Paraules d’Antoni Boqué i Domènech en l’homenatge a Josep Salafranca.
Intentar Esbrinar el què ens mou a tots plegats és com fer volar coloms, així que seran les sensacions i el perquè de la meva adhesió a aquest reconeixement l’eix vertebrador de les paraules que pronunciaré a continuació.
L’homenatge al vostre company, en JOSEP SALAFRANCA i BONET, no tan sols
l’honora a ell, sinó també, en gran mesura, als qui heu tingut la idea de
fer-ho, ja que heu demostrat ser posseïdors d’un envejable “sentit comú” al
reconèixer la tasca, envers el col·lectiu excursionista, d’un company –nou
vingut a l’excursionisme- que està envoltat de persones amb iguals o més
coneixements que ell mateix.
Però, nois...! És l’homenatjat, el promotor dels “ANEM D’EXCURSIÓ”, i ningú
més, qui, emprant temps d’oci personal, ens ha refrescat o ens ha donat a
conèixer diversos i variats itineraris per les nostres estimades muntanyes.
Pels despistats, gelosos o desentesos, cal fer notar que els seus treballs
estan a l’altura dels publicats per en RAFEL FERRÉ, l’ANTONI CABRÉ o l’IGNASI
PLANAS, publicacions de gran ressò en el món excursionista. Exagerat? Si sou
observadors, veureu que en la recuperació dels topònims i itineraris hi ha
molta recerca de collita pròpia. Em resisteixo a creure que els promotors
d’aquest homenatge no hagin caigut en aquest detall.
Aquesta celebració té, per a mi, un significat especial ja que, des de fa anys,
el meu desig era organitzar a nivell de IV Vegueria -no d’agrupacions
excursionistes- un homenatge a tota la gent gran que, d’una manera o altra,
podem considerar els nostres mestres, els quals, si bé -n’estic segur- en la
seva vida esportiva tenen importants fites assolides, són recordats, sobretot,
per les activitats dutes a terme en les nostres muntanyes més properes, i per
haver fet possible un excursionisme perdurable i assumible per tothom.
En JOSEP SALAFRANCA i BONET és un digníssim continuador de la tasca feta
per aquests excursionistes, no ho dubteu. Aquest reconeixement em reconforta i
fa sentir-me orgullós d’ésser posseïdor de la seva amistat i confiança.
Puigpelat, 3 d’abril de 2002