Ascensió al Pirineu
Cims
aconseguits: Pic de Vallhiverna 3.067 metres
Pic de
Culebres 3.062 metres
Data: 29 i 30 de setembre de 2001
Hores totals: 8
Participants (8): Ester Bru, Amelia Carrilero, Lluís Díaz, Josep Mariné,
Maria Cinta Prats, Anna Sentís, Joan Sentís. Invitada: Aran Bru.
L’ascensió dels pics de Vallhiverna pel vessant
est és una interessant variació respecte a la via més transitada des de Benasc.
L’aproximació la fem per la carretera de la Vall d’Aran. Poc abans del túnel de
Viella, al poble d’Aneto, s’agafa una pista de 12 km, asfaltada encara que en
mal estat, i pugem sense problemes per una bonica vall interior de prats i
pastures fins l’embassament de Llauset, que
trobem mig buit per l’aprofitament hidroelèctric.
Som al GR 11, el
sender pirenaic. Seguim el seu traçat per la riba nord del llac i al final creuem el torrent que baixa dels llacs. Unes
ziga-zagues ens porten en una hora més o menys fins el llac de Botornàs. Es pot
acampar a la vora, però una nova cabana-refugi ens fa una mica més còmoda
l’estada. La previsió meteorològica es compleix i ha plogut durant la tarda. A
la nit cau la boira però de matinada els estels anuncien un dia esplèndid.
Ens llevem a les 7 del matí. El gebre guarneix l’herba. Una vegada
esmorzats, iniciem la pujada tot seguint el GR 11. Voregem el llac de Botornàs
continuant pel costat de les aigües que baixen de llac Cap de Llauset. Deixem
el GR poc abans del coll de Vallhiverna, en direcció oest, seguint la vall i uns estanys molt bonics. El nostre
objectiu és clar i visible. A mitja pujada ens aturem a menjar. La cresta de l’Aneto és darrera nostre mentre prenem
el sol.
El recorregut està senyalitzat perfectament amb
fites que ens porten pel camí més fàcil i evident, encara que no hi ha pèrdua
possible. Només cal seguir pel fons de la vall, sortejar els estanys i
atansar-se a la còmoda tartera que per l’esquerra guanya la cresta que ens
aproxima al cim del Vallhiverna. El paisatge va eixamplant-se cada
vegada més. El dia és clar i lluminós. El fred de la matinada ha donat pas a un
sol de tardor encara fort i que crema.
Portem tres hores
i mitja de tranquil·la ascensió quan a dos quarts de dotze del matí arribem al cim del pic de Vallhiverna, de 3.067 metres d’alçada.
Ens fem les fotos de record i admirem la fabulosa vista. Davant nostre, al nord
i molt a prop, la cresta Aneto – Espatlla – Tempestats – Margalida – Russell.
Cap a l’oest la cresta del Mig i les
Maladetes. Més enllà, el massís del Posets, Perdiguero i tota l’extensió
visible del Pirineu d’estiu encara orfe de neu.
Com que tenim la intenció de fer la travessa dels pics, anem en direcció
oest cap el cim bessó del Culebres. Una petita desgrimpada ens porta a
l’espectacular Pas de Cavall, un curt tram de
cresta esmolada. La forma més segura de passar-la és cama ací cama allà tal com
si estiguéssim damunt d’un cavall, d’aquí el nom. És un moment emocionant i
divertit, cadascú ho fa a la seva
manera i pels novells suposa tot un repte que després serà recordat i comentat.
El cim del Culebres, de 3.062 metres, és a
continuació. Fem més fotos i tot seguit iniciem la baixada. Prenem la via
normal en direcció oest i poc després l’abandonem per l’esquerra (sud) fent un
flanqueig per una tartera esmicolada en direcció al coll de Llauset. Aquí
s’aturem i fem un mos. No tenim pressa i la baixada per
la vall de Llauset és recta , clara i evident. Un parell d’hores més i
som als cotxes a punt per tornar cap a casa.