ASCENSIÓ
HIVERNAL AL TURBÓN
Cim
aconseguit: Turbón 2.492 metres
Data: 17 i 18 de febrer de 20001
Hores totals: 3
Participants (19): David Arias, Eduardo Baudín, Ramon Bosch, Amelia
Carrilero, Toni Coll, Lluís Díaz, Joan Gassol, Encarna Hidalgo, Pili Inostroza,
Pere López, Jordi Mariné, Josep Mariné, Joan Marquès, Joan Víctor Marquès,
Montse Meroño, Maria Cinta Prats, Toni Saura, Anna Sentís, Joan Sentís.
El
Turbón és una muntanya característica del
pre-pirineu aragonès. A l’hivern, la seva silueta aïllada es veu de lluny
coronada amb les neus que fan atractiva la seva ascensió. Des del poble de
Campo deixem la carretera de Benasc i girem a la dreta, passant pels bonics poblets
d’Egea i Serrate, agafant la pista senyalitzada que puja fent giragonses pel
vessant sud-oest del massís. Fa un dia esplèndid d’hivern, amb cel clar, sol i
bona temperatura.
Un parell de quilòmetres abans del final, la neu ens
talla el pas. Hem de carregar les motxilles i el material i fer a peu un tram
de pista nevada fins que arribem a una gran replà on hi ha el Refugi del Turbón, a 200 metres d’alçada, sota el
pendent oest de la muntanya. És una cabana de pedra arranjada que ofereix
aixopluc en bones condicions. El fet de no tenir guarda fa que es trobi bruta i
desendreçada. Passem la tarda netejant-la una mica i instal·lant-nos.
Els companys van arribant a poc a poc. Hem tingut la
precaució de porta llenya seca i així podem encendre la llar de foc quan es fa
fosc i alegrar una mica aquesta llarga tarda d’hivern. Sopem
en bona companyia i veiem com al vespre el temps canvia i s’aixeca una
forta ventada. El refugi és petit i senzill, amb un menjador a baix i un altell
de fusta amb matalassos, al qual es puja per un parell d’escales. Com que ni hi
cabem tots, alguns han de dormir al terra.
Diumenge dia 18.
Ens llevem a 2/4 de 7 i després d’esmorzar com podem, sortim a poc a poc.
L’ascensió no és massa llarga, són 500 metres de desnivell per un pendent nevat
davant mateix del refugi. El cim es dibuixa darrera unes antenes entre les
llums blaves de la matinada. La neu està bastant dura i requereix calçar-se els
grampons. La temperatura és de – 5ºC. El vent ha parat per sort però el cel es
va tapant amb núvols cada vegada més espessos.
La pujada es fa per un pendent en línia recta que poc a poc va agafant inclinació fins
arribar a una estreta aresta nevada. Cal parar
atenció amb el piolet. Alguns companys prefereixen atacar una canal a la dreta,
més estreta i vertical, que surt directament al cim. Com que el grup és nombrós
i la distància no és llarga i la ruta és evident, cadascú puja al ritme que
millor li convé. El temps s’ha tapat definitivament i un vent glaçat ens
acompanya tota la pujada.
Cent metres d’aresta ens porten al vèrtex geodèsic del cim del Turbón, a 2.492 metres d’alçada, dues hores
després de sortir del refugi. La temperatura és de –10ºC. Tot el Pirineu nevat
s’estén al nord, davant nostre. Després de les fotos ni s’hi estem gaire i
comencem la baixada. Una vegada al refugi fem una menjada. Ha estat una
ascensió curta però amb tots els ingredients de bellesa i dificultat que les
llargues hivernals als tresmils del Pirineu.
A migdia recollim les coses i baixem
als cotxes. El temps es va aclarint a poc a poc i el sol comença a lluir de
nou. El fort vent s’ha emportat els núvols del front i el
Cotiella, un altre cim magnífic del pre-Pirineu s’alça grandiós a
l’oest. Per acabar la sortida, fem una visita al conegut balneari de las Vilas
del Turbón i més tard tornem per la vall d’Isàbena, La seva capital, Roda
d’Isàbena, és una agradable sorpresa cultural que visitem. Un altre dia
tornarem amb més calma.