Caminant per l’Alt
Empordà Portbou – Roses (GR92 etapes 1, 2 i 3)
Dates: 9, 10, 11 i 12 d’octubre de 2010
Participants (10): Dani
Ros, Amelia Salvat, Toni López, Aleix López, Pilar Hidalgo, Encarna Hidalgo, Joan
Gassol, Joan Sentís, Maria Alías i Joan Marquès.
Temps emprat total: 22 hores i 14 minuts Recorregut total: 54,1 quilòmetres
De Portbou a Llançà ens acompanyà plugim, boira i
vent que va parar cap el vespre al arribar a l’alberg. De Llançà a Port de la
Selva el mar ja estava animadet i el plugim també va fer acte de presencia a
estonetes, però quan varem sortir del Port de la Selva i ja arribant als 300
metres d’alçada, un cop varem fer un mos per recuperar forces sota un gran pi,
la boira ho va tapar casi tot i seguidament una gran pluja ens va acompanyar
fins Cadaqués on el mar sovintejava per damunt del passeig del moll. Per últim,
de Cadaqués a Roses, el dia hi va haver de tot, vent, encara que molt mes
fluixet que el dia anterior; plugim durant només mig camí, i sol, que ens va
acompanyar l’altre meitat de camí. Total, una sortida d’allò més variada
respecte al temps i força entretinguda com ja veureu més avall a la crònica del
viatge.
|
|
|
Dia 9 Portbou – Llançà Hores: 4,38 Km: 10,1
Entre les 6,30 i les 10,45 uns varen fer el viatge
en vehicles particulars, i els altres amb tren, menys mal que varem agafar
aquest, doncs més tard ens assabentaríem de que el tren que venia al darrera
nostre va descarrilar. No va esser fins sortir de l’estació de Portbou per
trobar a la resta de companys, que ens adonarem de que ploviscava, i anant fent
xirim, xirim va durar tot
el dia. Traiem paraigües, capelines, impermeable per les motxilles, i foto de
grup al inici de la caminada. Un sender amb forta pujada ens fa arribar al Coll
del Frare (203 m) mentre la estació de Portbou desapareix gradualment sota la
boira. Esbufegant i humits creuem la carretera i després de passar per un antic
polvorí excavat a la roca, iniciem la baixada cap a la Badia de Colera. Ara si
ara no, pel mig de la boira s’entreveu el mar i les edificacions. En arribar a
Colera (10 m), el plugim fa una treva i nosaltres ja prou afamats cerquem un
lloc per fer un mos i unes cerveses. Colera és un bonic poblet encaixonat entre
muntanyes, el que vol dir que per sortir-ne hem de pujar fort. Creuem la riera
de Molinàs i amunt fins el Coll de Sant Antoni (75
m); aquest cop si que tenim una bona panoràmica de la Platja del Garbet i del Cap Ras, el que ja costa de veure es el Cap de
Creus, la boira un altre cop.
|
|
|
L’ampla riera de Garbet
ens fa passar per sota els ponts de la carretera i del ferrocarril anant a
parar a la platja, on s’enfilarem per un corriol per
anar per dalt dels penya-segats, aquesta
és una maniobra força normal en tot el trajecte del Camí de Ronda, doncs les
muntanyes arriben fins el mar produint gran quantitat de penya-segats que
nosaltres tindrem d’anar superant. Successives cales i platges com la de les
Assutzenes, Canyelles, Cap Ras, Grifeu Santa Creu i Argilera, on s’hi varen edificar
bunkers per tal de intentar rebutjar qualsevol
possible atac durant la segona guerra mundial, ens duen a les portes de Llançà
on entrem al seu Port per un bonic passeig marítim espetegat per les ones que
ja noten l’embat del proper llevant. Els carrers mullats ens donen la
benvinguda. L’alberg es just a tocar de la estació; a la gespa han crescut uns
bolets no identificats, el guarda del establiment ens pregunta sense insistir
si els coneixem. Jo penso que se’ls vol cruspir doncs fan un goig... La nit
passa ràpida i silenciosa. Un sol tren a les 11 i un altre a les 7, a lo millor
es que he dormit molt profund; al matí ens assabentem de que no ni han hagut
gaires per lo del descarrilament. Millor, penso.
Dia 10 Llançà – Cadaqués Hores: 8,12 Km: 20,5
Ens avisa el guarda del alberg que la mala noticia
del dia, llevantada de força 6-7 amb vents de 70-80 km/h per a les dues de la
tarda, ha empitjorat, doncs està prevista per a les 12 del migdia. Que bé!!!.
Fent una drecera passem de llarg la
platja de la Farella i agafem el camí de ronda a
tocar de la Platja del Llop, on les crescudes onades ens volen banyar els peus,
corrent la travessem. Aviat fem cap a un bonic passeig amb fanals de plaques
solars que ens duen fins el Far de Sarenella des d’on albirem les casetes del Port de la Selva. Anem ràpids
per si podem estalviar-nos una mica de pluja de la llevantada que ja treu el
nas per l’horitzó damunt del mar. Les ones cada cop són més espectaculars.
Encara que la boira mig ens ho tapa la panoràmica del Port de la Selva
arrenglerat arran de mar se’ns apropa pas a pas, passem pel damunt de unes
cingleres a prop de uns bunkers i baixem a la platja
del Port de la Vall. De sobte fem cap a la carretera que entra al poble tot
travessant la Riera de Romanyac.
|
|
|
Un pal ens assenyala la direcció al cementiri per
carretera; el camí paral·lel a ella ha desaparegut sota les obres de una
glorieta i no hi ha més remei que seguir pel voral de la carretera fins el
trencall que amb forta pujada i entre parets de pedra seca tot esbufegant i
trepitjant bolets fem cap a un dels punts més alts de tot el trajecte on en una
coma i sota un bonic pi a la vora de una cabana de pedra seca ens aturem a
menjar alguna cosa, apareix la boira i amb ella una batuda de caçadors, sentim
algun tret que ens dóna algun ensurt; la boira ara més espessa ens amaga tota
possibilitat d’admirar la panoràmica. La forta pluja torna a aparèixer, de nou
exposem el ventall de colors que ofereixen els nostres impermeables, capelines,
i paraigües per intentar no quedar xops del tot. Passem pel punt més alt del
recorregut (310 m), mentre trepitgem el rierol en que s’ha convertit l’ample
camí, és a la vora del Mas dels Bufadors que està en obres. El torrent del Puig
dels Bufadors, que ara porta força aigua, és salvat mercès a un antic i
encertat pont de pedra seca, material que per la zona es feia servir sovint,
doncs podem apreciar parets, feixes i cabanes d’aquesta factura. Ens apropem a
la carena, la creuem i iniciem la baixada cap a Cadaqués sense deixar de trepitjar
aigua, ja que el camí en aquesta ocasió ja és un rec on la direcció de l’aigua
sols depèn de cap on sigui el pendent , així que un cop ve de cara, i un altre
cop de c.. per l’esquena.
|
|
|
Ja amb l’aigua sortint-nos pel damunt la llengüeta
de la bota com si es tractés de una balena esbufegant pel Mar del Nord, baixem
les escaletes d’accés a la carretera d’entrada al poble. L’aigua de la pluja la
envaeix, sembla una riera ja que d’ample a ample baixa tota plena; l’hem de
creuar, els cotxes circulen poc a poc i creem un petit caos circulatori doncs a
nosaltres tampoc ens fa cap gracieta la frescor de l’aigua de la pluja encara
que fins i tot en tenim... les butxaques plenes, per no dir un altra cosa. A
l’entrada a l’hotel ens reben amb gran eufòria, doncs de seguida que ens veuen
ens surten a rebre carregats amb una estora, una estora de papers de diari
perquè no deixem les petjades al terra, bé petjades, els que es diu petjades...
millor tolls d’aigua. Fora botes, fora mitjons. Perdó, no tindran per casualitat
un assecador elèctric de mà?. Que bé la dutxa amb aigua calenta... uf, i ara a
menjar alguna cosa pel poble. Encara plou. Es que això no s’acabarà mai?.
Dia 11 Cadaqués – Roses Hores: 9,24 Km: 23,5
L’etapa d’avui és la més llarga, i també la que més
desnivell acumulat té degut a les constants pujades i baixades a les cales i
platges del recorregut, però tot i que hem intentat de iniciar-la a bona hora,
ens posem en marxa a les 9 del matí després de passar per un supermercat a fer
quatre compres necessàries per dur a bon terme aquesta jornada. Passem vora el
port i veiem que la riera de Cadaqués, utilitzada com a carrer del poble, està
inundada degut a les aigües de la pluja per una banda i a la del enfurismat mar
que entra riera amunt. Poc a poc i amb compte doncs les ones pugen per damunt
de l’escullera, voregem el port fins la platja del Llaner Petit, lloc on deixem
la zona marítima per enfilar-nos cap a llocs més alts per una pista; la pluja
torna a aparèixer encara que no tan violenta com la del dia anterior; deixem la
pista per un antic camí entre parets de pedra seca que la travessa forces
vegades, hem d’anar amb compte doncs hi ha moltes llísseres que mullades són
relliscoses i ens fan patinar mes d’un cop. Cal donar un cop d’ull al camí
recorregut, doncs la panoràmica de Cadaqués es majestuosa.
Per fi acaba la forta pujada i anem sempre per
pista que ara planeja; deixem el trencall a l’ermita de Sant Sebastià i el Mas
del Baltre en obres. En menys de mitja hora podem
albirar la Badia de Roses, i poc després arribem al Pla de la Figura (230 m),
és el punt mes alt d’aquesta jornada. La pista es bifurca, en aquest punt la
descripció ens pot fer alguna marrada, doncs ens fa agafar una pista vorejant
una porta de ferro, en quant que el GR92 va per un camí més alt i més a
l’esquerra. Hi ha un pal que encara et confon més doncs ens diu que és el GR
11. En fi, un lloc una mica perdedor; crec que el millor es seguir les marques
del GR i passar de la descripció. Baixem en direcció a la Cala Jóncols, el camí surt a la pista a prop de dues
edificacions, seguim avall i SORPRESA!!!, la pista es transforma en un rierol,
fora botes, pantalons arremangats i a creuar-lo, sort que ja no plou, però
encara ens espera una altre sorpresa, la violència del mar és tal que les ones
i l’aigua han inundat totalment la platja, la pista i les finques que ho
voregen, tot i així intentem creuar, però quan l’aigua ens arriba als genolls
girem cua. Només hi ha una forma de passar a l’altre costat de la cala i es
camp a través pel mig de les finques, i així ho fem. Minuts després retrobem el
GR que puja de la cala inundada.
|
|
|
El camí planeja i aviat fem cap al Coll de Canadell (65 m), al davant la imponent silueta del Cap de Norfeu, en aquest punt hi ha una cruïlla de pistes i de
senders, anem uns metres per la pista de l’esquerra fins que un sender ens
desvia cap a la dreta, deixem unes bifurcacions per anar girant cap a la dreta
en forta baixada que sembla fer cap al mar, el trajecte és impressionant doncs
tens la sensació d’estar trepitjant núvols, sembla que el camí estigui aguantat
a l’aire, sota nostre impressionants cingleres ens separen uns metres del mar
al qual anem apropant-nos a cada pas que donem. A Cala Pelosa un panell
informatiu ens diu que hi va haver un camp de presoners nacionals, al seu lloc
ara hi ha un bar. En record d’aquest fet hi han deixat la garita de vigilància
del camp. El Camí de ronda voreja els penya-segats per un estret passadís que
queda entre el mur de les finques i la cinglera, alguns pendents cimentats ens
fan anar més poc a poc pel perill de relliscar i així fem cap a la famosa Cala Montjoi, de nou topem amb les enfurismades aigües del mar i
les de la pluja que baixen de la riera per la dreta. Novament fora botes,
arremangats i... aquest cop podem creuar; els més agosarats ho poden fer
mitjançant unes passeres per a jugadors de bàsquet, doncs estan una mica massa
separades per ser fetes servir pel català de alçada mitjana. Surt el sol,
tímid, però ja treu el nas, seguim pujant i baixant i baixant i pujant i així
creuem Cala Calís, els penya-segats entre la Cala Rustella
i el Cap Blanc, la Cala Murtra, el Cap Falcó on hi ha restes de instal·lacions
militars, finalment fem cap a la Punta Falconera (40 m) que marca la entrada,
per dir-ho d’alguna forma, al golf de Roses.
|
|
|
Seguim el camí de ronda i per sobre nostre veiem
uns quants bunkers de enormes dimensions que podien
estar preparats per a canons de costa. Passem per una urbanització i baixem a
una platja de fina sorra on també creuem una riera amb aigua, al final de la
platja pugem per unes escales cap un tram del camí de ronda arranjat amb molt
poc gust, doncs ciment i baranes de tub d’acer inoxidable circulen pel damunt
de les pedregoses platges i de les cingleres d’aquesta part del golf. El far de
Roses dóna pas a la Platja dels Palangrers que deixem a la nostra esquerra per
anar per la vorera de la carretera i entrar al Port de pescadors on també veiem
els desperfectes del fort onatge, aparells de pesca sota l’aigua, magatzems
inundats i gent ociosa sense saber que fer ja que es creu que el temporal
encara no ha acabat, per l’horitzó enfront nostre tornen els negres núvols que
amenacen amb una nova tempesta. Sort que l’hotel és a prop i el bar al costat; cerveseta, olivetes i patatetes, dutxa, ens posem de “bonito” i cap el restaurant del costat a sopar que el tenim
ben merescut. Mentre soc damunt del llit intentant que me vingui la son, penso
en tot el que hem passat, i ja faig plans per la propera sortida, potser Foix,
potser Airosa, potser Madriu ... m’adormo.
Joan
Marquès
