NO ÉS UN ADÉU

El nostre comiat a Immaculada Sastre
El Dilluns de Pasqua, 24 de març 2008

recordatori1 (892K)

Versió per a imprimir
(en format .doc)

Espai de música: Lentament comença el cant... (Lluís Llach). [La lletra]
Espai d'imatge.

Aqui som tots, tu, familiars, amics.
Volem crear
l'espai de vent on la teva imatge
i la teva música ressonin.

Espai de música: Cant de l'enyor... (Lluís Llach). [La lletra]
Espai d'imatge.

Convertirem el ten silenci en or
i els teus mots en foc.

Escoltem ara les teves paraules d'una poesia teva de quan tenies 26 anys i les que vas pronunciar a l'acte de comiat de la teva vida laboral, organitzat pels teus companys i companyes de feina. Tant a les primeres, fa 40 anys, com a les últimes, fa pocs mesos, parles del neguit que t'ha acompanyat durant tota la vida : la justícia.

La gent que m'envolta
parla d'amistat, d'amor, de fe, de justícia.

Totes aquestes persones
caminen justificant l'avui.

Jo me les estimo totes elles
perquè sé que és dur dir la veritat,
perquè sé que és difícil
donar nom a les coses.

I sé també que es perden amics
per voler-los sempre justos.

Una poesia de la Imma de 1968,
llegida per Suni Clúa

Si vols veure
l'original

És un moment gratificant aquest: em jubilo amb goig del treball, escollit per mi i que he dut a terme al llarg de la meva vida laboral.

Em jubilo, quedant-me l'esperança d'uns canvis anunciats... Però per ara només anunciats.

Depèn no sols dels polítics, sinó de tots vosaltres que aquesta esperança no quedi estroncada: que els Serveis Socials arribin a tota la població, aplicant la Justícia distributiva, un criteri pel què tant hem lluitat una bona colla de professionals dels Serveis Socials.

Final del seu discurs a la festa de jubilació, llegit per Tere Forés

Espai de música: Sonata para cello nº 3 (Beethoven).
Espai d'imatge.

Som pelegrins cap al teu alt silenci
per recobrar la veu perduda.

Tenim les mans d'ortigues i de boira
i els ulls malalts de tant combatre l'ombra.

Som pelegrins,
Som testimonis de la teva veu, de la teva vida.

La germana Núria Meroño, monja, mestra i companya teva al Barri de L'Esperança et dirigia, fa pocs dies, aquestes paraules des d'Haiti.

Al Barri de l'Esperança, les condicions en que treballàvem eren dures, però encara ho eren més les condicions dels que hi vivien.

L'Imma i la Núria (la mongeta) varen ser l'ànima i l'alegria, tant de les persones que hi treballàvem com de les que hi vivien.

Missatge de la Núria a la Imma, llegit per Àngels Eguerique

Immaculada, sóc la Núria,

Sí, vull escriure unes lletres a la meva amiga i germana, encara que les llàgrimes omplin els meus ulls....

Macu, t'estimo, hem viscut i continuarem vivint una bonica i rica amistat.

Vull donar-te un missatge d'esperança, tal com moltes vegades ens ha portat a superar les nostres dificultats. ¿Recordes les xerrades amb l'Àngels Soques: ella sempre tant plena d'alegria?

Com hem disfrutat al llarg d'aquests anys...

Al Barri de l'Esperança, fent-me distingir el donar del compartir: m'has ensenyat a saber respectar les persones per allò que elles són realment, hem xalat menjant unes sardinetes a la vora del foc (Hem de tornar juntes al Serrallo, aquí a Haití els peixos són de riu.)

Hem contemplat juntes valls, muntanyes, rostres alegres dels nens gitanos, preocupacions de les mares, peticions dels pares i de tots els indigents del barri... Tu sempre escoltant-los... En saps molt d'escoltar i donar esperança...

Penso que també en aquest moment escoltaràs les nostres paraules i faràs aquell posat tant teu : la ma al cap tirant-te els cabells enrera...

Realment hem viscut.... i continuarem vivint!!!!!!!!

T'espero aquest estiu, Aquí a Haití les sortides de sol són espectaculars i el clima perfecte.

T'estimo. No tinguis cap por: Déu t'estima i tots nosaltres.

Núria

El testimoniatge dels teus companys i companves de feina ha quedat imprés en el llibre que et van escriure a l'hora de la teva jubilació. El fragment que escoltarem ara n'és una mostra.

Que el dia d'avui abraci
el passat en recordança
i el futur amb anhel

Com puc resumir en un full tants anys de coneixença, de compartir amb tu moments, esdeveniments, treballs... Hi ha coses que el temps ha esborrat de la memòria. No sé amb exactitud en quin moment precís ens vam conèixer. Potser a l'escola d'assistents socials...

En vénen al cap diferents imatges d'aquests anys. Et recordo ballant a casa de la Tere Beotas, amb qui comparties pis, en un sopar, quan jo era encara estudiant...

Després quan la meva mare em va dir que havies estat a casa preguntant per mi, per avisar-me de la possibilitat d'entrar a treballar a l'Ajuntament. I així va ser com al cap de poc temps vaig convertir-me amb companya teva de treball...

Tot el temps que vam compartir dinant tot el grup "El Col·lectiu de Bonavista", a casa del Miquel. En aquesta època vaig rebre el teu suport i consol per la pèrdua del meu germà. Poc després el meu embaràs, buscant nom per la meva filla, i va ser la Cinta qui finalment va arribar un dia i ens va dir el nom de "Miriam" i així va ser.

I a Camp Clar, treballant pel trasllat de les famílies, tu del barri de l'Esperança i jo de les Parcel·les Tuset… Quantes reunions, quants neguits…

Com a Coordinadora de serveis social i més tard, ja com a consellera. No puc deixar de fer esment, que aquests van ser uns anys de distanciament entre nosaltres: teníem poc contacte…

Però la vida ens va donar una segona oportunitat, i ens vam tornar a retrobar a PART BAIXA, on hem estat treballant juntes durant 6 anys.

Durant aquests anys he tornat a descobrir-te, a conèixer de la teva actitud crítica i autocrítica, de la teva integritat personal i professional, de la teva coherència ideològica, i he après de tu: has estat una mestra, una companya, una amiga.

Per tot això et dono les gràcies, per ser com ets…

Continuarem xerrant, rient i plorant, compartint, segura com estic que sempre et tindré al meu costat

Una abraçada… Núria Vernet

Espai de música: Canción para un maño (Paco Ibáñez). [La lletra]
Espai d'imatge.

Ja sabiem que la mort no es morir-se,
sino que mori una persona estimada.
Sempre, als humans, la vida i la mort
ens han posat preguntes i questions.
I moltes son les solucions que hem anat donant.

Un cristià del segle XX, el pastor protestant Dietrich Bonhoeffer, executat a la forca el 9 d'abril de 1945, acusat d'haver participat en un complot contra Hitler. compartia des de la presó amb un dels seus amics reflexions sobre el sentit de Déu en un món esdevingut adult.
En Miquel ens vol fer participar d'algunes d'aquestes reflexions. Així escrivia des de la presó de Tegel el 29 de maig de 1944.

Déu no és un tapa-forats...

Veig un cop més amb molta claredat que no hem d'utilitzar Déu com un "tapa-forats" del nostre coneixement imperfecte. Perquè, en aquest cas, si els límits del coneixement retrocedeixen cada cop més -cosa inevitable- Déu queda desplaçat contínuament amb ells i, conseqüentment, es troba sempre en una constant retirada.

Hem de trobar Déu en les coses que coneixem, i no en aquelles que ignorem. Déu vol ser comprès per nosaltres en les qüestions ja resoltes i no en aquelles que encara ens queden per a resoldre. Això és vàlid per a la relació entre Déu i el coneixement científic.

Però ho és també per a les qüestions humanes de caràcter general com la mort, el sofriment i la culpa.

Avui hem arribat a un punt tal en què, també per a aquestes qüestions, existeixen respostes humanes que poden prescindir completament de Déu. De fet -i així ha estat a totes les èpoques-, l'home arriba a resoldre totes aquestes qüestions fins i tot sense Déu, i és pura falsedat que només el cristianisme ofereixi una solució per a elles.

Si parlem de "solucions", les respostes cristianes són tan concloents (o tan poc concloents) com les altres solucions possibles.

Tampoc en aquestes qüestions és Déu un "tapa-forats". Déu ha d'ésser reconegut al bell mig de la vida, i no només en els límits de les nostres possibilitats.

Déu vol ésser reconegut a la vida i no només a la mort; a la salut i a la vigoria i no només en el sofriment; en l'acció i no només en el pecat.

I la raó de tot això la trobem en la revelació de Déu en Jesucrist… Ell és el centre de la nostra vida, i no ha "vingut" de cap manera per a resoldre'ns qüestions sense solució. A partir del centre de la vida, determinades qüestions desapareixen, i igualment les respostes a aquestes qüestions. En Crist no existeixen "problemes cristians".

Però ja n'hi ha prou per a avui…

Text llegit
per Miquel Sunyol

Espai de música: Concerto in re para dos mandolinas (Vivaldi).
Espai d'imatge.

Som pelegrins,
Som testimonis de la teva veu, de la teva vida.

Escoltem ara el testimoniatge d'un amic.

Diuen que ahir, 23 de març de 2008, va morir Immaculada Sastre, amiga, assistent social, regidora del PSC de l'Ajuntament de Tarragona 1987-1995, però sobretot ciutadana honrada i compromesa.

Mentre m'ho deien per telèfon, estava contemplant l`Ebre al pantà de Flix i, estranyament, per causa del vent, les seves aigües s'assemblaven més a les del mar que a les calmes que estem acostumats a veure gairebé sempre. Vaig pensar que era un homenatge més dels que retem a la Imma aquests dies en formes diverses. Era el riu que l'havia vist néixer a Tortosa que li oferia, ell també, un reconeixement en aquesta nova etapa de la seva existència.

Intervenció
d'en Xavier Sabaté

Perquè els i les qui som aquí sabem que no és veritat que hagi desaparegut. Roman en centenars de persones que hem conegut i estimat la seva bondat.

La bona gent, la que es passa la vida fent el bé, repartint amistat i amor, altura de mires, la incorporem a la manera de ser de cadascú. És per això que portem tots quelcom de la Imma incrustat en la nostra existència i ja forma part de cadascú de nosaltres. I de les generacions futures a les que transmetrem poc o molt la nostra manera de ser, de veure i de viure la vida, la nostra relació amb els propers.

Se m'ha encomanat que parli de la seva faceta de compromís polític i ja hi arribaré, però seria impossible que no em referís a la seva condició d`amiga, de confident, de persona d`aquelles que omple el lloc on es troba, que es té en compte la seva opinió, la seva manera d`expressar-la, de comunicar-la, de relacionar-se amb la gent que té al voltant. Que convenç tant o més per la passió que hi posa que pels propis arguments en si; tant o més per la confiança que inspira que per la contundència de les raons.

I també les grans persones són aquelles que contenen i aglutinen una pluralitat de virtuts. I en la Imma hi trobem la senzillesa, la solidaritat, la bondat, la comprensió, la com-passió, la calma, la seriositat però la sornegueria i la ironia fina, la diversitat de registres de l`expressio de pensament i el seu trasllat fins i tot a la veu.

Les grans persones també són aquelles que no s'acontenten en exercir un sol paper en el teatre de la vida sinó que són capaces de fer-se'n càrrec d'uns quants alhora. I quants papers li hem vist exercir a la Imma. Amiga, confident, mestra en la seva professió, capaç d'estar sempre al costat dels amics, líder en les causes solidàries, exemple de consciència i de pràctica cívica i social i amb unes conviccions profundes a prova de tot.

Per això sabem que la Imma és autora de la història i ens recorda el poema tants cops citat de Brecht:

Preguntes d`un obrer que llegeix

Qui va construir Tebas, la de les set portes?
En els llibres es mencionen els noms dels reis.
Potser ells carregaren les pedres?

I Babilonia, tants cops destruïda,
Qui la va reconstruir unes altres tantes?

El jove Alexandre va conquerir l`India.
Ell sol?

Cèsar va vèncer els gals;
no l`acompanyava al menys un cuiner ?

La Imma és una de les que ha construït el món des de la seva posició, No s'ha acontentat en contemplar-lo, ha construït i reconstruït llaços, ha facilitat eines , ha obert portes i camins, ha lluitat per canviar l'estat de coses que s'ha trobat. En definitiva, s'hi ha rebel·lat

Això la va portar també al compromís polític més concret. Ens va costar molt, però molt. Perquè ella volia preservar la seva independència. Ahir a la nit, aquí mateix, el Miquel em va ensenyar tres escrits amb la meva firma que ella guardava des de l'any 1987. Ja fa més de 20 anys

El primer, una carta de 2 folis escrita a màquina en què li acceptava les 10 CONDICIONS !!! que m`havia posat ella per ser regidora. Aquesta nit he recordat el dia que havíem negociat aquestes condicions:

  • a la papereta havia de constar que era independent ("independent però no neutral" li deia). I rèiem.
  • que mentre fos regidora, podria delegar sempre que volgués si la fèiem anar a massa llocs o que buscaríem algú per sortir a la premsa perquè, ja ho sabeu, ella d`afany de protagonisme, cap.
  • i així fins a deu condicions que acabaven, com no podia ser d`altra manera, amb una petita broma que era que si guanyava la dreta, totes aquestes condicions s`haurien de re-negociar perquè estaríem a l`oposició i no serviria de res el pactat.

El segon escrit era un full d`afiliació al PSC. L'havia omplert jo amb les seves dades i li vaig regalar un dia dient-li que ja sabia que no es volia afiliar però que el guardés per si un dia me'l volia tornar firmat.

I el tercer paper era, aquest sí, un totalment manuscrit en que li aclaria que li feia el regal per si un dia considerava que havia de col·laborar encara més estretament amb nosaltres pel bé de la ciutat tot i que ja portava molts anys de lluita. Que això li deia des de la consideració mes alta de la seva feina de molts anys pero també " si m`ho permets, - deia - des del carinyo". I acabava aclarint-li que si no me'l tornava mai, me l`estimaria com sempre.

Aquesta sol·licitud es conserva així, amb la meva lletra, perquè quan es va decidir a donar el pas, havia passat tant de temps, anys ¡¡ que ja no servia perquè havíem canviat el model. I vàrem haver d'omplir una sol·licitud nova i ella es va quedar l`antiga.

La Imma,doncs, es queda en el més íntim de nosaltres per mèrits propis. Hi ha un poema de Mario Benedetti que escriu a la memòria de Roque Dalton que acaba així:

El hecho es que llegaste
temprano al buen humor
al amor cantando
al amor decantado
al ron fraterno
a las revoluciones
pero sobre todo llegaste temprano
demasiado temprano
a una muerte que no era la tuya
y que a esta altura no sabrá que hacer
con tanta vida.

Doncs continua amb nosaltres la Imma perquè la mort no sap que fer amb tanta vida que tenia i que li conservem ara nosaltres.

I continua amb nosaltres perquè la necessitem doblement:

No es pot viure sense referents i ella ha estat, és i serà sempre un punt de suport, una referència important.

Aquests darrers dies, hem comentat que semblava com si ens hagués volgut prestar un darrer servei: el de reunir-nos físicament a l'hospital o a través del telèfon o de la conversa que sempre hem volgut el mínim de trista possible perquè sempre també dèiem que ella no ho voldria. O del pensament. Com si hagués volgut tornar-nos a dir, com ens ho dirà sempre, que allò que val la pena és l'amistat, la calma, el gust per les coses senzilles, per viure la vida a cada instant. Com si ens tornés a recomanar viure amb intensitat i passió però per allò que val la pena, per allò de més transcendència.

I tots sabem que això significa absència d'egoisme o, si ho volem en positiu, compromís cívic,

Avui estic segur que els i les qui som aquí refermem aquest mateix compromís per una societat millor, més justa, més solidària, amb igualtat d`oportunitats per tothom. És la lluita de la Imma i la nostra, la que volem que es perpetuï, la que significa el millor homenatge que li podem retre, la que ha donat i dóna sentit a la seva i a la nostra existència. Perquè no coneixem altra manera de viure que valgui la pena que aquesta. Perquè és la manera de perpetuar la seva memòria i la nostra, perquè això dona sentit a la vida i ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb els qui tenim al costat. Perquè és la millor manera de transcendir, sentint-nos part d`una anella de milions de persones que al llarg de la història han lluitat pels mateixos ideals. La Imma forma part d`aquest col·lectiu com nosaltres .

Finalment, el testimoni de la Imma és que la vida val la pena de viure-la i de lluitar-la. Fem-li cas i continuem-la amb el màxim d`optimisme possible. Aquesta ha estat sempre la seva reflexió i estic convençut que avui no en permetria cap altra que no fos aquesta. Doncs per la Imma i per tots nosaltres.

Espai de música: Soave sia il vento (Mozart).
Espai d'imatge.

Assaborir el silenci
és una molt profonda forma d'estimar.

Fem, doncs, uns moments de silenci, de reflexió.
Callem durant els minuts
que podrien caldre per resar un Parenostre.

Et deixem,
però estrenem claror,

Farem un pas més i fugirem de nosaltres
per preservar l'empremta del teu desig
que sabem que mai no ens abandonará.

Espai de música: Adieu mes amis (Nana Mouskouri). [La lletra]
Espai d'imatge.

25 novembre 1942
Tortosa
Març 1992
Primers estudis i batxillerat al col·legi de les Teresianes de Tortosa. Acabats aquests i passats uns anys, arriba a la tardor de 1965 a Tarragona per a estudiar a l'Escola d'Assistents Socials (1965-1968). Comença treballant a un centre de disminuïts psíquics i participant a les tasques del Secretariat Gitano, organisme depenent de Caritas. Amb motiu de la riuada i conseqüent trasllat de les famílies a La Sabinosa, l'Ajuntament la contracta. De La Sabinosa a La Esperanza. A començaments de 1986 deixa el barri de La Esperanza [SIAD, Coordinadora, Serrallo]. Regidora de l'Ajuntament de Tarragona de 1987 a 1995, treballant a la Creu Roja fins que tot el grup fou acomiadat. Al deixar d'ésser regidora, es reincorpora al treball de l'Atenció Primària dels Serveis Socials a la Part Baixa. Es jubila al novembre de 2007 als 65 anys.
Durant els anys que va viure a Bonavista formà part de l'Associació de Veïns, participant als treballs de la Comissió de Transports
Tarragona
23 març 2008
Veure totes les imatges
Tarragona, 31 març 2008
Si alguna persona s'anima
a millorar tècnicament aquesta pàgina
serà ben rebuda.
Contactar

Lentament comença el cant...

Lentament comença el cant
i un clam de joia ressona per tots els àmbits,
lentament l'ombra dels anys
obre camins que el desig converteix en símbols,
tot és clar enllà del mar
quan el llevant anuncia la llum volguda,
pluja d'or, domini encès,
solemnement proclamem l'esperança nova.

Cap secret no ens és secret
perquè amb les mans hem sabut conjurar el malastre.
Tot allò que hem volgut ser
ara els senyals a la pedra ens ho anuncien,
veu de tots, càlida veu,
fonda complanta de somnis i de miratges,
amb el cor ple de delit
escoltarem novament la veu dels oracles.

No hi haurà desert ni buit
si amb els dits de vent recollim tanta llum dispersa,
si amb els mots i el sentiment
sabem bastir l'aixopluc de tots els designis,
convertits per tant d'amor
en l'horitzó que dibuixen ocells i veles,
cara al mar sempre vibrant
que amb el seu ritme incessant ens empeny a créixer.

Pel pendent d'aquesta llum
que en els sentits descobreix la seva bellesa,
tot teixint el pont de mar
que amb el seu blau lluminós obre noves rutes,
podem fer del vell dolor
un gran amor que ens uneixi en el goig de viure,
des del temps que hem conquerit
fins al futur que entre tots hem de fer possible.

Seguiràs llegint el text...

Cant de l'enyor...

Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar.

Ni que només fos
per sentir el frec d'una presència.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d'un temps perdut al teu costat.

Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.

Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.

Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.

Ni que només fos
per riure junts la mort.

Seguiràs llegint el text...
Canción para un Maño Chanson pour l'Auvergnat
Paco Ibañez Georges Brassens
Es para ti este cantar
Tú, maño, tú que sin hablar
Me diste leña el día aquél
Que el frío me hería la piel.

Tú que me diste leña en vez
De rechazarme a puntapiés
Cuando la gente del lugar
No me quiso junto a su hogar.

Un braserito sólo fue
Para mi cuerpo una ilusión
Pero alumbró mi corazón
Más que fallas en San José.

Tú, maño, cuando has de llegar
A la hora de la verdad
que te lleve el enterrador
Al cielo si hay Dios.
Elle est à toi cette chanson
Toi, l'Auvergnat, qui sans façon
M'as donné quatre bouts de bois
Quand dans ma vie il faisait froid.

Toi qui m'as donné du feu quand
Les croquantes et les croquants
Tous les gens bien intentionnés
M'avaient fermé la porte au nez.

Ce n'était rien qu'un feu de bois
Mais il m'avait chauffé le corps
Et dans mon âme il brûle encore
A la manièr' d'un feu de joie

Toi, l'Auvergnat, quand tu mourras
Quand le croqu'mort t'emportera
Qu'il te conduise à travers ciel
au Père éternel
Es para ti este cantar
Tú, cantinera, que sin hablar
Me diste pan el día aquél
Que me vi en huesos y piel.

Tú que me diste pan en vez
De rechazarme a puntapiés
Cuando la gente del lugar
Reía de verme ayunar.

Un bocadito no fue más
Para mi cuerpo una ilusión
Pero llenó mi corazón
Más que un milagroso maná.

Tú, cantinera, al llegar
A la hora negra de la verdad
Que te lleve el enterrador
Al cielo si hay Dios.
Elle est à toi cette chanson
Toi, l'hôtesse, qui sans façon
M'as donné quatre bouts de pain
Quand dans ma vie il faisait faim.

Toi qui m'ouvris ta huche quand
Les croquantes et les croquants
Tous les gens bien intentionnés
S'amusaient à me voir jeûner.

Ce n'était rien qu'un peu de pain
Mais il m'avait chauffé le corps
Et dans mon âme il brûle encore
A la manièr' d'un grand festin.

Toi l'hôtesse quand tu mourras
Quand le croqu'mort t'emportera
Qu'il te conduise à travers ciel
Au Père éternel
Es para ti este cantar
Tú, forastero, que sin hablar
Me sonreíste el día aquél
Que me vi delante del juez.

Tú que me sonreíste en vez
De rechazarme a puntapiés
Cuando la gente del lugar
Ya me quería apedrear.

Una sonrisa no fue más
Para mi alma una ilusión
Pero aromó mi corazón
Más que las hierbas de San Juan.

Tú, forastero, al llegar
A la hora negra de la verdad
Que te lleve el enterrador
Al cielo si hay Dios.
Elle est à toi cette chanson
Toi, l'étranger, qui sans façon
D'un air malheureux m'as souri
Lorsque les gendarmes m'ont pris.

Toi qui n'as pas applaudi quand
les croquantes et les croquants
Tous les gens bien intentionnés
Riaient de me voir emmener.

Ce n'était rien qu'un peu de miel
Mais il m'avait chauffé le corps
Et dans mon âme il brûle encore
A la manièr' d'un grand soleil.

Toi l'étranger quand tu mourras
Quand le croqu'mort t'emportera
Qu'il te conduise à travers ciel
Au Père éternel.
Seguiràs llegint el text...

Adieu mes amis...

Les blés sont rentrés et les pêches pourrissent
les oranges pilées dans les seaux de goudron.
Mes amis n'ont jamais revu ma rivière
Ils se sont perdus quand s'est perdu l'avion.

Adieu mes amis, adieu mes frères
Adieu rosalita, carlos et maria…
Car si j'ai gravé vos noms dans ma mémoire
Vous êtes pour moi à jamais disparus.

Le père de mon père a pavé cette route
Mais il n'a jamais pu voir où elle finit
Poussé par le vent ou poussé par le doute
Il est parti vers la ville refaire sa vie.
On dit que l'avion tomba dans la montagne
On dit que le vent leur chantait le pays
Les rires et les chansons aujourd'hui me gagnent
Je n'ai que mon coeur pour leur rendre la vie.

Adieu mes amis, adieu mes frères
Adieu rosalita, carlos et maria…
Car si j'ai gravé vos noms dans ma mémoire
Vous êtes pour moi à jamais disparus.

Nous ne sommes rien ou vraiment peu de chose
Nous sommes la rose qui pousse au coin des rues.
Si la rose meure, il vient une autre rose
Nous n'auront de noms que ceux de disparus.

Adieu mes amis, adieu mes frères
Adieu rosalita, carlos et maria
Car si j'ai gravé vos noms dans ma mémoire
Vous êtes pour moi à jamais disparus.

Seguiràs llegint el text...
poema3b (864K)
Seguiràs llegint el text...