Trekking pel Ladakh (Himàlaia de l’Índia)
Dates: 27 de juny a 14 de juliol de 2008
Participants (3): Meli Carrilero, Lluís Díaz, Adrià Porta
El Ladakh és una remota regió autònoma del nord de l’Índia, a tocar de la frontera del Pakistan, Xina i el Tibet. Correspon al tram indi del riu Indo, just quan baixa de l’altiplanície del Tibet on neix i abans d’entrar al Pakistan per on seguirà fins la seva desembocadura al mar Aràbic. Aquest conjunt d’altes muntanyes i valls solitàries queda a l’estiu aïllat de les pluges monsòniques per la serralada principal de l’Himàlaia, que fa de barrera orogràfica pel sud. És un territori que històricament ha estat lligat al Tibet. Els ladakhis pertanyen a l’ètnia tibetana i la cultura budista aquí és encara força majoritària.
La capital, Leh, amb 25.000 habitants, està a només 300 km en línia recta del K2. Aquí vam arribar el 28 de juny després de 26 hores d’avió i tres vols seguits entre Barcelona, Frankfurt i Delhi. Des de l’habitació de l’hotelet veiem les altes muntanyes nevades del grup de l’Stok Kangri, de 6.153 m. Els quatre primers dies els dediquem a l’aclimatació a l’alçada, ja que hem desembarcat de cop a 3.500 metres sobre el nivell del mar i pujarem encara més els propers dies. Cal reposar, beure molt de líquid i gaudir de l’entorn sense fer esforços. Ens deixem portar tranquil·lament pels estrets carrerons de la ciutat vella i l’amable conversa de la gent del país. Una visita guiada a la ciutat ens permet conèixer el castell de Tsemo, el gompa (monestir budista) de Shankar i l’stupa de Shanti mentre intentem comprendre els trets bàsics d’aquesta antiga cultura. A pocs km de Leh, visitem Shey, l’antiga capital del regne, el gran monestir de Tikse (segle XV) amb un Buda de 15 metres i el palau d’Stok, on encara viu l’antiga família reial. El representant actual de la mil·lenària dinastia, que no governa, té ara 42 anys.
|
|
|
El dimecres 2 de juliol ens presenten a qui serà el nostre guia nepalí Chandra i amb ell resseguim en cotxe la vall de l’Indo fins l’aiguabarreig amb el seu afluent el Zanskar i el remuntem per la vall del mateix nom fins el poblet de Chilling, a 3.240 m. Mentre munten el campament sota uns arbres coneixem a la resta de l’equip i per la tarda pugem al poble on trobem un vell artesà que treballa el metall. Sopem a les 7 de la tarda, poc abans del crepuscle. A les 9 ja és negra nit i anem a dormir a les tendes.
Abans de les 5 de la matinada ja és de dia i la temperatura és de 10ºC. Passades les 6 Raj, el jove ajudant del cuiner, ens desperta amb unes tasses de té i poc després ens porta aigua calenta per rentar-nos, un ritual que es repetirà cada dia. Cap a les 7 ens atipem amb el complet esmorzar britànic que ens serveixen i que inclou un plat de calent. També Ramu, el cuiner, ha bullit aigua per emplenar les nostres cantimplores que acompanya amb una carmanyola amb el dinar de picnic per a la jornada.
Sembla que farà un dia de sol i calor quan poc abans de les 8 ja caminem seguint riu amunt fins el pas de cable 3km enllà. Una avinguda va destrossar la passera i mentre no s’acabi la construcció de la nova, una caixa penjada d’un cable i dues politges és tot el que hi ha. D’un en un, s’entaforem a la caixa i així salvem els més de 50 metres del cabalós riu procurant no mirar avall.
A l’altra banda ens espera Tashi, el nostre traginer, amb els 7 cavalls que portaran tot el material de l’expedició. Una vegada carregats, seguim el camí que deixa el riu Zanskar agafant a l’esquerra (est) la vall del seu afluent el Markha, que remuntarem durant 4 dies. El terreny és polsós, sec i aspre, quasi desèrtic. Costa imaginar-se que a l’hivern, metres de neu cobreixen tot el territori i les temperatures arriben als 30 graus sota zero. Ara a l’estiu, només al fons de la vall, les aigües donen vida a petits horts i camps de conreu. Els cims nevats que vèiem des de Leh han desaparegut.
|
|
|
Chandra, el nostre guia, es acompanya i indica el camí. Quan portem unes quatre hores passem el poblet de Kaya, on trobem una tenda paracaigudes, construïda amb aquest element reciclat de l’exèrcit indi. A dintre, un parell de dones ladakhis ofereixen ombra, cadires i algunes begudes i ganyips mentre una d’elles fila la llana de les ovelles amb el fus i l’altra teixeix. Aquestes tendes que anirem trobant al llarg del camí són els únics llocs on es pot comprar alguna cosa, i és ben poc, en aquestes valls solitàries i remotes. Cal portar a sobre tot el que es necessiti durant la caminada.
Són poc més de les tres de la tarda i quan arribem a Skiu, final de la jornada. Ara som a 3.400 m. Trobem les tendes ja plantades i tot organitzat. El lloc d’acampada està a prop del riu, ple d’arbres i amb herba al terra. Una frescor que s’agraeix, ja que el termòmetre marca 29ºC. Ens refresquem en un rierol. Una latrina és l’única instal·lació disponible. Després del té de mitja tarda, passem el temps descansant i llegint mentre sentim la remor sorda del fogó de petroli on el Ramu prepara el sopar.
Els menjars acostumen a ser un conjunt de diversos platerets de verdures cuinades amb salses diferents, sempre carregades d’espècies, picants i acompanyades d’arròs i xapati. Com ahir i cada dia, sopem a les 7 i a les 9 ja som al llit. Una intensa i esplèndida Via Làctia espera a qui s’aixeca a mitjanit.
El divendres 4 resulta ser la jornada més llarga del trek, 22 km, que farem en set hores i mitja i que al migdia es fa una mica incòmoda per la forta calor en un cel sense núvols. Anem guanyant alçada i tot i que el camí és còmode i no presenta forts desnivells, s’ha de prendre amb calma. Ens llevem d’hora i sortim a les 7. Un parell d’hores després el sol ja crema quan parem a fer el primer mos. El segon el farem en una tenda paracaigudes. Algunes cases perdudes entre petits camps d’ordi i patates és tot el poblament que veiem. Al costat de les cases veiem chortens, senzills altars budistes junt amb els mani, amuntegament de pedres que porten gravades algun mantra i les més conegudes rodes d’oració.
|
|
|
Hem travessat un parell de ponts sobre el riu Markha cap al final de la jornada ens toca caminar per la llera i travessar-lo a gual. Té uns 7 metres d’amplada. Ho fem sense problemes a pesar del corrent fort i la profunditat i com que avui el nostre guia ha portat un cavall, l’Adri no té problemes i a més xala de valent. Són quasi les 3 de la tarda quan ens aturem a una gran i absolutament buida i verda zona d’acampada que hi ha poc abans de Markha, la capital de la vall. Estem ja a 3.700 metres d’alçada. Com cada dia passem la tarda descansant i dedicats a les feines de rentar-nos nosaltres i la roba mentre els quatre membres del nostre equip s’encarrega de tot, cadascú a la seva feina.
El dissabte 5 a les 7 del matí amb sol i 8ºC de temperatura sortim del càmping i creuem les dues dotzenes de cases que formen la capital de la vall, també sense llum ni cap servei. Unes dones treballen en els verds camps d’ordi i ens miren encuriosides quan passem. Julley, saludem. És la paraula ladakhi que serveix per dir hola i adéu. Seguim riu amunt. Avui també estem avisats, portem les sandàlies i creuarem a gual el corrent d’aigua en cinc ocasions. És molt divertit encara que es perd bastant de temps mentre el guia cerca el lloc idoni.
Cap a migdia la temperatura torna a pujar vora el 30ºC. Tot i que caminem pel fons de la vall, estem gairebé a 4.000 metres d’alçada i el pas es torna obligadament més lent. Al davant apareix el cim nevat del Kang Yatzé, que amb 6.400 metres és punt el culminant del massís al qual ens apropem. Després de passar el llogarret de Hankar i aturar-nos una estona a la tenda, el camí gira a l’esquerra (NE) i abandona el riu Markha per seguir la vall del seu afluent, el Nimaling Chu. Una hora després arribem a la zona d’acampada de Tahungtse, a 4.150 m. Hem fet una mica més de 7 hores de camí.
|
|
|
Una parella de madrilenys que acampen una mica més endavant ens demanen unes tirites pels peus. Després de sopar una estanya i sorprenent pizza, farem sobretaula amb ells i xerrarem una estona sobre viatges i països. Poca gent més n’hi ha escampats a llarg d’un kilòmetre: una parella d’americans, una d’alemanys, una dona americana que viatja sola i un noi holandès amb una motxilla descomunal i sense guia ni cuiner. El riu brama al nostre costat per les aigües grises del desglaç, ara seria impossible creuar-lo a gual. Al matí, el fred de la nit n’haurà aturat la fusió de la neu i ho podrem fer.
El diumenge es desperta amb núvols, sembla que el temps canviarà. El cel rogent del capvespre d’ahir ja ho anunciava. Avui la jornada serà curta i ens llevem més tard. Després de la rutina diària de rentar-se, esmorzar i recollir-ho tot, els cavalls guiats pel Tashi ho carreguen i aviat ens avancen. Nosaltres pugem a poc a poc, amb pas curt i mesurat, l’alçada es fa notar i falta l’aire.
Ens dirigim a la capçalera de la vall, l’espai es va obrint i l’horitzó s’eixampla. Tots els pics que ens rodegen ultrapassen els 5.000 metres, encara que el límit inferior de les neus perpètues sembla estar pels 5.500 m. Portem unes tres hores quan arribem a una llacuna rodejada de vaques peludes que semblem iaks. Un parapet circular de pedra ens defensa del vent i serveix per seure una estona i gaudir de la visió més propera de la gran massa nevada del Kang Yatze i tota la serralada que l’acompanya. D’aquí surt el sender que s’atansa al campament base dels que volen escalar-lo. Arribar a l’avantcim per un llarg pendent nevat no sembla difícil. A continuació, una esmolada cresta d’aspecte ferotge barra els pas al cim principal.
|
|
|
El sol que es filtra entre els núvols fa agradable l’ambient, encara que sembla empitjorar per moments. Un parell d’hores més i serem a Nimaling, una vall d’alta muntanya, ampla i d’ondulades formes, situada a 4.720 metres d’alçada. Tenim com sempre el campament muntat i arribem just a temps d’aixoplugar-nos, ja que un plugim insistent dóna pas més tard a una forta calamarsada. Quan escampa, el joc de llums i ombres permet fruir d’uns bons motius fotogràfics.
El programa preveia estar dues nits aquí, però vist el canvi de temps, decidim seguir demà. Abans de sopar passegem per la zona i s’atansem a uns cabanes de pastors que pugen amb els ramats a l’estiu buscant les pastures fresques de muntanya. A l’hora d’anar a dormir torna a pedregar i Chandra ens porta unes bosses d’aigua calenta per escalfar el sac.
Al matí ens desperta el maldecap de l’alçada i el soroll de la calamarsa sobre les tendes. Després d’esmorzar sembla que tenim una treva i sortim sense perdre temps. Ens queda la darrera pujada. A pas molt lent anem guanyant elevació. Les boires i els núvols provoquen un ambient fantasmagòric quan dues hores després arribem fins l’ampla collada del Konmaru La, a 5.150 metres. Un vent fort del nord a 8 graus de temperatura fa onejar les nombroses banderes d’oració. Malauradament, no tenim paisatge. Ens fem les fotos de record, aquest era el nostre objectiu i l’Adri és el més feliç amb els seus 12 anys.
La baixada pel vessant nord és ràpida per un sender ample i ben traçat que s’endinsa en un espectacular engorjat que porta una mica d’aigua. Trobem alguna congesta. L’entorn mineral té ara unes coloracions més accentuades. El temps sembla que aguanta i fins i tot surt el sol. A les dues de la tarda ja som a Chukirmo, a 4.070 metres. Hem fet una jornada de sis hores. A l’hora de sopar el fresc és més viu i durant la nit torna a ploure.
|
|
|
La darrera jornada és curta. Baixem còmodament entre camps grocs de conreu de colza i comencem a trobar alguna casa aïllada. A Cogdo visitem l’escola i veien només un nen i una nena. A l’estiu els vailets acostumen a treballar al camp amb la família. Arribem al campament de Shang Sumdo cap al migdia, acampem i per la tarda remuntem la vall per veure un poblet i el seu gompa encimbellat a una roca. Estem a 3.660 metres i fins aquí arriba una pista per on poden pujar cotxes tot terreny. Gaudim de la darrera nit d’acampada sota els estels de l’Himàlaia. Ramu ens fa una mena de pastís de comiat i ens fem fotos de record. És curiós el nostre grup: dos nepalís que parlen nepalí entre ells i no coneixen el ladakhi, dos ladakhis que parlen ladakhi entre ells i no saben nepalí, però entre ells s’entenen en hindi i amb nosaltres en anglès.
A l’endemà un cotxe ens recull i baixem fins la vall del riu Indo visitant el gran monestir de Hemis, amb 90 monjos. Tornem a veure turistes després d’una setmana solitària gairebé aïllats a la muntanya. A la tarda arribem de nou a Leh. Ens queda un dia més per acabar de descobrir els millors racons de la sorprenent ciutat abans d’agafar l’avió.
El divendres 11 de bon matí volem cap a Delhi, 700 km al sud, a l’altra banda de la gran serralada. L’asfixiant ambient monsònic d’una xafogor considerable ens acompanyarà durant dos dies més mentre coneixem un altre món, l’Índia desbordant, clàssica i tòpica, la que per molts documentals que hagis vist et deixa astorat i sembla realment impossible de descriure. Amb les visites turístiques a la capital i al Taj Mahal d’Agra acabem el nostre fascinant viatge al cor de l’Àsia.
