VERITABLEMENT, PERÒ NO ÚNICAMENT

Com sermó a una eucaristia amb un grup de dones d'un Institut secualar (IMS), en el Tercer Diumenge d'Advent. Les lectures eren Is 35, 1-6a.10; Jm 5, 7-10; Mt 11, 2-11.

Tinc un cunyat que, per tal que la meva germana (la seva dona) pugui llegir comòdament -al metro, a l'autobús, a la platja- una d'aquestes novel·les grosses, les fa a trossos. Això sí, cada tros té les seves tapes, té els seus títols...

Amb allò que la bíblia hebrea ens dóna sota el títol de "Llibre del profeta Isaïes" el meu cunyat, que durant molts anys ha anat escoltant sermons dominicals, n'hagués fet tres fascicles, amb les seves tapes i els seus títols.

El primer, a les seves tapes, portaria aquest títol:

L'ISAÏES HISTÒRIC
Segle VIII abans de Jesús
Capítols I - XXXIX
Inclou: El llibre de l'Emmanuel

Al segon fascicle, hi veuriem com títol:

EL LLIBRE DE LA CONSOLACIÓ D'ISRAEL
Segle VI abans de Jesús
Capítols XL - LV
Inclou: Els 4 càntics del Servent de Yahvé

Malgrat els sermons dominicals escoltats, o, potser gràcies a haver-los escoltat bé, difícil li seria al meu cunyat posar títol al tercer fascicle. S'adonaria que no hi ha un autor únic, que hi ha molta barreja... Potser, al final, s'animaria a posar

Retornats de l'exili
El decret de Cyrus de l'any 538
Capítols 56 - 66
Inclou: L'esperit del Senyor reposa sobre meu...

No li demanem més al meu cunyat que els sermons escoltats a les parròquies no donen per a molt. No li demanem que faci "separates" i que trasl·ladi alguna d'aquestes separates d'un fascicle a un altre.

La primera lectura d'avui em dóna una raó més per criticar aquesta manera de llegir la bíblia "a trossets". Els versets que hem llegit formen part d'un conjunt, i per saber això no cal anar a Roma a fer estudis. Cal només llegir les notes (i si voleu les introduccions) de les nostres bíblies, de les que tenim a casa.

A la Bíblia Catalana Interconfessional trobem:

Els cc. 34-35 s'anomenen la "petita apocalipsi d'Isaïes". Sota un estil i unes imatges estridents, s'expressa la fe en la salvació que ve del Senyor.

"Petita apocalipsi" en contraposició a l'anomenada "Apocalipsi d'Isaïes" dels capítols 24-27.

La Bible de Jérusalem ens diu:

Ce poème apocalyptique sur la fin d'Edom se rattache au cycle des oeuvrs anti-babyloniennes et semble postérieur aux ch. 40-66, dont l'auteur s'inspire. Il forme peut-être un tout avec 35.

La Nueva Biblia Española

Los capítulos 34 y 35 componen un gran díptico escatológico: un gran juicio sentencia y castiga a la ciudad rebelde; sigue la restuaración del pueblo. El estilo corresponde claramente al autor de los capítulos 40-55 (el Isaías II).

Aquesta divideix bé el Llibre d'Isaïes en tres fascicles i, seguint l'orde tradicional, col·loca els caítols 34 i 35 dintre de l'Isaïs I, però ben separats dels capítols anteriors i dels capítols posteriors, sota el títol d'Escatología de Isaías II.

Jo us invito que aprofiteu alguna estona nadalenca per llegir pausadament aquests dos capítols i que, un cop acabada la lectura, us pregunteu: És aquest el nostre Déu?

*      *      *

Passem ja a l'evangeli d'avui i plantejem-nos una pregunta més fàcil: ¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?

És una pregunta que podia tenir -pel que podem saber- el seu sentit en aquell temps i en aquella societat jueva. Almenys, en alguns grups d'aquella societat. Però avui dia, en amplis sectors de la nostra societat occidental, pocs seran els que esperen que vingui algú.

Però els cristians (els que pensem que ja tenim a Jesús) podem aprofitar aquesta pregunta: Seguint Jesús, ens cal esperar un altre?

Una posible resposta la podríem donar amb dues paraules: "veritablement" i "no únicament".

Ja fa anys (coses de finals del segle passat, any 1985) un d'aquests teòlegs, nascut el 39 a Chicago, que s'ha passejat per Àsia (Without Buddha I Could Not be a Christian, 2009 [Sin Buda yo no podría ser cristiano, 2016]) i també per Centreamèrica, es preguntava: "No Other Name?" ("¿No hi ha cap altre Nom?") davant de l'afirmació neotestamentària de "sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos". (Ac 14, 12)

Ara resumeixo coses d'ell, d'en Paul Knitter, un cristià de confessió catòlica:

Els cristians podem i devem afirmar que totes les coses meravelloses que el Nou Testament diu sobre Jesús s'apliquen a ell veritablement: per a un cristià, per a una cristiana, Jesús és veritablement el Fill de Déu, el Salvador, la Paraula de Déu, el Messies.

Però no únicament. Els cristians, sabent que Jesús és veritablement Salvador, no saben que ell és l'únic salvador i no tenen cap obligació de saber-lo per ser fidels a Jesús (el que pugui haver-hi altres salvadors no és un impediment per a un seguiment fidel a Jesús).

Si ens prenem seriosament la possibilitat de que Jesús no és l'única auto-manifestació de Déu i no és l'única encarnació de la veritat i gràcia de Déu, devem revisar (i fins i tot suprimir) tres adjectius que normalment utilitzem al parlar de la revelació de Déu en Jesús: completa, definitiva, insuperable. Sí, la revelació de Déu en Jesús no és completa, ni definitiva, ni insuperable.

Sí, ja sé que repeteixo coses que van contra l'ensenyament oficial, i encara (malgrat els anys de pontificat que portem del papa Francesc) actual de la "Dominus Iesus" del cardenal Joseph Ratzinger, el que més tard seria Benet XVI.

Els cristians veritablement, però no únicament, tenim en Jesús "revelació divina". Tenim "revelació divina", però no la seva plenitud o la seva totalitat. Res que sigui finit -i Jesús de Natzaret és un ésser finit- pot exhaurir la plenitud de l'Infinit.

Voler contenir l'Infinit en quelcom finit (contenir i limitar la divinitat a qualsevol forma o mediació humana) és, a la Bíblia, "idolatria".

Els cristians veritablement podem mantenir una Paraula de Déu en Jesús,però no únicament, com si fora d'ell o després d'ell no es pogués dir res d'essencialment nou. Mentre el Déu revelat per Jesús sigui Déu, ningú pot tenir la darrera paraula final sobre aquest Déu. Obrim-nos a la possibilitat de ser sorpresos e instruits en qualsevol moment o indret per una "Paraula de Déu". Deixem que la nostra "Paraula de Déu" en Jesús dialogui, al mig de les perspectives múltiples i mudables de la història, amb altres Paraules, portin o no portin aquestes el qualificatiu "de Déu".

L'evangeli de Joan (potser perquè quan es va escriure ja havien anat passat moltes coses) ja va adonar-se'n que, després de Jesús, per fer front a noves situacions, calien noves paraules: seria l'Esperit de la veritat, qui aniria -seguint ara la traducció de la Nueva Biblia Española- "interpretant el que vagi venint".

Pels cristians, fidels al testimoni del Nou Testament, Jesús és veritablement "presència salvífica de Déu en la història". I això significa que nosaltres experimentem aquesta "presència salvífica de Déu" com una crida universal, no només per als cristians, sinó per a les persones de tots els temps: el que hom experimenta com veritat, no pot ser només veritat per a ell sol; ha de poder ser veritat per a altres.

Però no únicament. Els cristians, fidels al testimoni del Nou Testament, restem oberts a la possibilitat de que hi hagi altres manifestacions universals, decisives i indispensables de la realitat divina, a més a més de la de Jesús. No insistir ja en que Jesús és l'única paraula salvífica de Déu, és permetre la possibilitat d'altres figures religioses que també puguin revelar quelcom de Déu que sigui normatiu. Hi ha altres mediacions històriques d'aquesta "presència salvífica de Déu".

Jesús és una Paraula que només pot ser compresa en diàleg amb altres Paraules. Jesús és veritablement "Paraula de Déu", però no únicament ell és "Paraula de Déu".

La veritat de Déu que Jesús ens transmet ens exigeix l'estar oberts a la veritat que encara Déu ha de revelar, per molt sorprenent o pertorbadora que sigui. Aquesta obertura als altres és part essencial del que significa "ser fidel" a Crist.

Acabo amb aquestes paraules d'un teòleg cristià, metodista, John B. Cobb, possiblement del seu llibre Doubting Thomas: Christology in Story Form, de l'any 1990.

Per fidelitat a Crist és precís estar obert als altres... Es precís estar disposats a aprendre, encara que el que aprengui pugui amenaçar les meves creences actuals... No puc determinar com de radicals seran els efectes d'aquest aprenentatge... No puc ni tan sols saber si, després de ser transformat pel que aprengui, continuaré considerant la meva fidelitat a Crist com la meva vocació, si continuaré sent un cristià. L'obertura total vol dir: estar preparat, per fidelitat a Crist, a deixar la fidelitat a Crist. (John Cobb)

Podeu llegir
Veritablement, però no únicament
Jesús és veritablement "Fill de Déu", però no l'únic,
el resum que vaig fer l'any 2010
d'un capítol de Paul Knitter,
que he aprofitat ara per fer aquest "sermó".


I la meva "nadala" del 2006