Benvolgut Miquel

Abans que tot, permetre'm caure en el tòpic de desitjar-te un Bon Any.

T'agraeixo molt la teva carta, que he trobat molt estimulant. Tan de bo poguéssim tenir converses així entre companys.

"Sento" dir-te que estic totalment d'acord amb el que dius en cadascú dels punts on poses el teu bisturí i he trobat esplèndid -de debò t'ho dic- l'article sobre "Una porta" i no "La porta" que porta a la salvació. M'alegro que finalment dos diaris de Tarragona el publiquessin.

La cita que comentes enviada per Emma Martínez Ocaña (la qual sí que conec, encara que ens hem trobat poques vegades) és de fa uns anys, però la continuaria dient, conscient que és un llenguatge religiós "ad intra", no pels de fora, i que té implícits endogàmics, com molt bé has observat.

"Salvació" és un terme-concepte religiós amb el qual certament ja no ens sentim identificats.

Ha de veure amb l'assumpció de la finitud de la qual parles.

El fet de dir que "el que ens salva és reconèixer que som ell" no vol dir que només som els cristians els qui, pel fet de reconèixer el Crist, som els únics que ens salvem, sinó que el que ens fa cristians és que aquest Ell-que-som ho reconeixem a través del Crist (per això som cristians), mentre altres ho reconeixen a través d'altres camins: el Buda pels budistes, l'Allah pels musulmans, l'humanisme pels a-teus, etc. El que tracto de dir és que Ell és la plenitud del que estem cridats a ser...

El repte que tenen les religions actualment, a la meva manera és doble:

• Sense deixar d'utilitzar el seu llenguatge, obrir-lo de tal manera que no sigui excloent ni exclusiu (alguns pensen que això és impossible i que per això les religions han d'extingir-se)
• No perdre la polaritat transcendència-inmanència. Hi ha el perill de reduir-ho tot a la ment, al que podem comprendre i entendre, amb el perill de perdre l'estremiment davant el Sagrat, no com quelcom que esclafa, sinó al contrari, que dilata, que expandeix, que ens deixa en un "salvífic" no-saber, salvífic de les nostres projeccions, que ara, en lloc de ser mítiques, són racionalistes, que ens deixen a mig camí.

Hi ha molt encara a recórrer. M'alegra saber que estem tan a prop tot i que les nostres formes de ser i d'expressar-nos siguin tan diferents.

Una abraçada,

Xavier