La veritat és que "El pèndol de Foucault" em va costar d'acabar-lo i fou gràcies a un viatge en autobús de Berlín a Barcelona que el vaig poder acabar.

Anaven passant, allunyats de l'autopista pobles i ciutats, i jo m'anava preguntant com és que no parlava dels jesuïtes. Més pobles i més ciutats i els jesuïtes seguien sense sortir...

Però, heus aquí, que mentre travessàvem la Catalunya Nord, com última paraula del capítol 87 (dels 120 que té el llibre), a la pàgina 632 (de les 864 de la versió catalana), sortia la paraula: els jesuïtes.

Els jesuïtes a la mateixa "olla" que els Templers, els Rosacrucians, els Trenta-sis...

Tots ells a la recerca del Pla... Tots ells a la recerca dels secrets del Temple de Salomó... Tots ells disposats a dirigir el món... Els jesuïtes, avui dia, parlen de "lideratge"...

Si al Sr. Google li pregunteu per "jesuïtes" i "lideratge" us donarà múltiples respostes. Recomano aquesta: http://www.jesuites.net/cami-ignasia-1

Però abans d'haver pogut respondre a la nova qüestió ens havíem trobat amb un altre grup que no formava part dels trenta-sis invisibles, però que s'havia ficat enmig del joc bastant aviat i n'havia desgavellat en part els projectes. Els jesuïtes.

El Templarisme és Jesuitisme ⁽⁰⁾

Ens els havíem trobats massa vegades, des del temps dels primers manifestos Rosa-Creu. Ja el 1620 apareix a Alemanya una Rosa Jesuitica ⁽⁰¹⁾, on es recorda que el simbolisme de la rosa és catòlic i marià, abans de ser rosacrucià, i s'insinua que els dos ordes són solidaris, i els Rosa-Creu només una de les reformulacions de la mística jesuítica per a ús de les poblacions de l'Alemanya reformada.

Em recordava de les paraules de Salon sobre la rancúnia amb què el pare Kircher havia posat a la picota els Rosa-Creu i precisament mentre parlava de les profunditats del globus terraqüi.

-El pare Kircher -deia- és un personatge central en aquesta història. ¿Per què aquest home, que tantes vegades va demostrar tenir el sentit de l'observació i el gust per l'experimentació, va submergir després aquestes poques bones idees en milers de pàgines que sobreïxen d'hipòtesis increïbles? Estava en correspondència amb els millors científics anglesos, i a més en cadascun dels seus llibres torna als típics temes rosacrucians, aparentment per discutir-los, de fet per fer-los seus, per oferir-ne la versió contrareformista.

En la primera edició de la Fama, aquell senyor Haselmayer, condemnat a les galeres pels jesuïtes a causa de les seves idees reformadores ⁽¹⁾, s'afanya a dir que els vertaders i bons jesuïtes són ells, els Rosa-Creu. Bé, Kircher escriu els seus trenta volums i escaig per suggerir que els vertaders Rosa-Creu són ells, els jesuïtes. Els jesuïtes estan intentant posar les mans sobre el Pla. Els pèndols, se'ls vol estudiar ell, el pare Kircher, i ho fa, però a la seva manera, inventant un rellotge planetari per saber l'hora exacta en totes les seus de la Companyia disperses pel món.

-Però, ¿com s'ho feien els jesuïtes per saber que hi havia un Pla, quan els Templers s'havien deixat matar abans de confessar? -preguntava Diotallevi. No s'hi valia a respondre que els jesuïtes sempre la saben més llarga que el diable. Volíem una explicació més seductora.

Més sobre Athanasius Kircher
en El Pèndol de Foucault
en el Diccionario Histórico de la Compañía de Jesus

La vam descobrir ben aviat. Guillem Postel ⁽²⁾, altra vegada. Fullejant la història dels jesuïtes de Cretineau-Joly (no havíem rigut pas poc amb aquest nom infeliç) vam descobrir que Postel, presa dels seus furors místics, de la seva set de regeneració espiritual, el 1544 s'havia reunit amb sant Ignasi de Loiola a Roma. Ignasi l'havia rebut amb entusiasme, però Postel no havia aconseguit de renunciar les seves idees fixes, als seus cabalismes, al seu ecumenisme; aquestes coses, als jesuïtes, no els podien fer cap gràcia, i encara menys la idea més fixa de totes, sobre la qual Postel no transigia de cap manera, que el Rei del Món havia de ser el rei de França. Ignasi era sant però espanyol.

Així que en un punt s'havia arribat a la ruptura, Postel havia deixat els jesuïtes; o els jesuïles l'havien foragitat. Però si Postel havia estat jesuïta, encara que fos durant un període breu, a sant Ignasi (al qual havia jurat obediència perinde ac cadaver) li havia d'haver confiat la seva missió. Estimat Ignasi, devia haver-li dit, sàpiga que agafant-me a mi agafa també el secret del Pla templer del qual indignament sóc el representant francès; i més encara, estem esperant tots el tercer encontre secular del 1584, i tant se val esperar-lo ad maiorem Dei gloriam.

De manera que els jesuïtes, a través de Postel i en virtut d'un moment seu de feblesa, arriben a saber el secret dels Templers. Un secret de tal classe és aprofitat. Sant Ignasi passa a la beatitud eterna ⁽³⁾, però els seus successors vigilen, i continuen tenint posat l'ull en Postel. Volen saber amb qui es trobarà aquell fatídic 1584. Però, ai las! Postel mor abans, i de res no serveix que, com assegurava una de les nostres fonts, un jesuïta desconegut estigués present en el seu llit de mort. Els Jesuïtes no saben qui és el seu sucessor.

Més sobre Guillem Postel
en El Pèndol de Foucault
en el Diccionario Histórico de la Compañía de Jesus

-Perdoni, Casaubon -havia dit Belbo-, hi ha alguna cosa que no acabo d'entendre. Si les coses estan així, els jesuïtes no han pogut saber que el 1584 l'encontre havia fallat.

-Però no hem d'oblidar -havia observat Diotavelli- que, pel que em diuen els gentils, aquests jesuïtes eren homes de ferro que no es deixaven enredar tan fàcilment.

-Ah, si és per això -havia dit Belbo-, un jesuïta es cruspeix dos Templers per dinar i dos per sopar. També els jesuïtes van ser dissolts, i més d'una vegada, i hi van intervenir els governs de tot Europa, i encara hi són.

Calia posar-se a dins de l'hàbit d'un jesuïta. ¿Què fa un jesuïta quan Postel li fuig de les mans? Jo, una idea, l'havia tinguda de seguida, però era tan diabòlica que ni els nostres diabòlics, pensava, l'haurien digerida: els Rosa-Creu eren una invenció dels jesuïtes!

-Mort Postel -proposava-, els jesuïtes, astuts com són, van preveure matemàticament la confusió dels calendaris i van decidir de prendre la iniciativa. Basteixen la mistificació rosacruciana, calculant exactament el que podia passar. Entre tants d'exaltats que piquen, algú dels nuclis autèntics, agafat per sorpresa, fa un pas endavant. En tal cas, imagineu-vos la ira de Bacon ⁽⁴⁾ : Fludd ⁽⁵⁾, imbècil, no et podies estar calladet? Però vescomte, My Lord, semblaven dels nostres... Cretí, no t'havien ensenyat a no refiar-te dels papistes? A tu t'havien de cremar, i no pas aquell desgraciat de Giordano Bruno!

-Però aleshores -deia Belbo-, ¿per què quan els Rosa-Creu passen a França, els jesuïtes, o aquells polemistes catòlics que treballen per ells, els ataquen com a herètics i endimoniats?

-Però no deu pretendre que els jesuïtes treballin linealment; ¿quina mena de Jesuïtes serien?

Havíem discutit llargament sobre la meva proposta, i finalment havíem decidit, de comú acord, que era millor la hipòtesi original: els Rosa-Creu eren l'esquer llançat als francesos pels baconians i pels alemanys. Però els Jesuïtes, només aparèixer els manifestos ⁽⁶⁾, van entendre de què es tractava. I s'havien llançat immediatament al joc, per confondre les cartes. L'objectiu dels jesuïtes havia estat evidentment d'impedir la reunió dels grups anglès i alemany amb el francès, i qualsevol cop, per baix que fos, valia.

Era segur, els jesuïtes estaven construint l'immens, potentíssim calculador electrònic que hauria hagut de treure una conclusió de l'embolic pacient i centenari de tots els fragments de veritat i de mentida que estaven recollint.

-Els jesuïtes -deia Diotavelli- havien copsat allò que ni els pobres vells Templers de Provins ni l'ala baconiana no havien encara intuït, és a dir, que la reconstrucció del mapa podia aconseguir-se per una via combinatòria, és a dir, amb uns procediments que anticipen els dels moderns cervells elecrtrònics! Els jesuïtes son els primers a inventar-los. El pare Kircher es va rellegir tots els tractats sobre l'art combinatòria, de Llul endavant. I vegin el que publica en la seva Ars Magna Sciendi...

-Em sembla un model per fer puntes de coixí -deia Belbo.

-Que no senyor, que són totes les combinacions possibles entre n elements. El càlcul factorial, el de Séfer Jesirà ⁽⁷⁾. El càlcul de les combinacions i de les permutacions, l'essència mateixa de la Temurà!

I sobretot una cosa era crear el model abstracte de les combinacions possibles i una altra cosa era pensar en una màquina capaç de posar-les en acte. I ve't ací que ja sigui Kircher ja sigui el seu deixeble Schott ⁽⁸⁾ projecten uns orguenets mecànics, mecanismes de fitxes perforades, ordinadors ante litteram. Basats en el càlcul binari. Càbala aplicada a la mecànica moderna.

Més sobre Kaspar Schott
en el Diccionario Histórico de la Compañía de Jesus

Els jesuïtes havien entès que, si hom vol desestabilitzar l'adversari, la millor tècnica és organitzar sectes secretes, esperar que els entusiastes perillosos s'hi precipitin, i en acabat arrestar-los a tots. O també, si tens por d'un complot, organitza'l, i així tots els qui podrien adherir-s'hi cauen sota el teu control.

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 25 març 2016

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes

Diria certament que aquest híbrid monstruós no prové d'un úter matern, sinó segurament d'un Efialt, d'un Íncub, o de qualsevol altra classe de dimoni horrorós, com si hagués estat concebut per un bolet pútrid i metzinós, fill de Faune i Nimfa, més semblant a un dimoni que a un home.

Athanasius Kircher, Mundus Subterraneus
Amsterdam, Jansson, 1665, II, PP. 279280

Tot i que la voluntat sigui bona, el seu esperit i les seves profecies semblen ser ben bé il·lusions del dimoni [...] Són en grau de poder enganyar moltes persones curioses i de causar un gran dany i escàndol a l'església de Déu Nostre Senyor.