Tanzània 2004

Els voluntaris opinen

Els membres dels diferents camps de treball que ha organitzat SED aquest estiu opinen sobre les seves respectives experiències. De ben segur que us permetrà fer-vos una millor idea del que suposa aquest tipus d'activitat de voluntariat.

Jordi Déu (Karatu, Tanzània)
  
Societat global:
 
He conviscut a Karatu, Tanzània, durant un mes, envoltat de persones pobres, humils i somrients. Aprenent com, del no-res, se'n pot treure un somriure, un moltes gràcies, un fins aviat. He treballat amb ells, al seu costat, intentant ser com ells. Però les diferències amb el nostre món són tan abismals, que se'm fa difícil imaginar un punt d'equilibri on conflueixin les nostres societats. Una societat basada en el consumisme innecessari, enfront d'una altra societat basada en la subsistència més bàsica. Una gran injustícia que no ets capaç d'assimilar fins que no ets allà, vivint amb ells, vivint com ells.
 
Malgrat tot, tinc fe que aquest punt d'equilibri algun dia arribarà. Tinc fe que l'educació, tant allà com aquí, és el millor pilar per començar a construir una nova societat, una societat global on tothom tingui cabuda, on tothom tingui els mateixos drets i els mateixos deures. I, sobretot, tinc fe que qualsevol petita acció que es faci per millorar aquest món val la pena. No ens podem quedar de braços plegats, no tenim excusa.

Carles Martínez, Litus (Masonga, Tanzània)
 
“Un home es queixava perquè no tenia sabates, fins que va veure a algú que no tenia peus”

SOMRIURES, això és el que més em va cridar l'atenció de la meva experiència com a voluntari aquest estiu a la població de Masonga, a Tanzània. Vaig poder veure somriures d’infants, d'adults, de vells, de joves, de sans, de malalts, de pescadors, de fusters, de… però sempre somriures veritables, del cor, aquests que t'arriben de debò. Tots em van arribar, però són els dels infants els que més petjada deixen.
 
Es feia difícil, per a una mentalitat occidental com la meva, entendre com un nen de cinc anys amb un futur poc esperançador, perquè no va tenir sort en “la loteria de la vida”, pot somriure en tot moment quan al seu voltant solament hi ha pobresa i malaltia.
 
A poc a poc, vas entenent que tots els somriures són fruit d'una enorme felicitat, per això cap somriure és fals. La pobresa no necessita la falsedat. Ells són feliços amb el que tenen, per descomptat que els agradaria tenir aigua potable, menjar, higiene o un metge que contribuís que l'esperança de vida fos superior a cinquanta anys, però, ara per ara, no ho tenen i això no els impedeix ser feliços. La infelicitat la provoca el voler i no poder.
 
Aquests somriures i aquesta felicitat durant set setmanes van comprometre la meva consciència, ¿per què he tingut la sort de néixer en el primer món?, ¿per què mentre ells es preocupen per engreixar-se nosaltres ens matem en el gimnàs per aprimar-nos?, ¿per què m'entristeixo si la pluja espatlla els meus plans aquesta nit.
  
Ara, a quinze dies del meu retorn, és quan començo a treure fruit del que vaig viure, a assimilar el que vaig rebre, que, sense cap dubte, és molt més del que jo vaig aportar. La raó és que, mentre jo vaig aportar treball físic, ells em van ensenyar a valorar els petits gestos, com ara un somriure o una mirada. També, gràcies a ells, vaig entendre que podria ser feliç sense moltes de les coses que m'envolten, sé que sona una mica a tòpic, però sovint no ho tenim en compte. En definitiva, una experiència de vida que et fa reflexionar sobre el que realment és necessari en la vida, el que de debò fa feliç a la gent i posa en dubte els valors de la societat desenvolupada del primer món. Aquesta societat on la gent, sovint, no somriu.
 
 

Blanca Morales

Mariscal Estigarribia, Paraguai
 
Vaig pujar a l'avió plena de pors i, durant les hores de vol, no van deixar d'aparèixer dubtes i més dubtes en el meu cap... Però va ser arribar a Mariscal Estigarribia (Paraguai) i aquestes pors van desaparèixer, vaig arribar a un país que no era el meu, però em sentia com a casa.
  
Vaig anar amb la intenció d'aprendre, d'aprendre en tots els sentits, aprendre la cultura del país, aprendre de la gent, aprendre sobre mi mateixa... i puc dir que les meves expectatives s'han acomplert. He conegut gent que m'ha ensenyat a valorar la sort que tinc, la sort de poder estudiar, de poder ser crítics, de poder complir somnis...
 
De vegades, un no s'adona de tot el que té i de tot el que podria fer amb això, i no parlo només de l'aspecte material... Jo sempre dic que tots els viatges ens canvien, i aquest no ha estat menys, al contrari, ha estat una experiència de les quals et fan qüestionar-te si ets coherent, si els teus actes i els teus pensaments van pel mateix camí..., et fa adonar-te que si penses d'una manera determinada no pots quedar-te de braços plegats, que si ets capaç de criticar alguna cosa també has de ser capaç de mullar-te per a millorar-la, o almenys intentar-ho.
  
Des que vaig arribar a Barcelona, no ha passat un dia que el meu cap no hagi viatjat al Chaco... Diuen que se'm passarà, que dintre d'uns mesos ja no em sentiré així, però, si us dic la veritat, espero que dintre d'uns mesos el meu cap segueixi anant-se de viatge, perquè no vull oblidar el viscut, no vull deixar de sentir tot el que vaig sentir allí... perquè estant allí sabia que volia tornar...
 

 G. Manel Castillo (Caaguazú, Paraguai)
 
  Un viatge interior:
 
  
Durant l’estiu, molts turistes visiten diferents països i fan fotografies a tort i a dret. Quasi de forma compulsiva fan fotos en un intent d’apoderar-se de tot allò que passa pels seus ulls. Paisatges, persones, postes de sol… s’ho volen emportar cap a casa. Pensen que tenint la foto posseeixen una mica allò que han vist. De seguida s’adonen que la grandiositat, la bellesa del que s’ha contemplat, la vivència, desborda els límits de la foto. Impossible contenir tanta meravella en les mil i una fotos digitals.
 
Quan l’experiència viscuda és un camp de missió de mes i mig al Paraguai, és millor abstenir-se de fer fotos i concentrar les forces en el viatge interior que suposa els dies viscuts entre la gent de Caaguazú. El contacte amb la realitat et trasbalsa el cap, el cor i l’esperit, i és impossible restar-hi indiferent. Tot allò viscut al Paraguai ha passat a formar part de la meva persona i ningú no m’ho podrà treure, perquè ho porto dins meu. Aquí descric algunes imatges d’aquest viatge interior.
 
Tots els dies vam estar al barri d’Empalado-Ari. Les portes se’ns obrien quan dèiem que érem voluntaris de SED o maristes. L’experiència dels voluntaris i dels germans que han passat en anys anteriors fa que les persones t’expliquin anècdotes viscudes amb noms que et són familiars i que t’ensenyin fotos on reconeixes cares joves que avui ja no ho són tant. Et fan seure a l’entrada de la casa i et conviden a prendre tereré, tot recordant alegries que formen part de la seva història.
 
Els infants del barri d’Empalado-Ari i de l’Escola Champagnat, sempre amb un somriure, sempre al teu costat. Als voluntaris ens va sorprendre la seva vivència d’un Déu molt proper. Quan vam preguntar als grups d’alumnes de les primeres classes de Primària: “Qui és el vostre millor amic?” van respondre a l’una: “JESÚS!, MARIA!, MARCEL·LÍ!”
 
Graciela, directora de l’escola, una lluitadora autèntica pels drets dels infants més desprotegits, després de quinze anys d’educadora a l’escola, segueix amb les mateixes il·lusions i somnis de l’inici, enfrontant-se a l’alcalde, si cal, per aconseguir un barri més saludable per a tothom.

Els profes de l’escola, un equip al servei de la persona dels infants, són capaços de posar guaranís de la seva butxaca per fer un dinar amb tots els alumnes de l’escola per celebrar el “Dia de l’Infant”.
 
Les germanes missioneres claretianes viuen al barri, compromeses en el dia a dia de les mares i de les famílies més desateses, i d’elles vam aprendre el que és una comunitat acollidora. Ens vam presentar els voluntaris a casa seva, sense avisar, a les sis de la tarda. Es disposaven a seure a taula amb unes torrades amb escalivada i ens convidaren a seure amb elles, i mentre nosaltres pensàvem estar berenant, ens vam menjar el seu sopar.
 
Els germans ens van acollir a casa seva i al seu cor. Amb ells vam fer vida de comunitat. Tot ho fèiem plegats, pregar, menjar, dormir i jugar a cartes i al parxís. He de dir que els germans grans del Paraguai són persones de mentalitat oberta, propers a la gent, estimats per tothom, són persones que impacten al voluntari jove que arriba al país.
 
Juanita és del barri, mare de set fills. Ella va desbordar totes les meves expectatives. Ens reuníem un cop per setmana, a l’Oratori de N. S. de Fàtima, construït amb planxes de fusta, com la majoria de les cases del barri. Els dijous a la tarda ens trobàvem amb unes trenta mares per xerrar sobre aspectes de salut i parlar de les necessitats del barri. Davant de les trenta mares, va llegir el Nou Testament, la carta de Pau que diu que tots hem rebut diferents dons però tots som membres del mateix Cos de Crist. Després de llegir, va animar a fer un comentari en veu alta a totes les assistents. Doncs bé, durant mitja hora hi va haver moltes participacions i Juanita les arrodonia. És el millor comentari de la Paraula de Déu que he sentit des de fa anys, fet per una mare de família davant d’un grup de mares com ella. I em preguntava quantes mares de les nostres escoles d’aquí serien capaces de fer el que Juanita va fer aquella tarda.

Com veieu són moltes les fotos que porto en el cor del meu viatge interior al Paraguai que m’ajudaran a caminar en el dia a dia d’aquest Any Vocacional Marista 2004-2005. Us convido també a tots vosaltres, que heu arribat a llegir fins aquí, que, si no teniu encara en el vostre àlbum de fotos algunes de les que us he explicat, si podeu us apunteu per fer algun viatge semblant. Només cal que us poseu en contacte amb el germà Xavi Barceló (maristes germans) o amb en Sergi Bernabeu (maristes laics).
 
 
 
 
Leo García (Horqueta, Paraguai)
  
Tornar al lloc que tant havia canviat la meva vida després de quatre anys era un repte, una por i una il·lusió, tot al mateix temps. Quatre anys és temps suficient per a poder veure canvis, com les persones han seguit el seu camí, i quant s'ha caminat!
 
Ha estat una sensació inexplicable veure que on només hi havia una petita escola de fusta amb tres aules, ara ja hi ha una construcció de dues aules de d’obra, una més de fusta, i s'han ampliat amb dos cursos més impartits i el nombre d'alumnes. Ara es fan activitats lúdiques impulsades per ells mateixos per a obtenir ingressos per a la comunitat, i ja tenen un autobús propi que els comunica amb la ciutat més propera.
 
El sentiment és d'haver estat partícip d'un dòmino gegant en el qual només vas ser una peça que va donar impuls a una altra, i ara veus com se segueix transmetent i els resultats que està donant... i és que l'efecte dòmino és imparable!
 
Aquest any el CTM s'ha desenvolupat en el nucli urbà i no en una de les comunitats rurals. La problemàtica és completament diferent, i l'experiència també. Aquesta vegada el treball s'ha centrat en el Mitangüera Rekové, un centre per a l'educació de nens i nenes venedors del carrer. També hem col·laborat a l'Escola Immaculada, així com a la Residència de nenes camperoles "Tres Violetes". Tant els meus companys com jo mateixa tornem amb el cor ple de somriures, jocs i amistat... i amb el desig de tornar algun dia i seguir contemplant l'efecte dòmino.
 

Pepan Porras (Caaguazú, Paraguai)
 
Hola, família!!!
 
Com va tot? Com caminem? Jo bé, o almenys això penso... Sembla que encara estic aterrant en aquestes terres catalanes i mira que ja fa cinc dies que vaig arribar, però... Per cert, moltes gràcies als que em van venir a rebre a l'aeroport, va ser una grata sorpresa, però després d'estar 28 hores per aeroports estava un poc cansat...

Doncs el que s'ha dit, que ja he arribat i torno a estar aquí, encara que si us dic la veritat em costa un poc adaptar-me al que és la meva vida.
 
Us explico: durant 45 dies he estat vivint una experiència increïble, he estat feliç, sí, però no més feliç que sóc aquí al vostre costat. El que passa és que he compartit amb els més pobres i m'he fet pobre entre ells, m'he submergit en el seu món i fantàstic: he après tant, he sentit tant i m'han fet viure tant, és impressionant la vida que em duc aquí dintre meu, és impressionant tot el que he après, tot el que m'han fet sentir...
 
És impressionant i et treus el barret davant aquesta gent: des del nen més petit i insignificant fins a l'àvia que li ha tocat viure molt, passant pels professors de l’escuelita i la directora, les germanes i els germans que estan treballant a Empalado Ari, ciutat de Caaguazú. Allí la meva vida era més coherent amb el que jo sento o la manera que vull viure, allà, per a mi, encara que sigui egoista per la meva banda, era més feliç seguir l'evangeli, deixar-ho tot i seguir-lo a Ell per a fer-te pobre entre els més pobres... Per això, suposo que la castanyada que et duus quan arribes aquí és major, el mòbil, la televisió, les botigues, els luxes amb què vivim aquí... Recordo que quan vaig aterrar a l'aeroport de Buenos Aires i vaig veure tot les botigues em va entrar un aclaparament impressionant i no em creia tot el que estava vivint. I, en tornar del meu viatge, vaig experimentar una cosa increïble: la pobresa material, el fet de sentir-se tan ple que no necessites encendre el mòbil, ni la tele, ni totes aquestes coses que aquesta societat ens ha imposat, i fins i tot arribem a creure'ns que ens fan feliços... vaja!
 
No sé, és una experiència bestial, increïble, amb la qual aprens un munt i et sap greu perquè vas allà a fer alguna cosa i ells fan molt més per tu que el que tu fas per ells, però ara penso que és ara quan comença el meu camp de treball.
 
El que he sentit durant aquests dies és que Déu, a mi, no sé per quina raó, m'ha posat en un país del primer món, i des de la meva situació he de lluitar per a intentar deixar el món una mica millor de com l’he trobat: hi ha coses bàsiques que, per ser persones, les hem de tenir tots: un plat de menjar, unes medicines quan estàs malalt, amor, respecte... Coses que t'adones que hi ha molta gent que en el segle XXI no poden disposar i mira que són coses bàsiques. Per exemple, aquesta tarda estava veient una pel·lícula i m'ha entrat fam: he obert la nevera i podia menjar un munt de coses... Per què jo puc menjar tot el que em vingui de gust, fins i tot per gula, i per què hi ha gent que no té per a menjar una vegada al dia?
 
És molt dur posar nom i cognoms a la pobresa, cosa que hem pogut fer a Empalado Ari, i et sents malament, impotent... Perquè? La veritat és que no sé per on començar, hi ha tant per fer, però començarem a caminar d'una manera o altra, a poc a poc. Hi ha molt per fer i no ens quedarem de braços plegats. Vaig rebre allà un e-mail d'un nen que em deia que deixés el Paraguai millor del que jo l’havia trobat. La veritat és que han estat ells, amb el seu exemple de vida, els que han fet que Pepan no sigui millor, sinó més gran, més madur, amb més ganes de transformar el món i sumar-se a les persones que intenten fer d’aquest món un lloc més habitable.
 
Gent, família, compto també amb vosaltres i, encara que em costa adaptar-me a la meva vida, la trobada amb la meva gent és una festa i dono gràcies a Déu per cadascun de vosaltres. No sé, anècdotes hi ha moltes i espero que en cada trobada us en pugui explicar i vosaltres em podeu també explicar com us ha anat tot, d’acord?
 
Vinga, un petó per a tots i a totes... Us Estimo.
 
 
 
 
Pilar Tregón (Fischat, Paraguai)
 
El meu nom és Pilar i juntament amb els meus dos companys, en Carlos i el germà Xavi, vaig anar al Camp de Treball-Missió de Fischat, al Paraguai, aquest estiu.
 
En un principi, quan vaig decidir embarcar-me en aquesta experiència, vaig pensar que aniria allí a "Intentar canviar el món", sense ser conscient que, en realitat, seria jo qui canviaria moltes coses amb aquesta impressionant vivència. A Espanya treballo com a matrona en un hospital de Terol, i a Fischat... un poc de tot.
 
Allà col·laborava amb la germana Romy en la infermeria. Principalment, consulta a demanda per la població, campanya de vacunes, urgències, desparasitació a l'escola i xerrades de salut, sense perdre de vista, per descomptat, els seus recursos, que en la majoria de les ocasions eren bastant escassos.
 
Des del punt de vista professional, em va cridar profundament l'atenció la capacitat de suportar el dolor de les dones en el procés de part, així com la seva mentalitat que "és el més natural del món que la dona tingui fills" (vaig conèixer-ne una que en tenia dinou). Quina diferència tan abismal amb el que solem trobar a Espanya!
 
Des del punt de vista personal, van captar la meva atenció moltes més coses. En realitat, vaig caminar tot el temps bocabadada amb tot el que veia: el somriure constant dels infants, com són de feliços amb el poc que tenen, com és de fàcil per a ells compartir i infinitat de coses que, sens dubte, han quedat en el meu record i en el meu cor per a tota la vida.