Una trucada a mig matí
Fa unes setmanes vaig rebre una trucada que ha canviat la meva vida. A mig matí, mentre treballava a casa (ja saps que la meva feina professional molts dies em toca fer-la per la tarda), el telèfon va començat a fer ring... ring...
Una veu preocupada pregunta si és l'hospital Joan XXIII. Jo, una miqueta estranyat per la coincidència, dic que no, i "Perdoni
" i penja.
Al cap de poc temps, la mateixa veu, ara més angoixada que preocupada, fa la mateixa pregunta. Intento esbrinar què vol, per qui demana: "¿El P. Miquel Sunyol?
". És ben cert que a certs moments de la vida una persona, encara que sigui gran, necessita el sacerdot, el religiós, l'home de Déu... La veu, com ja més relaxada, havent trobat el que cercava, diu: "Sóc el P. Miquel Batllori. Em pot venir a veure?
"
Aquesta doble trucada des de Sant Cugat al 977548967 de Tarragona consta -per a tots els incrèduls- a la factura de Telefònica
Em diu que aquella setmana tenia feina, que estava acabant un treball que devia entregar i vam quedar per a la setmana següent.
El dimarts següent el truco i em diu que encara que està una mica empiocat el vagi a veure. El dimecres al matí vaig anar a Sant Cugat i vaig aprofitar per fer una visita "periodística" al P. Ferrer Pi (per preguntar-li per la carta que, com Provincial d'Espanya, va enviar el dia de la mort de Franco per dir-nos que teníem que resar tres misses) i anar a veure a un senyor que treballa a la biblioteca i a qui el P. Roca no li deixa veure els arxius de Missió Obrera.
El P. Batllori em rep vestit però estirat al llit. La xerrada s'allarga fins que ve una mahometana a dir-li que ja és hora d'anar a missa. ("Oh tempora, oh mores
", dirien aquí molts dels nostres avantpassats: que un jesuïta, per a anar a missa, necessita que una filla de Mahomet el tregui del llit).
Vaig tenir l'oportunitat de fer una mica de "zelador" amb el P. Miquel Batllori, doncs li vaig ajudar a posar-se el jersei. A la porta de la capella ens vam acomiadar... Poc moments després jo sortia de Sant Cugat amb tres carpetes de documents sota el braç.
No és el moment de donar comptes de la xerrada, però sí que puc dir, perquè ja ho tenia dit a la meva web el tema de la nostra conversa:
Aún no se ha publicado, pero está escrita, la triste historia de lo mucho que contribuyeron los jesuitas a la caída de la República. La Orden trabajó con todo su ahínco a hundir desde el exterior lo que el pueblo había levantado. Aún no se ha explicado, porque la Orden, con todo su poder, tiene sus archivos secretos y tiene además una férrea censura para sus fieles hijos. ¿Te dejarán, Batllori, publicar tus investigaciones de historiador? ¿O todavía no es oportuno? La oportunidad es lo más importante para un jesuita
Això és que diu en Francisco García Salve, el cura Paco, en el seu llibre "Yo creo en la clase obrera
", que té el pròleg del P. José Mª Llanos).
Al meu germà Ignasi li deia fa uns dies: "Crec (és molt possible) que hagi estat el darrer jesuïta que hagi fet una entrevista "professional" al P. Miquel Batllori. Vaig sortir de Sant Cugat amb dos o tres carpetes sota el braç. Tinc tots els jesuïtes de la Província preocupats. Avui, els dels pis del Joan ja m'han vingut a fer una visita (el dinar -a primera línia de mar- al seu compte). Ara, cada dia, abans d'agafar el cotxe, miro si m'han col·locat una bomba en els baixos. Estic intentant connectar amb el Enrico Ecco (perdó: Umberto Eco). Si moro ara, als 63 anys, tothom sabrà qui m'ha matat. Serà un assassinat inútil, doncs les carpetes les tinc guardades -amb les corresponents indicacions- a casa d'un notari (he hagut de prendre aquesta determinació suposat que el Joan té clau de casa meva, i no el vull col·locar en el dilema d'obeir a la Companyia o de faltar a les més elementals normes d'una germanor natural).
Per ara el què em va dir el Batllori queda com en "secret de confessió", però les preguntes que li vaig fer -i a les quals ell es va creure obligat a contestar poc abans de morir- es troben, com ja he indicat, a http://www.tinet.org/~fqi_sj/arrupe/franco_ct.htm#batllori
La visita va ser un dimecres. El dissabte a la nit, l'Agustí Ayats -com sap que no tinc tele- em telefonava per donar-me la notícia de la mort del P. Miquel Batllori.
"Descansi en pau". Molt millor, aquí hauríem de dir: "El P. Miquel Batllori morí en pau"
Això és el que hi ha...
El divendres per la nit o, més precisament, el dissabte 8 de febrer, a l'una de la matinada (Sat, 08 Feb 2003 01:16:24) enviava aquest e-mail a Alfonso Alvárez Bolado, quan ni sospitar podia de la propera mort del P. Batllori:
A Batllori le escribí para contrastar lo que dice García Salve en su libro "Yo creo en la clase obrera": los jesuitas habrían maquinado contra la República ya antes del 18 de julio; Batllori había estudiado el tema, pero la censura de la orden no le permitió su publicación.
Batllori no me confirmó nada de eso, sin llegar a excluir que algunos jesuitas, por sus relaciones famliares, hubieran podido tener conocimiento de lo que se tramaba.
Ya ves que quiero dar "objetividad" a mi trabajito.
I, així, uns dies més tard li podia dir:
Me alegro de que mi e-mail en que hacía un breve resumen de mi conversación con Batllori te lo enviara un día o dos antes de su muerte. Así nadie dirá que digo lo que me da la gana después de muerto.