De fet, fa uns anys ja m'ho havies confessat:

Sobre el teu escrit "Carta a otro que se va..." i la meva resposta des d'Oruro, he pensat moltes vegades darrerament que ara la meva resposta seria diferent, acceptant moltes coses de les que tu deies. Han passat ja 20 anys, caiguda del mur de Berlín, postmodernitat, necessitat de repensar la teologia de l'alliberament, apertura a les cultures, diàleg inter-religiós, [el tema de la] dona, ecologia, etc.

Era un breu parágraf, inserit en una carta teva (un e-mail) del gener de 2005, contribuint ("sense fer-te escàpol") des de Bolívia al meu "estudi de les reaccions que es van produir en el grup jesuític de Missió Obrera al saber que el P. Arrupe, en el seu viatge a Espanya de maig del 70, faria una visita a Franco".

Ja vaig agrair-te en aquell moment la teva col·laboració i segueixo considerant-la com una de les millors que vaig rebre. No seria, pels lectors i lectores del teu llibre d'ara, perdre el temps el llegir el que deies l'any 2005: seria una relectura de la pàgina 21 a la 24. Aquesta relectura es pot fer fent un doble click aquí.

Aquesta relectura també pot servir -em sembla a mi- per saber en quin "clímax" han d'intentar llegir la meva carta d'ara.

La carta "provocadora y profética" era en realitat una carta a otro que se va..., escrita durant els dies pasquals de 1987 i dirigida a Rafa Yuste, company nostre de la Missió Obrera d'Andalusia, i que allargava la llista dels que feien cap a Nicaragua...

Dirigida a Rafa Yuste, però amb pretensions de ser una "carta oberta" a través del butlletí Misión Obrera, pretensions que en un primer moment van topar, no amb l'església, però sí amb els criteris de la censura. Ja veus que no ets tu l'únic que ha tingut problemes amb la censura.

Suposo que te la faria arribar per mediació del meu germà, company teu a Oruro i que també té un parell o tres d'aparicions en el teu llibre. A la carta a otro que se va... hi feia unes tres referències a tu: a la primera hi sorties d'amagat, a les altres dos amb nom i cognom.

Al principi de la carta li explicava al Rafa que la idea d'escriure-li m'havia vingut després de llegir coses del Marià Corbí i li feia una breu presentación d'en Marià:

El Mariano es uno de los miembros del Instituto Científico Interdisciplinar, que en sus principios quería mantener un diálogo abierto entre las diferentes ciencias, incluidas las teológicas. Me parece que un buen día (no sé muy bien por qué) los teólogos (los "progres" de Sant Cugat) se retiraron del diálogo.

El otro día, en las Orientaciones de la Provincia, leí que daban un margen de un año al Instituto Interdisciplinar antes de cerrarlo.

Ya sabes que los catalanes somos gente práctica, y es verdad que es tonto subvencionar preguntas que nadie quiere (o puede o sabe) contestar. Aquí hemos preferido subvencionar a Cristianisme i Justícia que, en vez de preguntas, da respuestas (quizás respuestas a preguntas que aquí la gente ya no se pone, aunque sean a partir de problemas bien reales).

En aquell temps, em sembla, només podia sospitar que tu series un dels "progres" de San Cugat. L'any passat, amb motiu de participar amb un breu escrit (Mistagogs i catequistes) en l'homenatge a Marià Corbí ("más allá del tsunami cultural"), em van arribar papers d'aquell temps que un amic, Domingo Melero, tenia guardats. I podia afegir aquesta nota a peu de pàgina:

Ara, gràcies a documents que m'han arribat darrerament, ja en sé quelcom més. Per al seminari (Epistemología de la religión y teología) del curs 1978-79 es retiren dos dels tres que constaven com "teólogos sistemáticos" (els seus noms, ara coneguts, no m'obliguen a suprimir l'adjectiu "los progres"). Coincideixen bastant (¿massa potser?) en les raons adduïdes. Un d'ells diu: "Teológicamente me encuentro en un universo que a mí me resulta viejo y ya superado para mí: es el mismo problema del protestantismo liberal de la izquierda bultmaniana y de otros mil fenómenos que yo formularía así (y que son típicos de todas las épocas de crisis): reducción del cristianismo a la experiencia religiosa". I l'altre diu: "Desde el punto de vista teológico me parece un reduccionismo de la fe cristiana, típico de posturas teológicas ya antiguas y superadas (vg. Evagrio Póntico, protestantismo liberal, corrientes modernistas, los "neopaganos" de hoy)".

Ja saps que sóc un noi prou discret i així evitava dir els noms, però ara el teu diario de un teólogo em permet dir que el segon eres tu (el primer no és massa difícil d'imaginar qui pot ser).

Això lliga amb el que dius a la pàgina 54:

Los intentos de algunos teólogos de construir una fe sin ritos, sin mitos ni dogmas, basada únicamente en una experiencia religiosa personal de silencio, siguiendo a maestros espirituales, como respuesta a una sociedad industrializada y en profundos cambios, me resultan una vuelta al subjetivismo religioso tipo Schleiermacher, o a un budismo estético para selectos, muy individualista y poco comunitario, poco integrador de la realidad, sin sentido de la historia ni de la encarnación.

I segueixes:

(Esta problemática se ha agudizado últimamente sobre todo en el contexto actual del diálogo interreligioso. J.B. Metz ha expresado bien la creciente espiral: Cristo sí, iglesia no; Dios sí, Cristo, no; religión sí, Dios no; espiritualidad sí, religión no. Pero realmente una espiritualidad laica, sin creencias, sin religiones, sin dioses, ¿se puede llamar espiritualidad cristiana?)

Com no veure aquí una referència directa a un dels llibres d'en Marià Corbí? (Hacia una espiritualidad laica. Sin creencias, sin religiones, sin dioses, publicat per la Editorial Herder l'any 2007).

A la segona referència ja hi sorties amb nom i cognom:

Para mi explicación particular tenía un caso bien concreto: el de Víctor Codina. El cual, después de unos apaños a su teología estudiada según el "Ratio Studiorum", logró conseguir una buena síntesis bien válida para los últimos años de nuestro franquismo. El (y otros como él) con su teología, el viejo militante comunista de mi barrio con su repartir octavillas, o los de ETA con sus "vuelos", cumplieron bien el papel de peones de la transición.

Una vez acabada la obra, el personal fue despedido, tanto el repartidor de octavillas como el predicador de las homilias multadas.

La tercera era una pregunta retòrica al nostre grup de Missió Obrera:

¿Supimos urgirle a Víctor Codina -uno de los pocos teólogos que compartió nuestro "habitat"- la necesidad de enfrentarse, aunque esto le hubiera supuesto una segunda "reconversión teológica", a estas preguntas? ¿Que objeciones le pusimos a "cruzar el charco" para buscar un sitio en donde sus escritos y charlas pudieran de nuevo sentirse útiles, kerigmáticas, capaces de convertir? La vocación misionera de Victor Codina ¿no es nuestra confesión comunitaria de que su teología, nuestra teología (la que se vende en Claret, la librería de la progresía religioso-catequética de aquí) ya no sirve para un "diálogo de frontera", ese diálogo que tan encarecidamente nos exige nuestro Padre General?

Bé, potser arribats a aquest punt alguns poden sentir la curiositat de saber què era el que jo deia i què era el que tu em vas respondre:

Síntesi de la meva carta i de les respostes "provocades"
La meva Carta a otro que se va... (març-abril 1987)
La teva resposta (8 setembre 1987)

El que volia dir-te ara, mantenint el diàleg fraternal, es que no trobo gens encertat el resum que fas de la meva carta:

...que en substancia viene a decir que toda la problemática de la justicia y de la liberación corresponden al siglo XIX y que los desafíos teológicos de hoy y del futuro van por otra línea: secularización, increencia, diálogo con la ciencia y tecnología, con las religiones.

La primera part d'aquest resum ("toda la problemática de la justicia y de la liberación corresponden al siglo XIX") no es troba ni es pot extreure de cap paràgraf de la meva carta. A la meva vida hauré dit moltes "tonteries", però mai una com aquesta.

Una afirmació d'aquest tipus no l'hagués pogut fer en una carta dirigida al Rafa Yuste: ell era militant (amb responsabilitats) a Comissions Obreres del camp; davant d'ell jo mostrava les meves simpaties pel SOC (Sindicato Obrero del Campo), a on militaven a primera fila alguns capellans d'Andalusia (entre ells el Diamantino), que ocupaven finques i que encara parlaven de la revolució agrària pendent i que potser seguien utilitzant els slogans de "Justicia y pan". No, una frase així ("son cosas del siglo XIX") no l'hagués pogut dir jo al Rafa Yuste.

Un paràgraf de la meva carta descartaria la possibilitat de que jo hagués dit el que em fas dir:

Esta temporada estoy combinando al Mariano Corbí con Mircea Eliade. Supongo que nuestro amigo Isidre se quedaría más tranquilo si, aprovechando la coyuntura de haberme presentado a unas listas electorales en el hospital dedicara mis horas de lectura a la temática sindical.

Ja saps que una bona traducció de la paraula "sin-dicat" (sun - dikaioj) seria la de "fer justícia conjuntament". Com m'anava a apuntar jo a fer coses que eren del segle XIX?

Haver dit una frase així hagués suposat per mi oblidar moltes coses de la meva vida. Una d'elles: la meva estada de tres anys en el Tchad (1971-1974). Algunes de les respostes a la meva carta podien donar la impressió de vantar-se d'estar escrites des del testimoniatge viscut de la injustícia d'Amèrica Llatina, oblidant que una dotzena d'anys no podien arribar a esborrar la memòria d'una injustícia bastant més gran que senyorejava a alguns països de l'Àfrica subsahariana.

El teu resum passa per alt (cosa incomprensible en un home format a la més sana filosofia escolàstica de Sant Cugat) una frase de la meva carta: l'adagi del "requiritur, sed non sufficit".

Nos dejas, Rafa, más solos, en medio de dos ejércitos "restauracionistas". Uno lo tenemos bien claro: el liderado por nuestro hombre de Polonia (¿a qué tipo de "padre" rezaría con el Pinochet?). El otro es fácil que tú lo vayas a engrosar. Para mí, este otro ejército de la "restauración" lo forman (¡mal que les pese!) todos estos que en Europa (aunque quizás sea un fenómeno español) se han apuntado a la teología de la liberación, sin darse cuenta del dicho escolástico "requiritur, sed non sufficit" (necesario, pero no suficiente).

El "requiritur", com tu saps molt bé, parla de la necessitat absoluta d'alguna cosa, no diu de cap manera que una cosa, necessària en un temps passat, es pot ja deixar de banda.

Posats a resumir la meva carta a otro que se va... jo ho feia d'aquesta manera al Rafa:

Que nadie se me enfade (tú ciertamente no lo harás) si digo que la teología de la liberación no supera los esquemas mítico-simbólicos de una sociedad de ganaderos...

La meva carta a otro que se va... ni discutia ni posava en dubte la necessitat (el "requiritur") de la lluita per la justícia i l'alliberament; volia discutir i posar en dubte la nostra teologia, les estructures mítiques-simbòliques en què seguim expressant el Deus absconditus, el que no és "ni paraula ni silenci" segons l'expressió de l'anònim anglès del segle XIV.

"Ni paraula ni silenci" podia ser el títol d'una pàgina teva que no puc passar per alt, la 103, de març de 1986.