1.3 - Sobre Déu

"Encara que ho intenti, m'és completament impossible contemplar la meva depressió des d'un punt de vista laic. No ho hauria suportat: m'hauria mort o m'hauria matat, així de clar. Aquell intens i angoixant sofriment només es podia resistir amb l'ajuda d'un Déu que no veia per cap banda, però que tenia l'evidència que era allí, amb mi. Ell havia passat, a l'hort de les oliveres, el mateix abandonament total que jo sentia i, d'alguna manera, m'acompanyava. No entenc com, ni puc explicar-ho, però no em sentia sola."

"L'únic remei per aguantar aquest mal és l'autèntica confiança en el meu Pare-Déu que va foragitar de mi el suïcidi i que fa que ara digui ben convençuda: Tot és per a bé."

"Déu sap el perquè de les coses i nosaltres no ho entenem. Segurament el que passo ara té molt valor. Jesucrist va patir i morir per nosaltres. Era Déu i s'ho podia haver estalviat. El sofriment és un camí, la Vida Eterna serà per sempre."

"Sense el Teu constant suport, fins i tot en l'obscuritat, no hauria arribat al dia d'avui. Fa anys, molts, que hauria posat fi a un viure sense nord ni il.lusió. Tu saps, Senyor, el meu sofriment, només Tu. Els altres, tot i estimar-me, no han pogut intuir el que ha sigut la meva vida fins ara. Tu has viscut els meus dubtes, la meva buidor, la meva angoixa, el meu desassossec (...) El meu únic mèrit ha sigut sotmetre'm una vegada i una altra, sempre, a la teva voluntat. 'Ho vols, Senyor? Jo també ho vull'. I així vint-i-nou anys."

"Mai, durant aquests llargs i terribles anys, em va passar pel cap la idea del suïcidi. Estic convençuda que la meva formació religiosa hi ha tingut molt a veure: mai he pensat en acabar amb els meus patiments, tirant pel dret. Sempre, no sé de quina manera, seguia convençuda que Déu, tot i colpejar-me d'aquella manera, continuava exercint la seva paternitat divina sobre mi. Recordo que, cada dia, durant les meves estones d'oració (que no vaig abandonar mai, ja que gràcies a Déu tinc una voluntat de ferro) em situava amb ell a l'Hort de les oliveres i amb Ell deia i repetia: 'Pare, allunya de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva'. Potser va ser això el que va evitar que pensés en la possibilitat d'acabar pel meu compte amb la meva vida, una vida que només em produïa cansament, esgotament i impotència total. Em sentia tan inútil per a tot, tan incapaç de cara als altres, sempre pensant 'No puc, no puc, no puc...' I no podia amb la meva vida, ni amb els meus fills ni el meu marit, no podia viure i, no obstant això, seguia vivint."

"Si Déu permet que torni la depressió, Ell em donarà els mitjans per a suportar-la, si no amb elegància, com a mínim amb paciència."