| Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec? |
Si no les veus,
doble click...  |
Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768 |
| Només text | |||
| Consejos de lectura | Y unos consejos del siglo XIV... | Si es tu primera visita... | |
En els darrers anys del segle passat feia aquesta afirmació:
...que aquest "un, dos, tres" del Déu trinitari és un producte "a retornar". Què hi pinta la Santíssima Trinitat al Tchad?
L'acompanyaven unes altres vuit afirmacions, encabides totes elles dins un "requadre", encapçalat per un "De Deo nihil scimus" (de Déu no en sabem res), que sortia -a on les raons tipogràfiques li van trobar lloc- a una de les pàgines del meu quadernet "Amb el pretext d'una enquesta", amb la publicació del qual -per petits capítols- començava a finals de 1999 aquest web.
Aquest quadernet era una recopilació de "trossos de correspondència meva amb altres jesuïtes i el motiu d'haver-los reunits ha estat una trobada (desembre 1997) dels jesuïtes de Missió Obrera".
boletín mo nº 49 (gener del 98) publicava totes les aportacions que s'havien fet per escrit a la trobada. El "requadre", que algú -carinyosament- me'l va titllar de "provocatiu", va haver d'esperar el número següent.
L'inici del web: L'han llegit i han dit...
El requadre provocatiu
El quadernet: Amb el pretext d'una enquesta
Seguiu el meu consell de sempre: deixeu els "links" per a una segona lectura.
Un dels meus amics de Bolívia m'havia fet uns comentaris sobre aquest "requadre". En un d'ells em deia:
El mateix es pot dir de la Trinitat. No en sé res de Déu; doncs, per què no pot ser Pare i Fill i Esperit Sant? Aquests dies vaig estar a Oruro i en Bernardo Gantier em va ensenyar un petit càntir que ha trobat amb tres brocs. Em deia: sembla que hi ha una cultura antiga que representava així Déu perquè tenien una idea de que Déu era tres i u.
La meva resposta havia estat:
El requadre no afegeix res al text del quadernet, en el qual queda prou clar que Jesús -per a mi- no és l'única solució, ni la recapitulació de totes les coses, ni l'exclusiva ni definitiva manifestació de Déu, ni el "Fill de Déu"… Queda també clar en el text que no em molesten les nostres afirmacions dogmàtiques sempre que no vulguin ser contradictòries amb les que altres poden fer.
Això vol dir que estic d'acord amb tu: si de "Deo nihil scimus", podem dir que és Pare i Fill i Esperit Sant…
No em molesta que tu ho diguis, ni em sento obligat a no dir-ho mai, però que no em vulguin obligar a ensenyar a altres que Déu és d'aquesta única manera. Tu i jo sabem (i suposo que d'altres també) que el "Déu trinitari" (una sola essència, dues naturaleses, tres persones) és la millor forma "consensuada" que uns cristians -en una determinada cultura i època- van trobar per a expressar -sota la convocatòria de l'emperador- la seva experiència de fe en Jesús de Natzaret. Això, tu i jo, ho sabem gràcies a la "sucia historia de Efeso" que, com alumnes fidels, vam escoltar al González Faus.
I -i suposo que seguirem d'acord- quan anem al Txad o a Bolívia no estem gens obligats a seguir aquest consens imperial, sinó que faríem molt millor en buscar un altre "consens", ja que ni les condicions polítiques, ni les culturals, ni les idiomàtiques són les mateixes. I és possible que buscant un altre consens, trobem "un porró amb tres brocs".
La Trinidad de Tulebras
Obra de Jerónimo Cósida
Tornem a l'afirmació del meu "requadre provocatiu"
...que aquest "un, dos, tres" del Déu trinitari és un producte "a retornar". Què hi pinta la Santíssima Trinitat al Tchad?
La menció del Tchad volia recordar els meus tres anys (1971-1974) de "missioner" en aquell país de l'Àfrica subsaharianna, a on no vaig fer com el meu germà, el jesuïta francès Jean Noël Crespel, el qual el 1º de juny de 1985 a Séhoué, un poble o ciutat de Benin, a la pressa de possessió de la seva parròquia, "de genolls, davant de l'Arquebisbe, va proclamar en llengua fongbe el credo de Nicea".
"...à genoux, devant l'Archevêque, énonce en fongbe le symbole de Nicéee"
L'embolic numèric trinitari (aquest "un, dos, tres") ja ens venia en les preguntes i respostes del catecisme:
Quins són els principals misteris de la Religió Cristiana?
Els principals misteris de la Religió Cristiana són Unitat i Trinitat de Déu, Encarnació i Redempció
Què vol dir "Unitat de Déu"?
"Unitat de Déu" vol dir que solament hi ha un Déu.
Què significa "Misteri de la Santíssima Trinitat"?
"Misteri de la Santíssima Trinitat" significa que en Déu hi ha tres Persones iguals, realment distintes
Quantes naturaleses hi ha en Jesucrist?
En Jesucrist hi ha dues naturaleses: una divina i una altra humana
Quantes persones hi ha en Jesucrist?
En Jesucrist hi ha una sola Persona, que és divina: la Persona del Fill de Déu
Roger Haight, que amb el seu llibre Jesus, symbol of God, ja ens va ajudar en el tema de "L'error del Déu encarnat", torna avui a ser el nostre principal ajudant. Aprofito, doncs, la lectura del darrer capítol (La Trinidad) del llibre.
Ell també fa referència a aquest "problema matemàtic":
Aunque la historia de la doctrina haya estado obsesionada con el problema matemático de la tríada junto con la unidad, y que la obsesión siga hoy, en realidad la doctrina no tiene nada que ver con esta cuestión. Es a menudo muy difícil no verse arrastrado a pensar que la cuestión en juego en la doctrina trinitaria es conciliar el tres con el uno al afirmar que tres hacen un Dios, o que un Dios se diferencia en tres "personas" distintas.
Roger Haight (pág. 507)
Si ens poséssim a demanar explicacions al "Catecisme", aquest es defensaria dient que ell no en tenia la culpa, que els autèntics responsables d'aquest embolic (alguns en diuen misteri) eren els primers Concilis Ecumènics, ja que en ells trobaríem aquest meravellós joc de l'"u" (un Déu / e[na qeo.n), del "dos" (dues naturaleses / evn du,o fu,sesin) i del "tres" (en tres hipóstasis / evn trisi.n uvposta,sesin h;goun prosw,poij).
No veus el text en grec? Si el vols veure, fes click aquí
I per complicar les coses, a vegades parlaven d'"una naturaleza" (mi,an fu,sin), o d'una persona (eivj e[n pro,swpon kai. mi,an uvpo,stasin).
El "Catecisme" ens diria que ell ja comprenia que, de la mateixa manera que no es podien sumar peres amb pomes, això de sumar la divinitat (qeo,thj) i la humanitat (avnqrwpo,thj) era una mica així...
Però així estava en els Concilis, encara que ja ens avisaven que era una cosa una mica estranya:
Si vols veure els textos conciliars:
Concili de Nicea (any 325)
Concili d'Efes (any 431)
Concili de Calcedònia (any 451)
Concili de Constantinopla II (any 553)
Ara bé, si demanéssim responsabilitats als "Concilis", aquests -com nois en el pati d'una escola- dirien que la culpa tampoc no era d'ells i assenyalarien amb el dit els autèntics responsables. I afegirien que ells, els "Concilis" no van fer altra cosa que voler explicar per la gent del seu temps i amb les paraules del seu temps un fet real. Que anéssim a demanar comptes d'aquest "embolic numèric" als autèntics responsables.
I afegirien:
I quina mania que ens teniu des de fa un cert temps! No us aniria millor que, en comptes de criticar-nos, us poséssiu a fer el que nosaltres vam fer? Nosaltres vam trobar un "consens" per al nostre temps, utilitzant els paradigmes culturals i les paraules del nostre temps... La veritat és que foren els emperadors els qui ens van exigir aquest "consens", doncs pensaven que la unitat política de l'imperi necessitava recolzar-se sobre una unitat religiosa... Si aquest "consens" nostre -que va tenir una certa utilitat en aquell temps malgrat que va comportar moltes "morts a la foguera" durant uns quants segles- ha durat massa temps... no és un problema nostre... Poseu-vos, doncs, a la feina i cerqueu un altre "consens" per al vostre temps, però potser seria millor donar de nou pas a la rica pluralitat d'interpretacions sobre Jesús que va existir en els primers anys...
L'emperador Constantí i el Concili de Nicea
en .pdf en .doc
(Extractat de la Vida de Constantino d'Eusebi)
Comentari de Juan Luis Segundo
¿Qui són els autèntics responsables? ¿Quin és aquest fet que els concilis volien explicar?
En l'antic món grecoromà et podies trobar-te amb un déu o deessa a qualsevol cantonada i la diferència entre una persona normal i un déu o deessa no era tan gran com la que avui existeix.
John Hick
The Metaphor of God Incarnate
I citats per ell mateix:
I en el hel·lenisme popular hi havia molts fills de Déu i amb aquesta expressió eren designats homes sants i inspirats.
Arquebisbe Michael Ramsey
En el món romà del període del Nou Testament, les paraules "diví", "fill de Déu" i fins i tot "Déu", eren utilitzades d'una manera més o menys intercambiables"
James D. G. Dunn
Christology in the Making:
A New Testament Inquiry into the Origins of the Doctrine of the Incarnation
(pàg. 16)
I en Roger Haight ve a dir, més o menys, el mateix:
En el mundo politeísta griego y romano, o más generalmente en las culturas mediterráneas que tenían una serie enorme de religiones, y donde el mundo constaba de un ámbito supraempírico o sobrenatural lleno de seres espirituales y divinidades menores... En tal contexto era fácil pensar en el Logos como un Dios secundario.
Recordeu la meva política lingüística: no retradueixo al català els textos que no he pogut trobar en el seu original.
Roger Haight, pág 500
Tenint present aquest context, podem fàcilment acceptar que
En algún momento durante el siglo I, probablemente pronto en la historia de la formación de la comunidad cristiana, Jesús se convirtió en el centro y objeto del culto cristiano, en objeto de adoración.
Roger Haight, pág. 272
I més endavant:
Históricamente, los cristianos dieron culto a Jesús revelando así su actitud hacia él como una figura divina, y este hecho conformó la situación vital de la cual surgieron las doctrinas conciliares sobre Jesús.
Roger Haight, pág. 481
I en nota ens avisa:
Sería importante determinar qué tipo de divinidad se afirmó de Jesús en los variados contextos históricos durante el período primitivo del desarrollo de la cristología. Debemos recordar que no sólo el mundo celestial estaba superpoblado de tota clase de seres divinos de niveles diferentes -ángeles y demonios, poderes y principados-, sino también que se estaban desarrollando las concepciones sobre el status de la trascendencia divina, por ejemplo, la trascendencia absoluta que estaba implícita en una interpretación de la creación a partir de la nada. En otras palabras, no se puede suponer que la idea de trascendencia absoluta esté incluida en el término "divino".
Roger Haight, pág. 572 nota 63
Aquest "culte a Jesús" no va tenir una evolució gradual, sinó que va ser desigual i diferent a les diverses comunitats. Una prova d'aquesta "desigual evolució" la podem trobar comparant les "eucaristies paulines" (les testimoniades en els escrits del Nou Testament) i les "eucaristies de la Didajé" (o Doctrina dels Dotze Apòstols), que reflectirien unes comunitats més jueves.
Podeu recordar:
Els relats de la institució en el Nou Testament
L'eucaristia a La Doctrina dels Dotze Apòstols
Si explicable és aquest "culte a Jesús" en el món grecoromà, no podem descartar que un cert "culte a Jesús" sorgís també entre els seguidors jueus de Jesús. Roger Haight es refereix a l'obra (One God, One Lord) d'en Larry W. Hurtado en la qual aquest investiga com els primers judeocristians van venerar Jesús en el culte al mateix temps que van mantenir el monoteisme.
Segons Haight, L.W. Hurtado examina els precedents i els models conceptuals en la tradició jueva que van facilitar aquesta acomodació i conclou que la devoció cristiana a Déu incloïa a Jesús com agent principal de Déu per a la salvació, no per separat sinó sempre "per a glòria de Déu" (Flp 2, 9-11).
La devoción a Jesús no implicó su confusión con Dios o hacer de Jesús un segundo Dios.
Larry Hurtado
L'anterior cita de John Hick era la la quarta tesi de les catorze amb les quals jo resumia el seu llibre The Metaphor of God Incarnate, tesi que portava aquest corol·lari:
Pot presumir-se amb seguretat, que si el medi en el qual la teologia cristiana es va desenvolupar hagués estat hebreu i no grec, ella no hauria produït una doctrina de l'encarnació tal com aquesta és tradicionalment compresa.
La novena tesi deia:
Qüestionar la idea de Jesús com encarnació literal de Déu implica també qüestionar la idea de Déu com la de literalment tres persones en una (la doctrina de la Trinitat es deriva de la doctrina de l'encarnació).
Si Jesús va ser Déu a la terra, també ha d'haver estat Déu al cel, de manera que la teologia cristiana requeria almenys en aquest sentit una doble divinitat. Quan l'Esperit Sant, no diferenciat al principi de l'esperit de Jesús, va ser afegit com una hypostasis diferent, la doble divinitat es va convertir en trinitat.
Podeu recordar:
Les catorze tesis d'en John Hick
El tema de la trinitat cristiana ja l'he tractat en aquest web sota el títol
En aquell temps (potser any 2002) era només una pregunta, una invitació a preguntar-se. Per això només presentava tres textos. L'un era un fragment d'una carta meva al meu amic Antonio que ja portava uns quants anys a Petare (Caraques):
Ahora dicen que el cristianismo no es más que la forma religiosa cómo el judaísmo logró sobrevivir en el mundo cultural helenizado de la cuenca del Mediterráneo. Este fue el mérito de Pablo... La "trinidad" sería la expresión final del proceso de "paganización" incoado por Pablo.
La "paganización", aunque suene mal a nuestros oídos, no tiene por qué ser una cosa mala. Hoy día la traduciríamos por "inculturalización": en este caso concreto, el esfuerzo por adaptarse a la concepción religiosa del mundo greco-romano, que como dijo -quizá con un poco de retraso- el Vaticano II alguna chispilla de verdad tenía.
Aquesta carta havia estat publicada a boletín mo (núm 38. nov 1991).
El segon text presentat era d'en Raimon Panikkar:
La visión trinitaria de la Realidad es poco menos que una invariante cultural. Se encuentra prácticamente en todas las tradiciones de la humanidad. Ha sido una cierta concepción elitista y autosuficiente de la trinidad cristiana la que ha propagado la idea del monopolio cristiano de la Trinidad.
Ho havia dit en el V Congreso de Teología (Madrid, setembre 1985). I el tercer, el robava a Eugen Drewermann del seu llibre clérigos. Psicodrama de un ideal:
En concreto, el dogma de la Trinidad profesado por el cristianismo, si se compara con ciertos paralelos en la historia de las religiones, se puede interpretar indiscutiblemente como una variante -transformada, eso sí, en un sentido patriarcal- de la tríada familiar arquetípica: padre, madre e hijo. Por ejemplo, en la teología tebana del Antiguo Egipto se reconocía la tríada de divinidades Amón, Mot y Khons, y los vínculos familiares entre Osiris, Isis y Horus constituían el trasfondo teológico de la sucesión dinástica de los faraones.
(pág. 271)
En un altre tema (La veritat dels mites, darrer capítol de la meva Catequesi Nadalenca) tornava a servir-me d'ell:
También hay otras religiones, como el hinduismo, que tienen su Hombre-Dios; de hecho, los hindúes creen que Visnú, segunda persona de una divinidad trinitaria, la Trimurti, se encarnó en el Hombre-Dios Krisna.
(Ibid. pág. 140)
La lectura del popol vuh (Las historias antiguas del Quiché), durant el meu viatge a Guatemala (any 2000), em va recordar el que m'havia dit l'amic de Bolívia: "Sembla que hi ha una cultura antiga que representava així Déu perquè tenien una idea de que Déu era tres i u". Hi havia una concepció trinitària de la divinitat. Així m'expressava en el tema de Les llavors del Verb (segona part):
Sense oblidar la multiplicitat de noms que donen a Déu, "ordenados en parejas creadoras de acuerdo con la concepción dualística de los quichés", podem llegir aquest text:
Solamente había inmovilidad y silencio
en la oscuridad, en la noche.
Sólo el Creador, el Formador,
Tepeu, Gucumatz,
E Alom, E Qaholom,
estaban en el agua rodeados de claridad.
Estaban ocultos bajo plumas verdes y azules,
por eso se les llama Gucumatz.
De grandes sabios, de grandes pensadores,
es su naturaleza.
De esta manera existía el cielo
y también el Corazón del Cielo,
que éste es el nombre de Dios
y así es como se llama.
Llegó aquí entonces la palabra,
vinieron juntos Tepeu y Gucumatz,
en la oscuridad de la noche,
y hablaron entre sí Tepeu y Gucumatz.
Hablaron, pues, consultando entre sí y meditando;
se pusieron de acuerdo,
juntaron sus palabras y su pensamiento.
Entonces se manifestó con claridad, mientras meditaban, que cuando amaneciera debía aparecer el hombre. Entonces dispusieron la creación y crecimiento de los árboles y los bejucos y el nacimiento de la vida y la creación del hombre. Se dispuso así en las tinieblas y en la noche por el Corazón del Cielo, que se llama Huracán.
El primero se llama Caculhá Huracán.
El segundo es Chipi-Caculhá.
El tercero es Raxa-Caculhá.
Y estos tres son el Corazón del Cielo.
Santa Maria d'Azogue
Betanzos
Sembla, doncs, que en Raimon Panikkar tenia raó quan parlava d'aquesta "invariante cultural".
Més tard, ja he vist que la pregunta (¿misteri o ignorància?) ja havia rebut una resposta clara per part d'en John Hick:
La fórmula [vertader Déu - vertader home] posa davant de nosaltres un "misteri", però no un misteri diví, sinó un misteri que ha estat creat per un grup d'éssers humans reunits a Calcedònia.
Roger Haight recorda, al seu torn, que "Déu és un misteri, però no les doctrines":
Los teólogos entienden por misterio la incomprensibilidad de Dios como Dios. El término "misterio" nunca se usa para referirse a un estado provisional de conocimiento. Por tanto, aunque es verdad que Dios es el misterio (absoluto), no es verdad que una doctrina sea un misterio. Las doctrinas son simplemente doctrinas, es decir, formulaciones humanas pensadas para arrojar luz sobre la experiencia religiosa.
Cathérine La Cugna
Philosophers and Theologians on the Trinity
La pregunta inicial (¿misteri o ignorancia?) hauria hagut d'estar més oberta i donar possibilitats a altres respostes. La "trinitat cristiana" potser sigui un "llenguatge"... potser una "doctrina"... potser una "teologia"...
Roger Haight ens proposa aquesta tesi que repeteix d'alguna manera la novena tesi de John Hick:
La teología trinitaria depende completamente de la cristología y la doctrina sobre la Trinidad se generó en el curso del desarrollo de la cristología (el único modo de entender críticamente la doctrina de la Trinidad es trazar su desarrollo histórico)
El llenguatge trinitari, com tot llenguatge religiós, és sempre simbòlic, metafòric, analògic, i, al llarg dels temps, aquest llenguatge (simbòlic, metafòric, analògic) no manté sempre un significat estable i unívoc: a noves situacions reben un nou significat. No podem, doncs, prendre el llenguatge trinitari com una informació objectiva sobre Déu. Fer-ho comporta problemes insolubles.
La Trinidad, técnicamente hablando, es una doctrina y no un nombre de Dios.
Roger Haight (pág. 498)
La doctrina de la Trinidad es un producto de la evolución de las ideas
Roger Haight (pág. 575, nota 13)
El llenguatge i la lògica de la teologia trinitària, la mateixa doctrina de la trinitat, són completament dependents
La doctrina de la trinidad es lo que es para conservar o proteger la experiencia de la salvación que se halla en su base.
Roger Haight (pág.508)
El desarrollo de esta concepción comienza también en los textos del Nuevo Testamento. Si se considera el testimonio de este corpus, se puede decir que el lenguaje cristiano sobre Dios es necesariamente trinitario
Roger Haight (pág.508)
La doctrina trinitària és una doctrina secundària, derivada d'una determinada cristologia. Històricament, és el producte d'un desenvolupament que al llarg de segles va tenir el pensament cristià sobre Jesús; desenvolupament difícil de resseguir: podem parlar de confusió, però no de misteri.
La major part de les cristologies del Nou Testament no haguessin demanat una doctrina de la trinitat.
Algunas de las cristologías del Nuevo Testamento no van en dirección de una teología trinitaria inmanente a la vida divina. Más bien la reflexión que se movió en la dirección de la doctrina trinitaria surgió de las cristologías sapienciales y del Logos que vieron a Jesús no sólo como un maestro de sabiduría sino como una encarnación de la sabiduría de Dios.
Roger Haight (pág. 506)
No va ser la reflexió teològica neotestamentària qui va fer inevitable la doctrina trinitària, potser va ser un simple "fet", que en un primer moment passaria totalment desapercebut, qui va engegar el llarg camí vers les disputes sobre les relacions entre Jesús de Natzaret i Déu que donaren per resultat -per la intel·ligència o falta d'ella d'uns quants homes- la doctrina trinitària de l'un, dos, tres.
Com adorar Jesús i no ser politeista?
No se da culto o se reza a Jesús en tanto en cuanto es éste un ser humano y una criatura; más bien se rinde culto y se reza a Dios en y por Jesús. Este lenguaje de la plegaria a través de Jesús, de ir al Padre por el Hijo, tiene una larga tradición y refleja el modelo dominante del Nuevo Testamento. Aunque Geoffrey William Hugo Lampe encuentra algunos casos de plegaria a Jesús en el Nuevo Testamento, la idea dominante es que el culto tiene lugar a través de Jesús porque éste es el mediador de nuestro culto a Dios.
Roger Haight (pág. 481)
Temes relacionats ja apareguts:
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 24 febrer 2011 Actualitzat: febrer 2015 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)