Sobre "encarnació" i "salvació"

Carta a Xavier Melloni

Benvolgut Xavier:

Aquest any, la meva habitual "Nadala" l'he fabricada recopiant coses de n'Eugen Drewermann. Dic "recopiant" perquè ja el vaig copiar bastament en els darrers capítols de la meva "Catequesi Nadalenca" (d'això ja fa un munt d'anys).

Vaig copiar molt de "de la naissance des dieux a la naissance du christ" [1992] (una traducció molt lliure -pel que he vist- de l'original alemany, "dein name ist wie der geschmack des leben [1986], traduït, més al peu de la lletra -em sembla- a la versió castellana, "tu nombre es como el sabor de la vida [1995]).

No recordava que aquest llibre me l'havies regalat tu (consta així en algun dels meus vells arxius que aquests dies he remirat) ni tampoc recordava perquè aquest llibre no el trobava ara. En Ramon Alaix (que acaba de sortir d'una operació del maluc) m'ha dit que jo se l'havia regalat. Possiblement segueix confonent un préstec amb un regal.

Suposo que el recorregut que ha fet aquest llibre no et desagrada gens i he pensat que era una bona ocasió per donar-te les gràcies.

I s'ha afegit una altra cosa. Aquests dies he rebut un "whatsapp" del grup de Lamiarrita (en el qual jo no participo per tal de poder mantenir el màxim possible de silenci a la meva vida, però sempre hi ha un amic que em re-envia els que creu que em poden interessar). L'amic m'ha fet arribar un "whatsapp" tramès per l'Emma Martínez Ocaña (que suposo que coneixes), la que aquest any ens ha dirigit els Exercicis de Lamiarrita, pensant en un primer moment que seria una "semana intensiva de silencio, contemplación y experiencia".

L'Emma ha enviat aquest fragment, dient que és teu:

¿Qué celebra la Navidad? ¿El nacimiento de Jesús hace 2.000 años o el nacimiento continuo de nosotros mismos en él? Esa encarnación comenzada en él se prosigue en cada uno de nosotros; por tanto, lo que estamos celebrando es el advenimiento de un Cristo inacabable que continúa haciéndose en cada uno de nosotros y que ya no nos viene a salvar de nada porque ya estamos salvados reconociendo que somos en él en la forma de nosotros, en la forma inacabada de lo que todavía no hemos llegado a ser.

Algunes consideracions puc fer sobre aquest paràgraf. I no sobre el que tu penses (que seria el substràtum del que ha quedat escrit i a on jo no puc entrar per allò de què "de internis non judicat ecclesia"), sinó sobre el que lectors o lectores "normals" poden acabar entenent. I a més, no sé si és un fragment d'un escrit teu recent o si ja no respon al que penses actualment.

Em limitaré a dues frases i la primera serà aquesta:

Esa encarnación comenzada en él…

I qui ho llegeixi, fàcilment ho anirà entenent d'aquesta manera:

Esa encarnación [de Dios] comenzada [por primera vez] en él [en Jesús]

I el teu lector / lectora et seguirà llegint perquè no li has "tocat" (ni, molt menys, "enfonsat") cap dels vaixells de la seva dogmàtica: seguirà creient en el "incarnatus est" i seguirà cantant "A Betlem ens ha nascut un minyonet ros i blanquet".

I jo em pregunto (bé, em sembla que hi ha molta gent que s'ho pregunta): i abans de Jesús, no hi havia "encarnació"?

Sí, ja sé que la missió del mistagog, del teòleg, del catequista no és anar enfonsant els vaixells de la seva pròpia esquadra.

Aquesta pregunta ja està més que resposta. I una d'aquestes respostes és la del llibre que em vas regalar.

Tot el concepte de fill de Déu, nascut d'una verge, coberta per l'Esperit i la llum, estava ja perfectament elaborat uns quants milers d'anys abans el cristianisme en l'antic Egipte, i era una realitat viva en els actes cultuals.

Hem d'admetre, doncs, agraïts, que la teologia de la filiació divina no és un concepte específicament cristià:

El concepte central de la fe cristiana pertany a la gran religió, per tres cops mil·lenària, de les terres del Nil, i representa -juntament amb la doctrina de la immortalitat de la religió d'Osiris- el més preuat regal que l'esperit de l'antic Egipte hagi legat al cristianisme.

Vaig aprofitar -com ja he dit- bastant aquest llibre d'en Drewermann, regalat per tu, en els darrers capítols de la meva "Catequesi Nadalenca".

La segona frase a comentar seria aquesta:

...que ya no nos viene a salvar de nada

Aquí, el teu lector / lectora "normals" possiblement no es farà cap embolic perquè per ells el "Jesús" (que neix) i el "Cristo inacabable" (l'adveniment del qual -segons el que es pot entendre del teu paràgraf- estem celebrant) són intercanviables. Però potser algú o alguna més prim mirat (no dubto pas que també els tens) comenci a preguntar-se: aquest "que no nos viene a salvar de nada" qui és? Jesús? O el Crist?

Jo em considero, com pots suposar, del grup dels "prim-mirats" i ho soc tant que fins i tot he anat al Pompeu Fabra per assegurar-me que "adveniment" no era un dels fatals castellanismes amb els quals, a poc a poc, anem assassinant la nostra llengua. La paraula és correcta i l'exemple que posa és aquest: "L'adveniment del nostre Redemptor".

Amb aquesta frase ("no nos viene a salvar de nada") hi estic totalment d'acord. No ho recordaràs ja, però ja fa molts anys vas llegir el meu "requadre provocatiu" a on, entre nou punts, hi havia aquest: "que la història de salvació és un bon muntatge fílmic".

L'adjectiu "provocatiu" me'l va posar en Marius Sala. El mateix adjectiu en Víctor Codina també el posava,uns quants anys més tard, a la meva "Carta a otro... que se va", afegint-li el de "profètica". Per si no t'ho acabes de creure...

És un tema que he anat tocant algunes vegades. Per exemple, a Lamiarrita l'any 2016, en presentar "una eucaristia sense sang ni rituals de antropofàgia".

¿Per què, doncs, una salvació? ¿Per què, doncs, un salvador?

Érem, certament, éssers finits, però no trencats ni truncats, ni concebuts ni nascuts en pecat; éssers finits en evolució de l'alfa al punt omega, sabent que mai arribaríem a la infinitud.

Ens van imposar una salvació, ens van imposar un salvador, i ho vam acceptar. Vam acceptar ser "salvats", vam acceptar ser "salvades". Vam vendre com Esaú, per "pa i un plat de llenties", la nostra autonomia d'éssers finits.

Però potser a algunes, a alguns, ens va començar a no agradar la manera com havíem estat salvats (o com ens havien dit que havíem estat salvats). La doble pregària eucarística de la Didajé (o Doctrina dels [Dotze] Apòstols) em permetia poder dir tot això.

Però seguies escrivint (si la transcripció de l'Emma és correcta):

porque ya estamos salvados

No et sembla que deixes un munt de preguntes sense resposta?:

• Qui ens ha salvat? O cadascú s'ha salvat a si mateix?
• Des de quan estem salvats?
• Els que "ya estamos salvados", som tots?, som molts?, som el "petit ramat", el to. mikro.n poi,mnion de Lc 12, 32, a qui el Pare donarà el Regne (th.n basilei,an)?

• I com? Sembla que a aquesta pregunta li dones una resposta:

reconociendo que somos en él [en el Cristo inacabable que continúa haciéndose en cada uno de nosotros] en la forma de nosotros

Jo -jesuïta apofàtic- aquí ja em perdo. Però suposo que es trobaria més perdut encara el meu company, el jesuïta agnòstic. I també, molt possiblement, el "jesuïta del 76".

Aquest "reconeixement" (de que somos en él) el fa (si tenim una mirada una mica universalista) ben poqueta gent. Només aquesta "poqueta gent" som els salvats? I tots els altres? Estan salvats o han estat salvats d'una altra manera? Suposo que no vols tornar als "cristians anònims" d'en Rahner...

Fa un parell de setmanes dos diaris de Tarragona em van publicar un article sobre la porta de la parròquia del barri de Bonavista, el meu barri. A la porta hi ha aquesta inscripció: "Jo sóc la porta. Els qui entrin per mi se salvaran". L'article era de fa tres anys, però en aquell moment no me'l van publicar. Ara, aprofitant que a Tarragona celebraven "La Nit de les Religions", vaig fer un nou intent, aquest cop reeixit.

Bé, com ja estic més que perdut, millor deixar-ho ja aquí. Però potser et pot fer servei aquesta advertència que feia en aquest article de la porta:

Tota la nostra teoria (o doctrina) cristiana, construïda al llarg de molts segles, a través de concilis alguns dels quals -tal volta, els més fonamentals- presidits i pagats pels emperadors, és com un immens "castillo de naipes": si en retires una de les primeres files, tot el castell s'ensorra.

I la teva darrera frase...

en la forma inacabada de lo que todavía no hemos llegado a ser.

...podria anar bé amb aquesta meva ja citada.

...éssers finits en evolució de l'alfa al punt omega, sabent que mai no arribaríem a la infinitud.

Xavier, ja feia temps que no t'escrivia i m'ha semblat bé aprofitar aquesta ocasió.

Ben cordialment

Miquel