt llunyà quan tot se li enterboleix i no veu futur en la creença, fins al punt de sentir que no creu en res." (Religión, psicopatología y salud mental. Ediciones Paidós, 1999, p. 126). En canvi, parlant de les eufòries diu: "Per això quan es dispara la fase maníaca es converteix en un apòstol proselitista ocupant el lloc més alt, més distanciat del fons de la vall depressiva." (p. 138)