1.1 - Sobre les depressions

"No puc cuinar, ni cosir, ni escriure. Fa vuit mesos que em passo al llit tot el temps que puc. Res no em fa il.lusió i només penso en acabar. Estic tot el dia esgotada sense fer res. No sé què fer, i fer el mínim em costa moltíssim. M'he convertit en una inútil. Em veig incapaç de tot. Pensar que haig de fer alguna cosa m'espanta. Quan parlo, em fa mal el nas i em ploren els ulls. Gairebé sempre tinc la boca resseca. No tinc ganes de veure ningú. En l'horitzó de la meva vida no hi veig ni un bri de llum."

"No entenc res, no entenc la vida, la meva vida."

"Qui ha patit una depressió sap el que se sent, però, com ho pot entendre qui no n'ha patit mai cap? Te'n vas a dormir veient la vida de color de rosa i, l'endemà, el sol no surt, tot és negre, negre, negre, sense ni un bri de llum."

"Abans gaudia mirant la natura. Quan aconsegueixo inhibir-me, estic tranquil.la. Pau i alegria, mai."

"No m'interessa res, no m'atrau res. Dins meu, un immens dolor."

"El cel et cau al damunt i la terra no t'acull. És un sentir-te completament inútil, abandonada dels homes i de Déu, amb només un anhel: marxar d'aquesta vida tan dura, tan sense consol, sense esperança, sense amor de cap mena. Sembla que és l'únic recurs acceptable: a Déu no el veus, i als homes... els faràs un favor anant-te'n."

"Durant les depressions, ni fe, ni esperança ni res. Només ganes de plorar i de marxar."

"Rentar la roba era un turment, estendre-la un esforç titànic i planxar-la esgotador."

"Símptomes? Avisos? Cap. Te'n vas a dormir veient el cel estrellat i quan et lleves tot està ple de núvols. Has passat de la mania a la depressió, aparentment sense cap motiu, i és irreversible. Es pot assemblar, potser, a un atac d'apendicitis o un còlic nefrític que, segons diuen, apareixen de cop i sense cap avís."

"A les dues o les tres de la matinada, cada dia el mateix ensurt, la mateixa angoixa. Què faré demà per dinar? Era el problema més difícil que havia de resoldre. Quin espant! Quan em llevava, llegia llibres de receptes. Pobre de mi, per acabar, al migdia, amb les tallarines habituals. M'havia passat tot el matí angoixada amb el menjar."

"Recordo les persones que em deien: 'Anima't, anem al cine, et distrauràs'. I el cine em feia venir ganes de plorar. Veia la gent submergida en la pel.lícula mentre jo em sentia com un drap, sense entendre res, i m'ensorrava. I em dolia també, al sortir i veure els altres tan contents preguntant-me com m'ho havia passat, haver de respondre només amb una mirada prou expressiva que, sense paraules, ho deia tot. I així un dia i un altre. Com vaig aguantar tots aquells anys?"

"D'aquelles èpoques tan horroroses recordo l'angoixa al veure que se m'acabava la targeta de l'autobús, o quan em veia obligada, a causa de les circumstàncies socials, a anar a una boda, un bateig o a qualsevol sopar de no res amb amics. Odiava estar amb gent en intuir que ningú no entendria res de la meva malaltia."

"No desitjava visites, sinó solitud. A la família li costa entendre-ho."

"Als últims psiquiatres, si hi havia d'anar en autobús, ja no podia. O estaven al costat de casa o en prescindia. Ja no podia més, l'esgotament era absolut."

"És la jaculatòria durant la depressió: no puc."

"El cap m'esclata, no ho podré resistir. No puc més i em sento sola amb el meu sofriment."

"Em sento embolcallada en una solitud impossible d'explicar."