Pirineus:
Ascensió a la Pica d’Estats
Cims aconseguits: Pica
d’Estats (3.149 m)
Pic
Verdaguer (3.128 m)
Punta
Gabarró (3.115 m)
Dates: 31 de juliol i 1 d’agost de 2004
Itinerari: Ref. Vall Ferrera, Estany de Sotllo, Estany
d’Estats, Port de Sotllo, Cim del Verdaguer, Pica d’Estats, Punta Gabarró.
Participants (6) : Pep Argentó, Esther Bru, Montse
Cedó, Joan Marquès, Joan Sentís, Vicente Torroba.
La Pica, amb els seus 3.149
m és el cim més alt de Catalunya, una fita molt important per aquells que no hi
havien pujat mai, com era el cas d’alguns de nosaltres, i molt més important,
si era el seu primer tres mil, com era el cas d’en Vicente, que en algunes
ocasions ja ens havia acompanyat al Montsant. Per a ell, la carena de la Pica
va ésser una lluita amb lo desconegut que va guanyar amb bona nota.
Sortim de Tarragona amb
els nostres cotxes, i a l’una érem a Alins on un dinar a base de fideuà ens va
deixar el cos... a punt de fer la Pica. Passem pel costat del refugi de la Vall
Ferrera. La forta grimpada pel Serrat d’Areste ens fa suar la cansalada, sort
del dinar que si no.... Seguim amunt
pel barranc i el pletiu de Sotllo fins arribar al llac. Preciós punt on per
primer cop veiem La Pica, que es reflexa a les seves aigües.
Sentim tronar pel
sud-est, i això ens fa pensar en no perdre massa temps. Pugem al llac d’Estats
i just a l’arribar sorprenem una família d’isards pasturant. Sense badar
instal·lem les tendes, fem una mica de sopa i a dormir. Amb la primera llum del
dia ens llevem i ens preparem per pujar. El matí és fresc, però tots sabem que
quan el sol estigui alt el calor serà inaguantable. Els primers grups son allà
davant.
Més amunt clapes de neu. Dalt al
Coll de Sotllo bufa el vent bastant fort, hi trobem gent que para per posar-se
el Gore. Enfilem la canal de la dreta i grimpem com mai ho havíem fet,
flanquegem una mica per l’esquerra, agafem una estreta y curta canaleta fins
fer cap al cim del Verdaguer (3128 m. punta N.O.), son les nou; seguim per la
carena i per fi La Pica d’Estats, 3149 metres plena com un ou, sembla ésser que
un grup de excursionistes duen les cendres d’un company per oferir-li el darrer
homenatge.
Descarreguem les motxilles i seguim la
carena. S’escapa una mica d’adrenalina, doncs hi ha algun pas que fa una mica
de juju, més adrenalina. Ara per aquí, ara per allà, fem cap a la Punta
Gabarró, (punta SE 3.115 m). Més enllà hi ha una altra punta, Hi anem?. Doncs
clar, i en un tres i no res ens hi plantem, sota un camí. Llàstima pensem més
d’un, haguéssim pogut tornar pel senderó que passa pel costat del llac més alt
de Catalunya, l’Estanyet, a 2.880 m, però les motxilles són a la Pica, un altre
dia ho farem així. Són les onze, tornem per la carena on ens creuem amb altres
excursionistes i, cap a les onze i mitja baixem pel mateix lloc per on hem
pujat. Pleguem les tendes i abans d’arribar al refugi la pluja ens renta la
cara fins que fem cap al cotxes. Són les quatre de la tarda.