La lectura d'un llibre sobre santa Teresa de Jesús m'ha tornat a recordar una pregunta vella i antiga. El llibre porta per títol Teresa de Jesús. Biografía de una escritora. Un amic em va dir que calia fer atenció a un petit detall, però prou significatiu: a qui anava dedicat el llibre? Qui és Giulia Adinolofi? I, naturalment, qui és l'autora, Rosa Rossi?

Són persones que les podríem situar dintre del pensament marxista, marxistes oberts a la dimensió "espiritual", al camí interior dels homes i de les dones. Aquesta obertura marxista a la dimensió espiritual demana, de part nostra, obrir-nos a la consideració de que l'"experiència mística" (des de l'experiència de l'oració mental fins a l'experiència d'escoltar veus, la percepció interior de visions, els estats d'èxtasi) es dona també a altres religions (ja siguin índies, musulmanes , jueves o cristianes) i també, potser de diferent manera, a les religions politeistes.

Una autèntica experiència espiritual no és un patrimoni exclusiu dels cristians, sinó de tot ésser humà disposat a posar tota la seva existència a la recerca d'aquella "paraula" que donarà ple sentit a la seva vida..

El llibre és una "biografia" a partir dels propis escrits de Teresa, quan encara no era considerada una santa i escrits sempre (cosa normal en aquells anys) amb la por a la Inquisició, això és, amb una forta auto-censura. L'autora posa de relleu els "silencis" de Teresa.

Ara prescindirem (encara que a l'autora no li semblés bé) dels elements biogràfics (l'autora possiblement ens digués que no podem oblidar la seva procedència d'una família jueva conversa) ni tampoc ara és qüestió de preguntar-nos per la seva facilitat d'anar trobant confessors joves, siguin jesuïtes o no) ni farem atenció ara a algunes expressions de les seves cartes a Jerónimo Gracián, un frare carmelita, també més jove que ella (30 anys més jove), expressions que trobaríem a moltes cartes entre enamorats.

La lectura d'aquest llibre m'ha tornat a recordar una pregunta vella, antiga: antiga a la història i antiga a la meva, i -suposo que també- a la vostra vida.

Avui dia, aquesta pregunta pot semblar un "jóc de saló", però en altres temps la resposta a aquesta pregunta et podia portar a la foguera.

La pregunta la trobem ben formulada en el llibre, a la pàgina 180:

Entre quienes admitían la posibilidad de que tales experiencias pudiesen ser de origen divino, o sea, que Dios pudiese hablar directamente a los seres humanos y, por lo tanto, también a las mujeres,

Y, quienes, por el contrario, defendían que casi siempre que alguien -y tanto más si era mujer- decía haber tenido gracias particulares en la oración, no era más que una obra del demonio.

Podem deixar avui dia de banda les frases "y, por lo tanto, también a las mujeres" y "tanto más si era mujer", encara que en temps de Teresa, aquest era un punt de forta discussió:

Existían dos opiniones distintas sobre la posibilidad de que, a pesar de todo, Dios pudiese hablar a la mujer en lo más pro-fundo de su mente: por un lado estaban los que pensaban que esto era posible y de hecho sucedía; por otro lado, los que opinaban que era casi imposible y que, en cambio, era fre-cuente que fuera el diablo quien se presentase ante las mu-jeres fingiéndose un "ángel de la luz", engañándolas con vo-ces interiores, visiones y otras experiencias celestiales.

Amb risc d'equivocar-nos plantegem la pregunta en "igualtat de sexes": l'ésser humà pot experimentar personalment a Déu? És possible una comunicació immediata i directa de la creatura amb el seu Creador? O si voleu, amb les paraules que Teresa havia llegit en el llibre del franciscà Francisco de Osuna: "La amistad e comunicación con Dios es posible en esta vida y destierro, e incluso más estrecha y segura que jamás fue entre hermanos ni entre madre e hijo". És possible aquesta amistat amb Déu?

No sóc jo ningú per donar una resposta a una qüestió que, encara que vella i antiga, segueix vigent. Però sí que, des de fa anys, m'he animat a ajudar a que cadascú doni la seva resposta.

Per fer aquesta ajuda em servia, al meu torn, d'un text de Karl Rahner: "Paraules de Ignasi de Loiola a un jesuïta d'avui", que em permetien escriure (any 1997) coses com aquestes:

Crec que K.Rahner té tota la raó del món -dintre de la seva perspectiva- quan fa aquesta triple afirmació (que per a mi resumeix tota l'espiritualitat que hem rebut ja des de petits):

• que Déu pot i vol tractar directament amb la seva creatura;
• que l'ésser humà pot experimentar com tal cosa succeeix;
• i que pot captar el sobirà designi de la llibertat de Déu sobre la seva vida.

Coincideix plenament amb aquell interès que tenia sant Ignasi als Exercicis de que el predicador es callés i que "dexe inmediate obrar el Criador con la criatura y la criatura con su Criador y Señor" perquè "el mismo Criador y Señor se comunique a la su ánima devota".

Què és aquest comunicar del Creador amb l'ànima devota? Què és aquest inmediate obrar del Creador amb la creatura? Què és aquest tractar directament, aquest poder captar els designis de la llibertat de Déu?

Em sembla que ni sant Ignasi ni el Rahner es quedarien contents amb les nostres frases de que trobem Déu en el pobre, en els explotats, en les ànsies d'alliberament del poble oprimit, en els signes dels temps, en cada episodi petit i a vegades insignificant de la "lluita final". Crec que ells, amb els seus inmediate i directament, volen arribar a afirmar que Déu també pot ser trobat a una cartoixa (o a un Carmel de monges descalces) o en el tranquil silenci nocturn d'un barri disposat a aixecar-se aviat per anar al treball.

I més endavant afegia:

Estic plenament d'acord amb Rahner de que "en el fons es tracta de quelcom terrible", afirmar que "vaig experimentar Déu, el innombrable, el silenciós i, tanmateix, proper, en la tridimensionalitat de la seva pròpia donació a mi [..] més allà de tota imaginació plàstica".

I em preguntava:

Aquesta experiència immediata, no és quelcom que va contra moltes coses, no sols contra raonabilitats humanes, sinó contra un dels corrents més bonics de la biblia?

En aquells anys finals del segle passat, deixava "pels anys de la meva jubilació un estudi comparatiu en aquest tema entre Rahner i el meu amic Juan Luis Segundo".

Juan Luis Segundo és (o era, va morir el 17 de gener de 1996) un jesuïta uruguaià considerat dintre del grup dels teòlegs de la "teologia de l'alliberament", encara que a ell li agradaría més -crec jo- ser considerat com de "l'alliberament de la teologia". L'anomeno "amic", perquè encara que no l'he conegut personalment, el seu llibre, El hombre de hoy ante Jesús de Nazaret, em va acompanyar durant el meu viatge a Amèrica del 85-86.

Ell ens dirà:

Dios no le comunica inmediatamente al alma cuál es el servicio y alabanza que espera de ella. El conocimiento psicológico, durante esa especie de esgrima interior que son los Ejercicios, le dice a cada "caballero" hasta dónde puede llevar su ofrecimiento, cuál es el mejor servicio que Dios puede esperar de él y, por tanto, su auténtica vocación, enseñándole a conocerse a sí mismo y las posibilidades espirituales latentes en él, le dice hasta dónde puede llevar la imitación de Cristo o, mejor dicho, hasta dónde una imitación mayor es compatible con el mayor servicio y alabanza de la divina majestad.

I ens farà aquesta pregunta:

¿Pensamos literalmente que tal o cual consolación o desolación constituyen una comunicación directa y personal de Dios o de Satanás al ejercitante, de la misma manera que muchas personas atribuyen la duración y abundancia de las lluvias a una intervención o voluntad específica de Dios? ¿O la atribuimos a causas psicológicas, como atribuimos la lluvia a las meteorológicas?

Hola Miquel:

Sobre "La amistad con Dios, ¿es posible?" me gustaría comentar que sí, es posible. En mi experiencia personal siento que es así. Mi concepto de amistad con Dios coincide plenamente con tu artículo, no con la idea de amistad de Dios que he aprendido en mi familia o en mi parroquia o en la iglesia católica en general (aunque esta idea me ha marcado, no sé si en positivo...).

Mi subjetividad en la relación con Dios, coincide enormemente con tu articulo, con lo que citas de Juan Luis Segundo, y de momento, en mi, no llega (la experiencia de mi relación con Dios) a la mística (ni alucinaciones, ni voces...), pero puedo decir que estoy aprendiendo a discernir (entre la amistad con Dios o el Demonio), como una hormiguita que trabaja en el creciemiento personal, hasta sentir en mi una experiencia espiritual importante.

En cambio, no considero en absoluto sano y saludable, la esquizofrenia i/o la ambivalencia de todos (y perdona que sea tan radical) los mensajes contradictorios vividos en el seno familiar y en la escuela entre el mensaje de Jesús y lo que se vive, como experiencia ontogénica, en família, en sociedad o entre cristianos considerados católicos y la doctrina oficial de la iglesa.

Las múltiples contradicciones que se viven en una sociedad capitalista, consumista, miedosa, manipulada y alienada no tienen nada que ver con el mensaje profundo de liberación del humanista Erich Fromm o de la misma doctrina de Jesús de Nazaret.

Las contradicciones y incongruencias de mi propia familia que sufre y carga con un dolor enorme por herencia y por la vivencia de las experiencias ontogénicas dolorosas en la infancia desde mis ancestros, impiden también una saludable relación con Dios.

Podria afirmar ahora mismo, que me siento más cercano a Dios que a mi propio padre, que me siento más cercano a María o a la Pachamama que a mi propia madre. Que los considero más cercanos que mis verdaderos padres, y la tierra i el cielo más cerca que mis propios padres biológicos. La mirada de Dios, es una mirada que se debe aprender de los padres. No dudo de que mi padre y mi madre no me hayan visto, ni que ellos no fueran vistos por sus padres. Dudo de que sus padres supiesen mirar con la mirada en la que siento que verdaderamente nos mira Dios, y nos mira la Pachamama y no como nos mira el demonio. Creo que la soledad de esta experiencia trae consigo la libertad, el precio de la libertad es una dulce y cada vez más pacifica y calmada soledad.

Gracias, Miquel, por tu valiente testimonio.

Espero que este escrito aparezca como comentario personal en tu web.

Una forta abraçada