La
"voluntat de Déu"
|
 |
La
"voluntat de Déu"
|
|
| La primera part del viatge que aquests dies m'ha portat al subsòl ha estat molt semblant al de fa dos anys: Gasteiz (Vitoria), Loiola, Bilbo (Bilbao)... El viatjar, sempre pot ser motiu de reflexions. Fa dos anys, un grup de monjes a Bilbo em donaren peu a fer-ne dues: la primera és la que ara us presento i la segona (Abans servir en riquesa que imitar en pobresa) ja sortirà un altre dia. La visita a la casa de Loiola serà tema (Ignasi, un cripto-templari?) per més endavant. Totes aquestes reflexions estàn escrites en forma epistolar, a una de tantes cartes a amics i a companys... |
| Mirar
a un hombre que nunca he visto ni conoscido, y deseando yo toda su perfección,
considerar lo que yo le diría que hiciese y eligiese para mayor
gloria de Dios nuestro Señor y mayor perfección de su ánima,
y haciendo yo asímismo, guardar la regla que para el otro pongo.
Ejercicios Espirituales
[184]
|
Segueixo el dilluns a la nit. Avui he intentat fer la meva "renovació
de vots", però les màquines no m'han deixat. Estava disposat
a pagar 320.000 peles als jesuïtes, però el caixer automàtic
no m'ho ha permès. La voluntat de Déu, pot venir avui dia
per aquí?
El tema de la voluntat de Déu és un dels temes anunciats des meu viatge al País Basc amb el meu germà. Sant Ignasi diu que per veure bé les coses cal referir-se sempre a una tercera persona, com si fos una persona que no tingués res a veure amb la cosa o amb nosaltres. |
|
Quan entres a un grup de més de 30.000 persones, és fàcil
que et facin creure que per a dirigir un tal grup és necessària
la "voluntat de Déu". I t'ho acabes creient.
Però quan vas a un grup que no són més que 26 persones en tot el món (repeteixo: 26 persones), i una d'elles vol tenir la "voluntat de Déu" sobre les altres 25, començes a ensumar-te que hi ha "gato encerrado". I si t'adones que això de la "voluntat de Déu" és un "cuento chino" pels grups minoritaris, comences a pensar si no serà igualment un "chino" per als grans grups. Si
de "Déu" nihil scire possumus |
Todos se dispongan
mucho a observar la santa obediencia y a señalarse en ella, no solamente
en las cosas de obligación, pero aun en las otras, aunque no se
viese sino la señal de la voluntad del Superior sin expreso mandamiento,
teniendo entre los ojos a Dios nuestro Criador y Señor, por quien
se hace la obediencia... En manera que en todas cosas a que puede con la
caridad extenderse la obediencia, seamos prestos a la voz de ella como
si de Cristo nuestro Señor saliese... Porque así el obediente
para cualquier cosa en que le quiera el Superior emplear en ayuda de todo
el cuerpo de la religión, debe alegremente emplearse, teniendo por
cierto que se conforma en aquello con la divina Voluntad, más que
en otra cosa de las que él podría hacer siguiendo su propia
voluntad y juicio diferente.
De les Constitucions
de la Companyia de Jesús
...olvidando que el religioso no ha
de tener voluntad alguna propia, y, que para hacer la voluntad de Dios,
debe hacer la de los superiores.
![Part VI, Cap I [547]](image6.jpg){kind=small} D'una carta de St.
Ignasi
|
| Pels vols de finals d'octubre del 97 escrivia... | ||
| Aquesta nit, en arribar a casa, després que aquest
matí a Barcelona he participat a una reunió del meu sindicat,
m’he trobat amb una tramesa de documents del Ramir Pàmpols sobre
la reunió de superiors del mes d’octubre. Em sembla que el tema
d’ambdues reunions era el mateix: com una organització (ja sigui
la Companyia de Jesús o un sindicat) pot aprofitar al màxim,
amb fites de preteses eficàcies, els valors innegables de les seves
individualitats o de les seves seccions sindicals en un projecte comú.
A certs sectors del meu sindicat, també els agradaria poder parlar d’un “pla estratègic de govern..., per orientar les decisions de cara els propers anys, en especial les inversions i destins...”. I com és un sindicat que no vol ser centralista, també afegiria que “no és un programa rígid, sinó obert a les renovades circumstàncies que sempre es van presentant”. Però aquest matí ningú, per defensar la seva línia, ha parlat de la “Voluntat de Déu”, ni ha intentat barrejar en un mateix sac la “Voluntat de Déu” i el futur de l’organització. Creus tu que el Déu dels hindús, que alguns ja comencen a tenir por de que sigui el mateix Déu que el nostre, té un voler concret i definitiu del que els dos-cents o tres-cents jesuïtes de les comarques de Catalunya (o de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i dels seus arrabals) hem de fer? Fa uns quants anys, uns quants jesuïtes, seguint “els signes dels temps” (ja veus que per coherència no vull parlar ni de “Voluntat de Déu”, ni de “crides de l’Esperit” ni de “mocions de l’Esperit”), vam renunciar a “les obres de la Companyia” i vam fer l’opció de cercar noves maneres de presència jesuítica (i d’anunci de l’Evangeli) a la nostra societat. Aquesta opció va ser acceptada pels superiors d’aquells temps. Era una manera nova i diferent d’ésser jesuïta: ara els jesuïtes, gràcies potser a un dels anuncis breus de LA VANGUARDIA, havíem trobat la nostra manera concreta d’inserir-nos a una de les “classes” de la nostra societat (la societat de classes encara existeix!), i en aquest lloc (veritable “locus theologicus”, fins i tot potser millor que el de Sant Cugat del Vallès) seguim -acompanyant els temps- vivint amb goig segons “nuestro modo de proceder”. Com diu el gran Agustí, “non vacant tempora nec otiose volvuntur”
|
||
..
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol
Febrer 1999
,
com ha pogut arribar una persona a pensar que sabia quina era la seva voluntat?