Consells Comarcals? Sí, però diferents.

Un dels misteris millor guardats de la vida política catalana és el misteri dels Consells Comarcals. Malgrat néixer ja fa deu anys pocs ciutadans i ciutadanes saben què són i per a què serveixen. I el què és més paradoxal: els que saben el què són, ignoren per a què serveixen.

La constatació d'aquesta realitat, compartida universalment, ens podria portar a ridiculitzar aquests  organismes supralocals i a no aprofundir-hi més. Temptació aquesta forta si ens atenem a la nostra experiència com a consellers comarcals, que podríem qualificar com a políticament frustrant, per dir-ho en poques paraules.  Volem, però, amb aquestes ratlles fer  una reflexió més de fons sobre què és el que estava en joc amb la creació, al 1988, dels Consells Comarcals  i, deu anys després, fer balanç de la situació que ara mateix es dóna en els Consells Comarcals  del Baix Camp i del Tarragonès, bona mostra de la situació dels 41 Consells Comarcals  de Catalunya.

El 14 d'abril de 1987 el Diari Oficial de la Generalitat publicava tres lleis importants (la de règim provisional de les diputacions, la de consells comarcals i la de la conurbació urbana de Barcelona). El 15 d'abril n'apareixia una quarta, la Llei Municipal. Són les conegudes com a Lleis d'Organització Territorial de Catalunya (LLOT).

Les LLOT ja varen començar malament: un text legal fonamental per a la reconstrucció nacional de Catalunya naixia sense el necessari consens polític; una vegada més, CiU va imposar la seva majoria absoluta. I molts dels advertiments crítics que des de l'oposició llençava el llavors portaveu del PSUC, Maties Vives, dissortadament han esdevingut reals:

.  Les LLOT no han permès que Catalunya disposés d'una organització territorial pròpia diferent de la provincial.
. No  s'ha simplificat l'administració, ans al contrari.
. No s'han resolt els problemes causats per l'excessiva fragmentació municipal (944 municipis, dels quals 544 són menors de 1000 habitants).
. no s'han estructurat unes comarques dotades de competències i recursos clars i d'un sistema electoral majoritàriament acceptat.

Més enllà del reconeixement d'unes realitats comarcals fa temps reivindicades, poques novetats positives varen aportar les LLOT.

Els textos legals partien, però, d'una lògica positiva: la conversió de Catalunya en província única seria la fórmula que permetria eliminar administracions (diputacions provincials i governs civils) i que el país s'organitzés amb fórmules pròpies (regions o vegueries i comarques).
Però també hi havia una altra lògica, no tan positiva: d'una banda, la desconfiança permanent de CiU cap als municipis ( una mostra recent la varem tenir el proppassat més d'octubre quan el conseller Subirà recordava a Lleida que les reivindicacions municipalistes haurien de quedar  subordinades a la prioritat d'augmentar l'autogovern de Catalunya); de l'altra, l'evident distorsió de la proporcionalitat del vot en els Consells Comarcals  (l'any 1992, CiU estava sobrerepresentada en 38 de les 41 comarques en relació al nombre de vots obtinguts), indefinició de les competències i del finançament dels consells comarcals, etc.

Però, essent greu tot l'exposat, un altre factor és encara més preocupant: les lleis d'organització territorial només han estat aplicades parcialment: s'han posat en marxa els Consells, però l'estructura provincial no ha estat substituïda per les regions. La previsió de les LLOT (presentar la proposta de província única al Congrés, que és qui té les competències per modificar els límits provincials, tres mesos després de constituïts els Consells Comarcals) no es va complir ni l'any 87 ni mai. El President Pujol no ha considerat prioritari o convenient negociar-ho ni amb el govern del PSOE ni amb el del PP. No deixa de ser paradoxal que sigui a través d'una proposició de llei orgànica d'un grup a l'oposició, IC-EV, que hagi arribat  al Congrés de Diputats allò que el Parlament de Catalunya va decidir fa deu anys.

Els Consells Comarcals no tenen ni competències ni recursos econòmics. No s'han fet realitat les previsions de què s'anirien dotant per via legislativa de majors competències ni tampoc s'han aportat els recursos econòmics que permetessin gestionar aquestes competències. Fins i tot quan s'ha remorejat que el Govern Central podria fer arribar recursos econòmics als Consells Comarcals , el conseller de Governació, Xavier Pomés, declarava acte seguit que així la Generalitat podria deixar de realitzar les seves aportacions.
 

Avui en dia la insatisfacció envers el funcionament dels Consells Comarcals està absolutament generalitzada entre alcaldes, regidors i consellers comarcals de tots els signes polítics. I els de CiU no en són l'excepció, malgrat les apassionades afirmacions de fa uns dies del president del Consell Comarcal  del Baix Empordà, -de CiU, com no.
 
Basti assenyalar, com a mostra, un exemple del Consell Comarcal  del Baix Camp: en el pressupost pel 1998, hi ha aproximadament un 15% de les partides consignades que no tenen  caràcter finalista. És a dir, que el 85% dels diners que hi figuren responen a transferències provinents d'altres administracions que ja tenen un destí concret. D'aquest 15%, hauríem de descomptar els sous del personal i aleshores ens quedaria una  quantitat molt esquifida, sobre la qual en tot cas s'hauria d'establir el veritable debat polític. En aquestes condicions sembla difícil que els Consells Comarcals  puguin tenir una rellevància política que vagi més enllà del qualificatiu de "repartidora" amb què se'ls coneix popularment, a no ser que la seva veritable funció hagi estat la d'estendre la influència i el clientelisme de CiU arreu de Catalunya, més enllà fins i tot de la força dels seus vots.

S'ha de fer un veritable esforç d'imaginació per justificar en el dia a dia la mateixa existència política dels Consells Comarcals: posar en marxa una escola taller, el projecte Maragda d'inserció laboral de persones amb disminucions, la planta de compostatge de Botarell, ... són allò a què s'aferren els respectius president i presidenta per intentar il·lusionar amb un projecte comarcalista que ara per ara navega en la indefinició.

A aquest panorama hem d'afegir determinades situacions d'alguns Consells Comarcals  com ara el del Priorat que han llençat la sospita de la corrupció a unes institucions encara insuficientment arrelades. Esperem, com en d'altres casos de corrupció, les explicacions polítiques de CiU, si és que alguna vegada es donen, per tal que la ciutadania pugui saber perquè no s'ha pogut evitar allò que finalment ha passat.

En resum: l'organització territorial de Catalunya continua essent, deu anys després, una assignatura pendent. Hi ha reformes puntuals (el sistema electoral dels Consells Comarcals) a realitzar. Però cal, a més, una reforma en profunditat que entengui les comarques com a instruments per a la superació del minifundisme municipal i com a estímul per a la cooperació entre ajuntaments; les regions o vegueries com a substitutes de les províncies i per tant, també, de les actuals diputacions. I tot això no pot ser obra ni d'un únic partit, avui sense majoria absoluta, ni tan sols d'un acord entre convergents i socialistes: cal el consens de tots els partits polítics que vulguin entendre l'organització territorial com un element fonamental de l'autogovern de Catalunya, de l'enfortiment del nostre municipalisme i de la democratització de la nostra administració.

Dissortadament, i sense voler caure en la crítica fàcil, és un acte d'una gran miopia política fer el que ha fet Jordi Pujol per commemorar els deu anys de vida dels Consells Comarcals:  anar  a Montserrat amb els respectius presidents -els de CiU només-  a oferir la senyera a la Moreneta. Una cosa és que Jordi Pujol hagi fet cas omís a les crítiques provinents de la resta de forces polítiques, i no hagi  mogut ni una coma de les LLOT quan ja han passat més de deu anys. Però una altra de ben diferent és que, a sobre, manipuli el patriotisme dels catalans i catalanes en benefici propi, esgrimint un suposat "patriotisme sa" enfront d'un no menys suposat  "patriotisme insà" dels que no som convergents. Un exemple més de la patrimonialització de Catalunya i dels símbols catalans a què ens té acostumats CiU. En tot cas, des d'Iniciativa per Catalunya volem, juntament amb totes les forces de l'esquerra catalana, contribuir a què aquesta situació no continuï per més temps.