Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec? |
Si no les veus,
doble click... ![]() |
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome... |
Només text | |||
Explorador recomanat: Mozilla Firefox | Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... |
En els primers "credos" no apareix la locució "una església", potser perquè, tal com estava el pati, no era una cosa massa creïble per molt futurista que hom pogués ésser.
Si ho vols recordar...
Els primers credos
Recordeu aquest fragment d'en Earl Doherty que possiblement ja teniu llegit:
Els documents posen de manifest un panorama del primer cristianisme clapejat amb una desconcertant varietat de comunitats i sectes, rituals i creences sobre una entitat "Crist/Jesús", la majoria de les quals mostren poc terreny comú i cap autoritat central. També falta qualsevol idea de tradició apostòlica que remuntés a un home humà i al seu cercle de dei-xebles. Els investigadors dissenyen aquesta situació com una multiplici-tat de respostes diferents al Jesús històric, però tal fenomen no és no-més increïble, sinó que enlloc està testificat amb evidencia. En comptes d'això, tota aquesta diversitat reflecteix expressions independents de les tendències religioses més àmplies del seu temps, basades sobre la ex-pectativa del Regne del Déu, i sobre la creença en una força divina in-termediària que proporciona el coneixement de Déu i un camí a la salva-ció. Només amb els evangelis, els quals van començar a aparèixer pro-bablement cap al final del primer segle, molts d'aquests elements foren reunits per produir la figura composta de Jesús de Natzaret, posada en una història midràshica sobre una vida, ministeri i mort localitzada en el temps d'Herodes i Ponç Pilat.
The documentary record reveals an early Christian landscape dotted with a bewildering variety of communities and sects, rituals and beliefs about a Christ/Jesus entity, most of which show little common ground and no central authority. Also missing is any idea of apostolic tradition tracing back to a human man and his circle of disciples. Scholars like to style this situation as a multiplicity of different responses to the historical Jesus, but such a phenomenon is not only incredible, it is nowhere attested to in the evidence itself. Instead, all this diversity reflects independent expressions of the wider religious trends of the day, based on expectation of God's Kingdom, and on belief in an intermediary divine force which provided knowledge of God and a path to salvation. Only with the Gospels, which began to appear probably toward the end of the first century, were many of these elements brought together to produce the composite figure of Jesus of Nazareth, set in a midrashic story about a life, ministry and death located in the time of Herod and Pontius Pilate.
Earl Doherty
The Jesus Puzzle in a Nutshell
La pregunta d'avui (Va haver-hi alguna vegada UNA església?) pot ser considerada com la continuació de la pregunta ja tractada fa uns quanta anys: "Va existir UN cristianisme primitiu?"
Si ho vols recordar...
Va existir UN cristianisme primitiu?
Possiblement, ja poc després de la mort de Jesús, el seu grup (format per homes i dones) es va dividir: els uns decidiren retornar a Galilea, d'altres volgueren restar a Jerusalem. Uns i altres posaven la seva decisió com procedent d'una recomanació de Jesús.
Aquesta doble opció va dividir la comunitat, però cap dels dos grups va tenir escrúpols de mantenir la seva decisió com si fos una decisió, una ordre vinguda del mateix Jesús.
Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere:
"Ell va davant vostre a Galilea; allà el veure, tal com us va dir" (Mc 16,7) avlla. u`pa,gete ei;pate toi/j maqhtai/j auvtou/ kai. tw/| Pe,trw| o[ti Proa,gei u`ma/j eivj th.n Galilai,an\ evkei/
auvto.n o;yesqe( kaqw.j ei=pen u`mi/nÅ
|
Opció
Galilea |
|
Opció
Jerusalem |
...i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. (Lc 24, 47)
kai. khrucqh/nai evpi. tw/| ovno,mati auvtou/ meta,noian eivj a;fesin a`martiw/n eivj pa,nta ta. e;qnhÅ avrxa,menoi
avpo. VIerousalh,m
Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt (Lc 24, 49) u`mei/j de. kaqi,sate evn th/| po,lei e[wj
ou- evndu,shsqe evx u[youj du,naminÅ
Un dia, mentre menjava amb ells, els donà aquesta ordre: No us allunyeu de Jerusalem; espereu-hi aquell que el Pare ha promès i que us vaig anunciar. (Ac 1,4) kai. sunalizo,menoj parh,ggeilen auvtoi/j avpo. ~Ierosolu,mwn mh. cwri,zesqai( avlla. perime,nein th.n evpaggeli,an
tou/ patro.j h]n hvkou,sate, mou(
|
Si ho vols recordar...
Al "tercer dia" ja es van barallar...
Però ¿no era UNA ESGLÉSIA aquella comunitat de Jerusalem?
Ac 2, 44 | pa,ntej de. oi` pisteu,ontej h=san evpi. to. auvto.
kai. ei=con a[panta koina, |
Tots els creients vivien units
i tot ho tenien al servei de tots; |
|
Ac 4, 32 | Tou/ de. plh,qouj tw/n pisteusa,ntwn h=n kardi,a kai. yuch. mi,a(
kai. ouvde. ei-j ti tw/n u`parco,ntwn auvtw/| e;legen i;dion ei=nai avllV h=n auvtoi/j a[panta koina,Å |
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima,
i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. |
Abans de seguir endavant cal veure el quadre comparatiu de les dues descripcions de la comunitat de Jerusalem que trobem en els Actes dels Apòstol (2, 42-47; 4, 32-35) amb les dues descripcions de la comunitat dels essenis que trobem a les obres de Flavi Josep.
D'aquest quadre comparatiu podem deduir una de les següents possibilitats:
Així s'explicaria el fet que Flavi Josep no parli dels "creients en Jesús" quan passa revista, en les seves dues obres, als diversos grups (sectes o filosofies) que existien entre els jueus en el seu temps. Potser, per Flavi Josep, els "creients en Jesús" era aquella "branca d'essenis", que, tenint un estil de vida, uns costums i unes normes legals iguals als dels altres, mantenien una concepció positiva sobre el matrimoni (BJ, II, 160)
Ben aviat, els Fets dels Apòstols no poden deixar de parlar de dos grups enfrontats en aquesta comunitat ideal de Jerusalem: "s'originà una murmuració dels hel·lenistes contra els hebreus".
Ac 6, 1 | evge,neto goggusmo.j tw/n ~Ellhnistw/n pro.j tou.j ~Ebrai,ouj |
els creients de llengua grega es van queixar dels de llengua hebrea |
Uns i altres eren jueus; uns i altres eren creients en Jesús (deixebles)
Algú potser dirà que d'una queixa concreta (per l'atenció que les viudes rebien) passar a parlar de divisió entre els deixebles és fer un salt massa gran. Però, passat l'episodi d'Esteve (Ac 6, 8 - 8, 1), es parla "d'una gran persecució contra l'església de Jerusalem", que obliga a una dispersió generalitzada ("i tots es dispersaren pels territoris de Judea i Samaria").
¿Tots? No, tots no: "excepte els apòstols". I cal entendre: "els apòstols i els seus". Cal admetre que "la gran persecució" afectà només a una part de l'església de Jerusalem. Una església de la qual ja no es podia dir -si es que alguna vegada s'havia pogut dir- que "tenia un sol cor i una sola ànima".
Possiblement, l'episodi d'Esteve fou una "discusió/baralla" que afectà només a les sinagogues de parla grega.
Afegeixo ara una nota d'en Rius-Camps:
En el brevíssim espai de dos versets, sobretot segons la versió del Còdex Beza, s'estableix un claríssim contrast entre dues esglésies ja ben constituïdes: l'"Església de Jerosòlima", afectada per la gran persecició i opressió desencadenada per les sinagogues hellenistes, i l'Esgléia apostólica instal·lada "a Jerusalem", que se n'ha desentès per complet ("els quals romangueren a Jerusalem", precisa D05).
Ac 8, 1b | |
Codex alexandrinus | Codex Beza |
VEge,neto de. evn evkei,nh| th/| h`me,ra
diwgmo.j me,gaj evpi. th.n evkklhsi,an th.n evn ~Ierosolu,moij( pa,ntej de. diespa,rhsan kata. ta.j cw,raj th/j VIoudai,aj kai. Samarei,aj plh.n tw/n avposto,lwnÅ |
VEge,neto de. evn evkei,nh| th/| h`me,ra
diwgmo.j me,gaj kai, qli/yij evpi. th.n evkklhsi,an th.n evn ~Ierosolu,moij( pa,ntej de. diespa,rhsan kata. ta.j cw,raj th/j VIoudai,aj kai. Samarei,aj plh.n tw/n avposto,lwn( oi[ e;meinan evn VIerousalh,m( |
Aquell dia va començar
una gran persecució contra l'església de Jerusalem, i tots es dispersaren pels territoris de Judea i Samaria, fora dels apòstols. |
S'esdevingué que aquell mateix dia
es desencadenà una gran persecució i opressió contra l'església que era a Jerosòlima. Tots es dispersaren per les regions de Judea i Samaria, amb l'excepció dels apòstols, els quals romangueren a Jerusalem |
Gràcies als números Strong podem distingir entre Jerosòlima (G2414) i Jerusalem (G2419), distinció que normalment no trobarem a les diverses traduccions. "Jerosolima" sortiria 59 vegades en el Nou Testament, distribuïdes de la següent manera:
"Jerusalem" sortiria 83 vegades, distribuïdes d'aquesta manera:
Quin abast teològic té aquesta distinció de vocabulari? Té l'autor de Lluc i Fets algun criteri específic per referir-se a "Jerosòlima" o a "Jerusalem"? Ho deixo a la consideració de cadascú.
En els mosaics de l'església romana de Santa Sabina encara és visible una inscripció del segle Ve a on trobem una contraposició entre "Ecclesia ex circumcisione" i "Ecclesia ex gentibus".
On començà aquesta contraposició?
Ac 11, 19 | Oi` me.n ou=n diaspare,ntej avpo. th/j qli,yewj th/j ge-nome,nhj evpi. Stefa,nw| dih/lqon e[wj Foini,khj kai. Ku,prou kai. VAntiocei,aj |
Els qui s'havien dispersat amb motiu de la persecu-ció que va seguir a la mort d'Esteve, van arribar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia, | |
mhdeni. lalou/ntej to.n lo,gon eiv mh. mo,non VIoudai,oijÅ | |
sense predicar la paraula a ningú més que als jueus; | |
Ac 11, 20 | h=san de, tinej evx auvtw/n a;ndrej Ku,prioi kai. Kurhnai/oi( oi[tinej evlqo,ntej eivj VAntio,ceian |
tanmateix, n'hi havia alguns de Xipre i de Cirene que, en arribar a Antioquia, | |
evla,loun kai. pro.j tou.j ~Ellhnista,j euvaggeli-zo,menoi to.n ku,rion VIhsou/nÅ | |
predicaven també als grecs la bona nova de Jesús, el Senyor. |
El Beza, aquest còdex tan estimat per Rius-Camps, afegeix una paraula:
i tradueix el verset
que també podria ser ben traduït com:
Les autoritats romanes ja coneixien aquesta mena de "prèdiques messiàniques", que moltes vegades acabaven en disturbis. Suetoni, historiador romà nascut entre 69-70 dC., publicà l'any 120 Vidas de los doce césares, la quinta de les quals és la de Claudi, emperador des del 41 fins al 54.
Iudaeos impulsore Chresto assidue tumultuantes Roma expulit
[Claudio] expulsó de Roma a los judíos que continuamente estaban causando disturbios a instigación de Cresto
Aquests jueus, "assidue tumultuantes", Claudi ja se'ls va trobar: probablement en el regnat anterior de Caius Caligula (mars 37 - gener 24) s'havien manifestat més sovint protestant contra la bogeria d'en Caius Caligula de voler implantar una estàtua de Zeus (representat per la seva pròpia imatge [effigiem eius], en el Temple de Jerusalem.
Dein iussi a Gaio Caesare effigiem eius in templo locare arma potius sumpsere quem motum Caesaris mors diremit
Tacitus
Historia V, 9
Per la seva part, Dio Cassio, ciutadà romà d'origen grec, nascut a Nicea de Bitinia l'any 155 i mort el 235, escrigué en grec la història de l'antiga Roma en 80 llibres. Quan parla en el llibre 60 del regnat de Claudi, diu:
Tou,j te VIoudai,ouj pleona,santaj au=qij w[ste calepw/j a;n a;neu tarach/j u`po. tou/ o;clou sfw/n th/j po,lewj eivrcqh/nai ouvk evxh,lase evn tw/| de. dh. patri,w| bi,w| crwme,nouj evke,leuse mh. sunaqroi,zesqai
Els jueus que de nou havien esdevinguts molt nombrosos i que per causa de la seva multitud no era possible expulsar-los de Roma sense ocasionar disturbis, Claudi no els va expulsar però va prohibir que es reunissin per viure segons els costums dels seus pares.
Els Fets dels Apòstols ens presenta a Àquila i Priscil·la, parella matrimonial que a Corint s'uneixen a Pau, com expulsats de Roma. S'havien arribat a distingir entre els jueus de Roma "assidue tumultuantes"?
Ac 18, 2 | kai. eu`rw,n tina VIoudai/on ovno,mati VAku,lan( Pontiko.n tw/| ge,nei( prosfa,twj evlhluqo,ta avpo. th/j VItali,aj kai. Pri,skillan gunai/ka auvtou/ dia. to. diatetace,nai Klau,dion cwri,zesqai pa,ntaj tou.j VIoudai,ouj avpo. th/j ~Rw,mhj( prosh/lqen auvtoi/j( |
Allà va trobar un jueu anomenat Àquila, originari del Pont, que acabava d'arribar d'Itàlia amb Priscil·la, la seva muller, perquè Claudi havia decretat l'expulsió de tots els jueus de Roma. Pau s'uní a ells |
Els romans, autoritats i poble, ja tenien una paraula per a designar a tots aquests jueus que no paraven de causar disturbis: "els messiànics", i en llatí deien "christianoi", els cristians. Aquesta paraula no té, en el seu origen cap relació amb Jesús de Natzaret.
I així podrem entendre millor el per què Teòfil d'Antioquia, un dels apologetes del segle II, quan defensa el seu nom de "cristià" no fa cap referència a Jesús de Natzaret.
Ja fa temps que em retraieu que sóc cristià (cristiano.n) i que porto aquest nom. Doncs, sí, ho sóc i ho confesso (ovmologw/ ei=nai cristiano,j), i em glorifico d'un nom (o;noma) tant agradable a Déu... Perquè nosaltres ens diem cristians que pel fet que som ungits (crio,meqa) amb l'oli de Déu (e;laion Qeou/). (Ad Autolicum I, 12)
Si ho vols recordar:
Teòfil d'Antioquia
i el seu Ad Autolycum
Retornem a la comunitat d'Antioquia, a on uns, vinguts de Xipre i de Cirene, havien començat a proclamar, als no jueus, Jesús, el Senyor, com Messies. Aquesta situació preocupà a la comunitat de Jerusalem, que envià a Bernabé a inspeccionar.
Comentari de Rius-Camps:
Lluc emfatitza el fet que els hel·lenistes procedents de les regions més allunyades del judaisme foren els primers que per pròpia iniciativa començaren a parlar de Jesús als pagans... Lluc puntualitza ara que la notícia referent a la predicació de l'evangeli a pagans per part d'alguns xipriotes i cirenencs arribà a oïdes de "l'Església de Jerusalem". No tots els apòstols ni encara menys els altres membres de l'Església han fet el pas decisiu de desmarcar-se de la institució jueva central. La notícia els ha desconcertat, car han actuat sense autorització de l'Església central i han fundat comunitats mixtes a Antioquia sense exigir la circumcisió als pagans.
Bernabé, enviat com home de confiança dels apòstols, vista la situació, "s'alegrà i exhortava tothom a perseverar en el Senyor amb cor ferm". Perseverar, en què? En el "messianisme"? Va a buscar a Pau, que no havia perdut l'experiència de promoure disturbis, i que vivia en un cert "ostracisme" a Tars. Passen tot un any a Antioquia i
Ac 11, 26a | |
Codex alexandrinus | Codex Beza |
evge,neto de. auvtoi/j
kai. evniauto.n o[lon sunacqh/nai <4863> evn th/| evkklhsi,a| kai. dida,xai o;clon i`kano,n( |
oi[tinej parageno,menoi
evniauto.n o[lon sunacu,qesan <4797> o;clon i`kano,n, |
I succeí que ells
durant un any sencer van viure en aquella comunitat i instruïen molta gent. |
Com traduir
aquest verset? Quin significat té sunacu,qesan |
Del verb suna,gw
(Inf. Aor. Pass.) |
Del verb sugce,w
(3 pers. plur; ind. Aor. Pass.) |
https://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G4863&t=KJV | https://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G4797&t=KJV |
En Josep Rius-Camps, a Demostració a Teòfil, en dóna aquesta:
Però, és aquesta l'única possible? I, entre totes les possibles, és la millor?
He trobat una traducció d'aquest verset del còdex Beza a l'anglès:
Traduït al català podria donar:
La versió llatina del còdex Beza (recordeu que aquest, a dues columnes, porta la versió grega i la versió llatina) diu:
que admet, en sentit figurat, el significat de "confondre"
Durant tot un any Pau es retroba a la seva "salsa": agitar, discutir, confondre, desconcer-tar... No estalvia cap dels seus recursos "per demostrar que Jesús és el Messies".
Pau, aquell any d'Antioquia, fa el que ja havia fet a Damasc (Ac 9, 22)
El verb utilitzat aquí per referir-se a l'activitat de Pau a Damasc (sug-ce,w) és el mateix que el còdex Beza utilitza a l'explicar-nos la seva activitat a Antioquia (Ac 11, 26)
Observeu que a Ac 9, 22 el verb està en forma activa (sune,cunnen) i l'estructura de la frase no posa problemas (Subjecte actiu [Saule] + verb en forma activa [deixava confosos] + complement directe [els jueus]).
Però a Ac 11, 26 el verb està en forma passiva (sunecu,qhsan).
Aquest verb, sugce,w (el del còdex Beza), apareix 5 vegades en els escrits del Nou Testament (i totes cinc en el llibre dels Fets dels Apòstols) del còdex alexandrinus, del qual normalment es fan les traduccions. En els llocs corresponents del còdex Beza també hi surt aquest mateix verb (no puc saber si hi surt més vegades)
Presento a continuació aquests cinc versets, donant el text grec segons els còdex alexandrinus i Beza, i les respectives traduccions de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) a partir de l'alexandrinus i de Rius-Camps a partir del còdex Beza. Afegeixo com altres versions han traduït aquest verb.
Si vols saltar-te aquest estudi,
(opció no recomanable) clicka aquí
Codex Alexandrinus | Codex Beza | BCI | Rius-Camps | Altres |
Ac 2, 6 | ||||
genome,nhj de.
th/j fwnh/j tau,thj sunh/lqen to. plh/qoj kai. sunecu,qh( o[ti h;kouon ei-j e[kastoj th/| ivdi,a| diale,ktw| lalou,ntwn auvtw/nÅ |
genome,nhj de.
th/j fwnh/j tau,thj sunh/lqen to. plh/qoj kai. sunecu,qh( o[ti h;kouon ei-j e[kastoj lalou/ntaj tai/j glw,ssaij auvtw/n |
Quan
se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. |
En produir-se
aquella remor, es congregà l'assamblea i es quedà confosa; i cada un d'ells percebia que parlaven en les seves respectives llengües |
mente confusa, were confoun-ded, fut con-fondue, estaban desconcertados, estaban confu-sos, se quedó confusa, queda-ron desconcer-tados, es produí una confusió |
Ac 9, 22 | ||||
Sau/loj de.
ma/llon evnedunamou/to kai. sune,cunnen Îtou.jÐ VIoudai,ouj tou.j katoikou/ntaj evn Damaskw/| sumbiba,zwn o[ti ou-to,j evstin o` Cristo,jÅ |
Sau/loj de.
ma/llon evnedunamou/to evn tw/| lo,gw| kai. sune,cunnen tou.j VIoudai,ouj tou.j katoikou/ntaj evn Damaskw/| sumbiba,zwn o[ti ou-to,j evstin o` Cristo,j evn w-| o Qeo.j euvdo,khsenÅ |
Però Saule
agafava cada dia més coratge i, deixava confosos els jueus que vivien a Damasc demostrant que aquest és el Messies, |
Però Saule
s'envigoria encara més en la paraula i confonia els jueus que habitaven a Damasc demostrant que aquest era el Messies en qui Déu s'havia complagut. |
confundebat, confounded, il confondait, confundiendo, confundía, tenía confun-didos, confonia |
Ac 19, 32 | ||||
a;lloi me.n ou=n
a;llo ti e;krazon\ h=n ga.r h` evkklhsi,a sugkecume,nh( kai. oi` plei,ouj ouvk h;|deisan ti,noj e[neka sunelhlu,qeisanÅ |
a;lloi me.n ou=n
a;llo e;krazon\ h` ga.r evkklhsi,a h=n sugkecume,nh( kai. oi` plei/stoi ouvk h;|deisan ti,noj e[neken su-nelhlu,qeisanÅ |
Els uns cridaven una cosa,
els altres una altra, L'assemblea estava en plena confusió i la majoria ni tan sols sabien per què s'havien reunit. |
Ara bé, uns cridaven una cosa,
d'altres una altra. En efecte, l'assemblea es trobava en un estat de confusió i la majoria no sabia per quina raó s'havien reunit. |
confusa, was confused, le désordre rég-nait, était en pleine confu-sion, había confusión, es-taba llena de cofusión, esta-ba hecha un lío, es trobava en plena confusió |
Ac 21, 27 | ||||
~Wj de. e;mellon ai` e`pta. h`me,rai suntelei/sqai(
oi` avpo. th/j VAsi,aj VIoudai/oi qeasa,menoi auvto.n evn tw/| i`erw/| sune,ceon pa,nta to.n o;clon kai. evpe,balon evpV auvto.n ta.j cei/raj |
Sunteloume,nhj de. th/j e`bdo,mhj hvme,raj
oi` de. avpo. th/j VAsi,aj VIoudai/oi evlhluqo,tej qeasa,menoi auvto.n evn tw/| i`erw/| sune,ceon pa,nta to.n o;clon kai. evpiba,llousin evpV auvto.n ta.j cei/raj |
Eren a punt de complir-se els set dies quan
els jueus originaris de l'Àsia, en veure'l al temple, amotinaren la gent i el van agafar |
Quan s'acomplia el setè dia,
els jueus que havien vingut de la provincia d'Àsia, havent-lo reconegut en el temple, sembraren confusió entre tota la multitud i li llancen les mans al damunt. |
concitaverunt, stirred up, soulevèrent, ameutèrent, comenzaron a incitar, alborotaron, amotinaren |
Ac 21, 31 | ||||
zhtou,ntwn te auvto.n
avpoktei/nai avne,bh fa,sij tw/| cilia,rcw| th/j spei,rhj o[ti o[lh sugcu,nnetai VIe-rousalh,mÅ |
Kai. zhtou,ntwn auvto.n
avpoktei/nai avne,bh fa,sij tw/| cilia,rcw| th/j spei,rhj o[ti o[lh sugcu,nnetai VIe-rousalh,mÅ |
Ja l'anaven
a matar quan el tribú de la cohort romana va rebre aquesta notícia: "Per tot Jerusalem hi ha una gran confusió!" |
Quan intentaven
de matar-lo, pujà aquest report fins al tribu de la cohort: "L'entera Jerusalem s'està avalotant!" |
confunditur, was in an up-roar, était en confusion, est sens dessus dessous, estaba en confusión, estaba alboro-tada, estaba amotinada, andaba revuelta |
A partir d'aquesta "prèdica messiànica" (sunecu,qhsan) de Pau i Bernabé, volent convèncer a tothom que el Senyor Jesús era el "messies"
Ac 11, 26b | |
Codex alexandrinus | Codex Beza |
evge,neto de. ÎÅÅÅ
crhmati,sai te prw,twj evn VAntiocei,a| tou.j maqhta.j cristianou,jÅ |
Kai. to,te prw/ton evcrhma,tisen evn VAntiocei,a| oi` maqhtai. creistianoi, |
I succeí que fou a Antioquia on per primera vegada els deixebles van rebre el nom de cristians. | I fou aleshores
per primera vegada que foren anomenats a Antioquia els deixebles cristians |
Del verb crhmati,zw | |
(Inf. Aor. Actiu.) | (3 pers. plur; ind. Aor. Actiu.) |
https://www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=G4863&t=KJV |
Aquest nom fou donat certament pels gentils. Els jueus no creients anomenaven els deixebles, ordinàriament, com natzarens, nazwrai/oi.. Cf. Ac 24, 5
Nota de la BCI:
Els qui no pertanyen a la comunitat anomenen "cristians" els qui hi pertanyien; en tot cas, el terme grec christianój només apareix aquí, en 26, 28 i 1Pe 4, 16.
Nota de la versió dels Monjos de Montserrat (any 1933)
No és probable que fossin els jueus els autors d'aquest nom, altrament això hauria implicat que reconeixien Jesús com a Messies. Per a ells els deixebles de Jesús eren els Natzarens (Ac 24, 5). Gairebé tots els autors opinen que l'apel·latiu vingué dels pagans. Des del moment que a Antioquia creixia pròspera una comunitat de fidels enmig d'una gran població gentílica, el nom de Crist aniria més i més de boca en boca, i els gentils n'haurien fet el derivat cristianoi, com un qualificatiu molt propi per designar la nova secta, que a l'ombra del nom de Crist i de les seves doctrines s'expandia entre ells. Alguns mss. tenen crhstianoi, (Sinaític) o creistianoi, (Vaticanus, Codex Bezae). Això provindria, segons alguns, que el vulgus, per a qui el nom de Cristo,j no tenia cap sentit, l'havien convertit en Crhsto,j adjectiu que significa útil, bo. Tertul·lià els ho retreia: Perperam Chrestianus pronunciatur a vobis; nam nec nominis certa est notitia apud vos (Apol. 3). Suetoni escrivia: Iudaeos impulsore Chresto (Claudi, 25); i Tàcit : Quos per flagitia invisos vulgus chretianos appellabat (Annal, 15, 44).
Nota de Rius-Camps:
Si es pren el verb en sentit actiu, els deixebles s'haurien anomenats ells mateixos cristians, adherents a "Crist/Messies", a fi de distingir-se dels jueus que no acceptaven que Jesús fos el Messies d'Israel, atès que la seva comunitat incloïa pagans amb igual estatus que els jueus. Més aviat, però, prenent el verb en sentit passiu, haurien estat els jueus d'Antioquia els primers a titllar despectivament els creient de "cristians", per la seva insistència en què Jesús és el Messies (el "Crist", en grec). L'adverbi aleshores connecta el moment en què els deixebles foren identificats com un grup a part amb els esdeveniments d'Antioquia.
Segons Étienne Nodet (de l'Escola bíblica i arqueològica francesa, Jesrusalem), el terme "cristià", inventat pels romans fora de Judea, designava en el seu origen els revoltosos jueus messiànics (iudeos assidue tumultuantes). Molt aviat va assenyalar els deixebles de Pau.
Segons Fets 11, 26, alguns deixebles van ser anomenats "cristians" per primera vegada a Antioquia. La redacció del text occidental (WT) és instructiva: "[Bernabé i Pau] havent arribat, durant tot un any estaven en agitació; a continuació, per primera vegada, els deixebles se'ls va anomenar cristians".
La primera cosa a tenir en compte és que el nom de "christiani" és de formació llatina, no grega, i la formulació de la sentència a Fets té un resó oficial al respecte. El nom també pot ser d'origen popular, però és probable que el seu ús aquí, amb el seu colorit jurídic, ve de manera més immediata de l'autoritat romana. Es dóna (és imposat) per primera vegada a Antioquia, i marcarà els seus portadors com a criminals. Probablement ja s'havia aplicat a altres grups abans que ho fos als deixebles de Jesús. De totes maneres no era una autodefinició dels deixebles, i no va venir de Jerusalem. La connexió dels "cristians" amb Jesús, per tant, no és directa. El títol de Pilat sobre la creu de Jesús esmenta "Natzarè" i "Rei dels Jueus", però no "Crist".
According to Acts 11, 26, some disciples were called "christians" for the first time at Antioch. The Western Text (WT) wording is instructive: [Barnabas and Paul] having arrived, during an entire year they were in agitation; then for the first time the disciples were called Christians".
The first thing to note is that the name "christiani" is of Latin, not Greek, formation, and the formulation of the sentence in Act has an official ring about it. The name may well be of popular origin, but it is likely that its use here, with its juridical coloring, comes more immediately from the roman authority. It is given (imposed) for the first time at Antioch, and it will mark its bearers as criminals. Probably it already did so before it was applied to the disciples of Jesus. Anyhow it was not a self-definition of the disciples, and did not come from Jerusalem. The connection of "Christians" with Jesus, therefore, is not direct. Pilate' title on Jesus' cross' mention "Nazorean" and "King of the Jews", but not "Christ".
Étienne Nodet
James, the brother of Jesus,
was never Christian.
Le judéo-christianisme dans tous ses états
Actes du Colloque de Jérusalem, juillet 1998
Prosegueix Étienne Nodet:
El nom "cristià" apareix en la seqüela d'agitacions, i això ens dóna una pista. En el primer any del seu regnat (41), Claudi, segons Suetoni (Claudi, § 25), va expulsar els jueus de Roma, que provocaven aldarulls constants a instigació de "Crest" (impulsore Chresto). Entre aquests jueus es comptava Aquila, abans de la seva reunió amb Pau a Corint (Ac 18, 1 i seg.); i tots dos pertanyien al mateix moviment. Res suggereix que aquest Crest fos Jesus. Ell era el messies a punt d'arribar, i els tumults eren creats per gent messiànica. Un bon context a la història romana són les aclaparadores pertorbacions dels jueus provocades per Calígula quan va ordenar que la seva estàtua s'erigí en el Temple de Jerusalem. D'altra banda Pau era un zelota, i molt probablement un especialista en les pertorbacions, a diferència de Bernabé, un deixeble de Pere. Durant la missió de Bernabé a Antioquia, quan es va sentir incapaç de mantenir la situació sota control, se'n va anar a Tars i va cridar a Pau a la recerca d'ajuda.
Per resumir, el nom "cristià" estava -i continuava- relacionat amb Paul, i més tard amb Roma, com es mostra mitjançant una notificació de Flavi Josep sobre Jesús. Podem afegir que aquestes agitacions messiàniques proporcionaven una bona oportunitat per a les relacions entre els jueus i gentils, amb l'objectiu comú d'escapar a l'autoritat romana (i a llurs impostos) És doncs, per descomptat, superficial, el que es suggereix a Fets 11, 23s, quan Bamabas, "ple de l'Esperit Sant i de fe els encoratjava a mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit". En altres paraules, ell volia més que manifestacions ocasionals i revoltes.
Aquesta breu explicació de la paraula "cristià" pot semblar un tant unilateral. Es pretén afinar el contrast entre Pau i Jaume.
The name "christian" appears in the sequel of agitations, and this provides a clue. In the first year of his reign (41), Claudius, according to Suetonius (Claudius, § 25), expelled Jews from Rome, who were stirring up constant tumults at the instigation of "Chrestus" (impulsore Chresto). Among these Jews was Aquila, before his meeting with Paul at Corinth (Acts 18:1 f.); and both belonged to the same movernent. Nothing suggests that this Chrestus was Jesus. He was the messiah about to come, and the tumults were created by messianizing people. A good context in Roman history is the overwhelming Jewish disturbances provoked by Caligula when he ordered that his statue he erected in the Jerusalem. Temple. On the other hand Paul was a zealot, and quite probably a specialist of disturbances, unlike Barnabas, a disciple of Peter. During Barnabas' Antioch mission, when he felt unable to keep the situation under control, he went to Tarsus and called Paul for help.
To sum up, the name "christian" was -and rernained- connected with Paul, and later with Rome, as shown by Josephus' notice about Jesus. We may add that these messianic agitations provided a good opportunity for intercourse between Jews and Gentiles, with the comnion goal to scape Roman authiority (and taxes) This was of course superficial, which is suggested by Acts 11, 23s, when Bamabas, "filled with Holy Spirit and with fáith urged the people to remain profoundly attached to the Lord". In other words, he wanted more than casual demonstrations and uprising.
This short explaniation of the word "christian" may seem somewhat one-sided. It is intended to sharpen the contrast between Paul and James.
Possiblement el pas de Pau per Antioquia ("en agitació") va marcar per molts anys la comunitat d'aquesta ciutat. Més tard es discutirà amb Pere:
Gal 2, 11 | {Ote de. h=lqen Khfa/j eivj VAntio,ceian( kata. pro,swpon auvtw/| avnte,sthn( o[ti kategnwsme,noj h=nÅ |
Ara bé, quan Cefes vingué a Antioquia m'hi vaig enfrontar obertament, perquè el seu comportament era reprovable: |
D'aquesta discussió (de la qual els Fets no en diuen res) en Pau va sortir escaldat:
Gal 3, 13 | kai. sunupekri,qhsan auvtw/| Îkai.Ð oi` loipoi. VIoudai/oi( w[ste kai. Barnaba/j sunaph,cqh auvtw/n th/| u`pokri,seiÅ |
Aleshores els altres jueus també es van comportar hipòcritament com ell, i fins i tot Bernabé es deixà arrossegar per aquella dissimulació. |
Pau no tindrà altra sortida que deixar aquella església repleta de "mestres i profetes":
Act 13, 3 | ÅÅÅauvtoi/j avpe,lusanÅ |
...i els van acomiadar |
Els Fets dels Apòstols procura "endolcir" aquest comiat:
Act 13, 2 | leitourgou,ntwn de. auvtw/n tw/| kuri,w| kai. nhsteuo,ntwn ei=pen to. pneu/ma to. a[gion( VAfori,sate dh, moi to.n Barnaba/n kai. Sau/lon eivj to. e;rgon o] proske,klhmai auvtou,jÅ to,te nhsteu,santej kai. proseuxa,menoi kai. evpiqe,ntej ta.j cei/rajÅÅÅ |
Mentre celebraven un acte de culte al Senyor en ocasió d'un dejuni, l'Esperit Sant digué: "Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l'obra a què els he cridat." Llavors, després d'haver dejunat i pregat, els imposaren les mans... |
Normalment, quan a una comunitat monàstica una part dels seus membres és enviada en missió a fundar un altre monestir, és senyal de l'existència d'una divisió interna.
Cal recuperar el sentit originari de la paraula "cristians": eren els "messiànics", eren els jueus "assidue tumultuantes", avui dia serien els... Cal oblidar vint segles de llenguatge religiós, cal retornar al seu sentit polític-social (i en el segle I "polític-social" volia dir també "religiós".
Ubicada tierra adentro sobre el río Orontes, a 25km. de Seleucia, a 8km. al norte de la desembocadura del Orontes, donde el fondeadero no era obstruido por los depósitos del río.
A principios de la era cristiana estaba considerada en importancia como la tercera ciudad del mundo; se la llamaba Metrópoli de Oriente, la Grande, la Bella. Tenía una población de más de medio millón de almas. La población griega era tan importante, que se la consideraba como la ciudad oriental de una mayor densidad de habitantes de esta na-cionalidad, por lo cual, y junto con los nombres y los recuerdos griegos que contenía, daba la impresión de una ciudad griega.
Todos los pueblos de Oriente estaban representados en ella, así como todas las religiones tenían en ella sus templos. El ambiente era de costumbres corrompidas; reinaba allí el gran lujo, y se entremezclaban toda clase de supersticiones, todas las voluptuosidades y asimismo las más grandes delicadezas.
Había también una comunidad judía muy importante, lo cual permitió que la predicación del evangelio llegase a ella desde los primeros tiempos, constituyéndose rápidamente una comunidad nueva, que se desarrolló en un grado de alta moral dentro de esta ciudad envilecida.
Alejandro de Antioquia (413-421) se quejó al papa de que los obispos de Chipre consagraban ellos mismos a su metropolitano, cosa que iba en detrimento de su autoridad; con este motivo se suscitó una querella que tendía a inclinarse a favor de Antioquia, pero el hallazgo (488), cerca de Constancia, del cuerpo de San Bernabé, primer apóstol de Chipre, hizo que pudiera llamarse iglesia apostólica y reclamó su autonomía, que le fue confirmada por el Concilio de Efeso.
Nacido en Jerusalén, el cristianismo se difundió por el mundo desde la ciudad de Antioquía, puerto muy frecuentado entre Oriente y Occidente. Esta ciudad se convirtió muy pronto en sede de un obispado cuya irradiación e influencia teológicas están fuera de toda duda: basta pensar en el influjo de san Ignacio de Antioquía. Hubo muchas otras personalidades, otros escritores, conocidos o no, cuyas obras revelan todavía hoy un pensamiento teológico distinto del de Bizancio o del de Cartago. Por definirlo con una sola palabra, este pensamiento es "joánico".
El apóstol Juan vivió mucho tiempo en Éfeso, pero había residido antes en Antioquía, como afirma san Efrén, y ejerció una influencia innegable sobre Siria, Capadocia y toda el Asia Menor. Hacia el año 110, Ignacio de Antioquía escribió sus Cartas, que sólo contienen una cita explícita del evangelio de Juan, pero que sin duda definen a Ignacio como testigo de la tradición joánica. En la misma época, Policarpo de Esmirna, discípulo de Juan, escribe su Carta a los filipenses, en la que cita textualmente a 1 Jn 4,2-3 y a 2 Jn 7, y en la que emplea diversas expresiones que se encuentran en el evangelio de Juan.
La comunidad de Antioquia fue, según los Hechos de los Apóstoles, la primera en admitir a pagano-cristianos (que se habían convertido a un "judaísmo sin circuncisión") Es prácticamente seguro, en el plano histó-rico, que fue en Antioquia donde se formó, por vez primera, una comu-nidad de la que también formaban parte "griegos", es decir, gente no judía (Ac 11,19s).
La comunidad social programática de mesa (la comensalidad), fue prac-ticada probablemente, por primera vez, en Antioquia.
El problema se había vuelto urgente también, y sobre todo, por el hecho de que esta comunidad de mesa entre judíos y no judíos tenía repercusiones sobre la primitiva comunidad de Jerusalén o sobre las comunidades de la Judea. En efecto, parece que la comunión social de judíos y no judíos en Antioquia había producido turbación en los judíos no creyentes en Cristo y originó las correspondientes acciones en la misma comunidad primitiva de Jerusalén. Esto es lo que hace pensar la intervención -decidida por temor a repercusiones negativas- de los jerosolimitanos contra la comunidad de mesa de judíos creyentes en Cristo y paganos de Antioquia (Gal 2, 11-14).
Historia social del cristianismo primitivo
Pág. 343s
Los "helenistas" de Antioquia y Siria expulsados de Jerusalén habían comenzado muy pronto a ganarse también a gentes paganas para la nueva fe, sin exigirles la circuncisión como requisito para ser acogidas. Judíos circuncisos y paganos incircuncisos vivían juntos y con igualdad de derechos en las comunidades recién fundadas. Los que renunciaban a la circuncisión lo hacían por convicción interna. La circuncisión era considerada como señal de separación entre judíos y paganos. Cuando esta separación quedase superada en el tiempo mesiánico, la circuncisión sería superflua. Por eso hubo resistencia entre algunos judeocristianos. No obstante, los delegados de la comunidad antioquena, Pablo y Bernabé, lograron que en el concilio de los apóstoles prevaleciera el re-conocimiento de los paganocristianos incircuncisos. Debían ser consi-derados -así al menos entendió Pablo la resolución- como miembros de la comunidad con iguales derechos.
Esto originó un problema cuyo alcance nadie preveía entonces: los cris-tianos procedentes del paganismo tuvieron que abandonar todos los ri-tos paganos; sólo así cabía pensar en una comunidad con los judeocris-tianos. Pero los pequeños grupos cristianos no pudieron ofrecer a esos paganocristianos ningún sustitutivo del lenguaje religioso abandonado. Porque estos pagano cristianos ni tenían acceso al culto del templo, al ser incircuncisos. Pero templo y sacrificio eran para la antigüedad el centro de la práctica religiosa. Se esperaba que, en un futuro próximo, el templo fuera accesible a los paganos; pero se dejaba sentir también la resistencia a esa apertura.
En suma: la resolución del concilio de los apóstoles puso a los primeros grupos cristianos en el trance que tener que desarrollar un lenguaje se-miótico propio que diera satisfacción a todas las demandas religiosas y pudiera ser compartido por todos los miembros, judíos y no judíos. El bautismo pasaría a ser, definitivamente, el rito de acogida que sustituye-ra a la circuncisión. La cena iba a ser el rito de integración que reem-plazase los ágapes sacrificiales de la tradición. Fue necesario crear un lenguaje religioso propio, es decir, una religión propia.
La religión de los primeros cristianos
Pág. 200s
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 4 gener 2017 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016) Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)