Per a aquest senyor (autor de l'Evangeli de Lluc i dels Fets dels Apòstols) Galilea és una cosa del passat. Fins i tot sembla que l'expansió del cristianisme, aquest viatge des de Jerusalem a Roma, no fa parada a Galilea:

...rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra.
(Ac 1,8)

He fet bé de posar un "sembla" perquè he trobat aquesta referència a Galilea:

L'Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. S'anava consolidant, vivia reverenciant el Senyor i creixia gràcies al consol de l'Esperit Sant. (Ac 9, 31)

I aquesta referència a comunitats existents a Galilea ens ajudarà per a una cosa que et diré més tard. No l'oblidem, doncs.

Que no t'escandalitzi el que uns i altres no tinguessin escrúpols de mantenir la seva pròpia decisió com si fos una ordre del Senyor ressuscitat. En aquells temps aquestes coses no eren cap ocasió d'escàndol: Mateu (i el seu grup) va fer el mateix per defensar la seva tesi universalista. Si allò d' "Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los..." (Mt 28,19) hagués estat dit de debò per Jesús, a què venia la discussió -que va arribar a "fer-se molt viva"- del que alguns han anomenat Concili de Jerusalem? (Ac 15)

No sé per què he posat "en aquells temps" doncs avui dia seguim fent les mateixes coses. Ara, els jesuïtes d'Espanya estem en un procés d'integració nacional manat des de dalt: les cinc "províncies" jesuítiques actuals passaran a ser una única "província". És una decisió que pot ser bona o dolenta, però en aquests temps, en què ja hauríem de saber viure "etsi Deus non daretur" (com si Déu no existís) com ens aconsellava en Dietrich Bonhoeffer (ja saps qui és aquest pastor protestant?), els "superiors" tampoc tenen massa escrúpols de presentar-la com "voluntat de Déu". Em pregunto -i tu potser t'ho has preguntat d'una manera més dramàtica- si Déu no va fer res a Haití perquè aquell dia tenia reunió amb una de les comissions que preparen aquest procés d'integració.

Ja pots pensar que jo crec que la decisió, més que dolenta, és inútil, doncs només reeixirà a prolongar l'agonia d'un model de Companyia (la Companyia de "nuestras obras", això és, "de nuestro poder"), un model que alguns des de fa uns quant anys diem que està caducat.

A una carta meva al meu germà d'Oruro (¿ja saps que ara ha pujat de categoria i viu a Bogotà?) de finals del 97 deia: "El futur que jo veig, i el que ofereixo als joves, és el d'una Companyia de Jesús sense obres pròpies, treballant a les obres dels "laics", i no pretendre que els laics vinguin a treballar a les nostres obres".

I d'una manera més "espiritual" (això és: més bonica), tot recordant el principi ("Todo el que quiera militar para Dios bajo el estandarte de la cruz...") de la "Formula Instituti", aprovada per Juli III el 21 de juliol de 1550, deia: "Jo veig el futur dels jesuïtes de Catalunya com el d'uns homes que pretenen col·locar-se, allà on siguin, sota el signe aclaparador i deshumanitzador de les tantes creus enlairades en tants punts de les nostres terres. I sota aquestes "creus" i per tots les mitjans imaginables -sense poder descartar el "predicando, leyendo públicamente, ejercitando los demás oficios de ensenyar la palabra de Dios, dando los ejercicios espirituales, instruyendo a los niños y a los ignorantes, oyendo las confeiones, ministrándoles los demás sacramentos"-, inserits com un veí més en un dels "molts col·lectius (dones, immigrants, etc) que [avui dia] aporten elements importants i esperançadors per a una nova societat", intentar que les "obres de caritat" (tant les d'una Teresa de Calcuta com les d'una Diana de Gales) ja no siguin necessàries per "socorrer y servir a los presos de las cárceles y a los enfermos de los hospitales".

* * *

Deixem aquest massa llarg parèntesi i seguim amb el nostre tema. M'animaria a dir alguna cosa més sobre aquests dos grups que ja "al tercer dia" es van barallar. El grup "Jerusalem" està animat per la família de Jesús.

La família de Jesús no queda ben parada en l'evangeli de Marc:

Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: Ha perdut el seny (Mc 3,21)

Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, el fan cridar. Mc 3, 31)

La "mare de Jesús" (no hem de tenir por de dir-lo, encara que els evangelis de Mateu i de Lluc no van gosar reproduir el 3,21 de Marc) forma part d'aquest grup familiar que, no només no seguia Jesús "per viles i pobles" de Galilea (Lc 8,1-3), sinó que mantenia envers ell unes certes reticències. Recorda també que en el relat de la passió segons els evangelis sinòptics (Marc, Mateu, Lluc), la mare de Jesús no la trobem junt a la creu, ni cap membre de la família es preocupa de la seva sepultura (Mc 15,47), ni de comprar olis aromàtics per ungir el cos de Jesús (Mc 16,1).

Però, al tercer dia (aquesta expressió podria designar una nova situació), les tornes han canviat.

Cal llegir els Fets dels Apòstols (1, 11-14)

Homes de Galilea,

Per què us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.

Després, se'n tornaren a Jerusalem des de la muntanya de les Oliveres, que és a prop de Jerusalem, a la distància que és permès de recórrer en dissabte. Van entrar-hi i van pujar a la sala de la casa on es reunien.

Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume (fill d'Alfeu), Simó (el Zelós), i Judes (fill de Jaume).

Tots ells eren constants i unànimes en la pregària,

Juntament amb algunes dones,

Amb Maria, la mare de Jesús,

I amb els germans d'ell.

Aquí començo una exegesi que és meva: vull dir que encara no l'he llegida a cap llibre, però això no vol dir que ja no estigui feta.

Els "apòstols" són els "homes de Galilea": ¿és una manera de dir que són persones del passat? Que ara, per la nova etapa, es necessiten "cares noves"?

Les "algunes dones" són les que en l'evangeli l'autor les havia designades com "les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea"(Lc 23,55). Certament, al meu parer, és una manera de rebaixar la seva dignitat. I, a més a més, no diu els seus noms que ell coneix prou bé: "Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume" (Lc 24, 10). En el mateix evangeli trobem una altra llista: "Maria, l'anomenada Magdalena, Joana, la muller de Cuses (administrador d'Herodes) i Susana" (Lc 8, 2-3). A ambdues llistes l'evangelista hi afegeix unes quantes més sense nom: "També les altres que anaven amb elles" (Lc 24, 10), "i moltes altres" (Lc 8, 3).

I ara, per primera vegada a la literatura sinòptica, fan la seva aparició, com membres actius del moviment de Jesús, "Maria, la seva mare" i "els germans d'ell".

No sé si l'expressió "literatura sinòptica" seria acceptada pels entesos. Els "sinòptics" són els tres evangelis de Mateu, Marc i Lluc. L'evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols poden ser considerats una sola obra en dos volums. Amb aquesta expressió vull deixar de costat, tant les narracions de la infància com l'evangeli de Joan, a on la figura de Maria, la mare de Jesús, tenen unes altres connotacions.

Un altre apunt de la meva exegesi: és la primera vegada -i em sembla que l'unica- que surten juntes a la mateixa "foto" la mare de Jesús i les que podríem anomenar "nuvietes" de Jesús (les seves fans). Quin posat farien l'una i les altres?

Ja sabem que a la comunitat de Jerusalem va acabar manant Jaume, el germà del Senyor. La seva escalada al poder la podem resseguir a través de les visites de Pau a Jerusalem. A la primera després de la seva conversió:

Més tard, al cap de tres anys, vaig pujar a Jerusalem per conèixer Cefes, i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols, no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor. (Gal 1, 18)

A la segona, amb motiu del "conflicte i discussió no petita" (Ac 15,2) que va sorgir a la comunitat d'Antioquia entre Pau i Bernabé i "alguns vinguts de Jerusalem" sobre el problema de la circumcisió

Jaume, Cefes i Joan, considerats com a columnes, van reconèixer la gràcia que Déu m'ha concedit (Gal 2, 9)

A la relació que trobem als Fets dels Apòstols d'aquesta reunió queda clar que qui té la darrera paraula ja és Jaume (Ac 15,13).

A la tercera visita, que Pau es va entestar a fer malgrat els diversos advertiments que la gent li feia, i que va acabar prou malament

Quan vam arribar a Jerusalem, els germans ens van rebre amb goig. L'endemà, Pau va anar amb nosaltres a casa de Jaume, on s'havien reunit tots els qui presidien la comunitat. (Ac 21, 17-18)

Partidaris també de l'opció "Jerusalem" serien, naturalment, tots els que ja vivien a Jerusalem. Jesús tenia gent coneguda a Jerusalem, fet que no sabríem explicar a partir d'una lectura dels evangelis sinòptics, pels quals Jesús i el seu grup galileu només "pugen" una vegada a Jerusalem. Primera i última. Ja saps que l'evangeli de Joan narra més anades de Jesús a Jerusalem.

A tota aquesta literatura que ens vol presentar un Jesús "amic dels pobres", seria bo recordar-li que no sembla que aquestes amistats que Jesús té a Jerusalem siguin "pobres".

Podríem recordar la família de Betània (Llàtzer, Marta, Maria); Josep d'Arimatea i Nicodem; el misteriós deixeble, "a qui Jesús estimava" (Jn 13,23; 19,26; 20,2; 21,7), seria de casa bona, ja que seria el mateix que "l'altre deixeble" (Jn 18, 15.16) que, com "conegut del gran sacerdot", tenia fàcil entrada a la casa d'aquest.

* * *

I la nostra opció, la de "Galilea", qui la defensava?

Jo diria que, en primer lloc, les "dones de Jesús". El retorn a Galilea el trobem lligat a la tradició de les dones del sepulcre (Mc 16, 1-8) i aquestes dones del sepulcre, que eren les mateixes de la crucifixió, queden referides a Galilea.

També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant... Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut (Mc 15, 41)

¿T'haguessis entès amb la Maria Magdalena?

Possiblement, la major part dels "deixebles" foren del mateix parer. Seria pur exercici d'imaginació voler precisar més.

I els motius de l'opció "Galilea"? Serien els que un bon seny indicaria: la vida la tenien a les viles i pobles de Galilea, a les ribes del llac de Galilea... I també podien ser "polítiques": el "moviment de Jesús" podia tenir més continuïtat entre les comunitats camperoles de la Galilea, més ancorades en un tradicionalisme yahvista, que entre la gent urbana de la gran ciutat.

* * *

I aquesta opció "Galilea", va tenir algun èxit?

Abans he citat un text i t'he dit que no l'havíem d'oblidar:

L'Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. S'anava consolidant, vivia reverenciant el Senyor i creixia gràcies al consol de l'Esperit Sant. (Ac 9, 31)

Però crec que podem afegir alguna cosa més. Deixem els evangelis i deixem-nos acompanyar per Josep ben Maties, un jueu que va participar a la guerra entre els jueus i Roma dels anys 67-70. Primer, en el bàndol jueu, com un dels comandants enviats des de Jerusalem a Galilea; després, fet presoner i alliberat per Vespasià, va seguir la guerra des del bàndol dels romans. Va escriure La Guerra dels Jueus.

Les legions romanes, en el seu camí cap a Jerusalem, van entrar pel nord del país (per Galilea) i la política militar de Vespasià va ser la de la "terra cremada".

Prendió fuego no sólo a la ciudad [Gadara], sino también a todas las aldeas de alrededor y a las pequeñas ciudades: algunas de ellas estaban completamente abandonadas, pero hay otras en las que el propio Vespasiano esclavizó a sus habitantes.

John Dominic Crossan ens deixa aquest resum:

Las únicas opciones que les quedaban a los campesinos eran la muerte, la esclavitud, la fuga o el bandidaje. En otras palabras, el avance de los romanos hizo que enormes contingentes de campesinos se vieran desplazados de sus tierras, pasaran formar bandas de malhechores y luego, a medida que iba cerrándose el cerco, entraran en Jerusalén. Así nacieron los que Richard Horsley llama con toda razón "campesinos metidos a bandoleros y luego convertidos en zelotas".

No és ara del nostre interès, per molt interessant que sigui, descriure el procés d'aquesta guerra. Jerusalem ha quedat encerclada per les tropes romanes dirigides ara per Titus, el fill de Vespasià, ja emperador a Roma.

Tito les aconsejó [a Simón y a Juan de Giscala, jefes zelotas] que pusieran fin ya a su actitud, que no le obligaran a destruir la ciudad y que con este arrepentimiento en el último momento salvaran sus propias vidas, una patria tan poderosa y un Templo, que no compartían con nadie. El general romano recorría los terraplenes y al mismo tiempo instaba a los que trabajaban en ellos para que los hechos no tardaran en dar cumplimiento a sus palabras.

Ante estas exhortaciones los judíos desde la muralla insultaron al propio César y a su padre. Gritaban que despreciaban la muerte, pues preferían morir con honor antes que ser esclavos. Dijeron que infligirían a los romanos todos los males que pudieran, mientras les quedara un soplo de vida, que no les importaba la patria que, como él mismo ha dicho va a ser destruida, y que para Dios el universo es un Templo mejor que el que allí había. Además, este santuario será salvado por Aquel que lo habita, que al tenerlo ellos como aliado se reirán de todas las amenazas, que no se van a poder cumplir, pues el resultado depende de Dios. Éstas son las frases que gritaban y que mezclaban con insultos.

"Que para Dios el universo es un Templo mejor que el que allí había". Què ens recorda aquesta frase?

Creu-me, dona. Ve l'hora que no serà en aquesta muntanya ni a Jerusalem on adorareu el Pare… Ve l'hora, i és ara, que els veritables adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat (Jn 4, 21-23)

Un altre fet que llegim a Flavi Josep (el Josep ben Maties, mantingut a Roma per la família imperial, els Flavi, va canviar el seu nom sense renegar de la seva religió).

Cuando ya no hubo nada que rapiñar al pueblo, Juan [de Giscala] se dedicó al sacrilegio. Fundió muchas de las ofrendas del Templo y numerosos objetos necesarios para el culto, copas, platos y mesas; y no perdonó ni las crateras enviadas por Augusto y su mujer. Los príncipes romanos siempre habían honrado y adornado el Templo y ahora, en cambio, un judío ha demolido incluso las ofrendas donadas por extranjeros.

Este individuo [Juan de Giscala] decía a sus compañeros que había que utilizar sin miedo los objetos divinos para servir a Dios y que los que luchaban por el Templo debían mantenerse con lo que en él había. Por tanto, acabó con el vino sagrado y con el aceite, que los sacerdotes guardaban para los holocaustos y que había en la parte interior del santuario. Lo distribuyó entre su gente, que sin miedo bebieron y se ungieron con ello.

"Que los que luchaban por el Templo debían mantenerse con lo que en él había". I ara, què ens recorda aquesta frase?

No heu llegit mai què va fer David quan es va veure en necessitat i tenia fam, ell i els qui anaven amb ell? ¿Com va entrar a la casa de Déu, en temps d'Abiatar, el gran sacerdot, i es va menjar els pans presentats, que no poden menjar sinó els sacerdots, i en va donar també als qui anaven amb ell? (Mc 2,25-26)

* * *

Aquests dos textos, què és el que ens poden indicar?

• Que algunes tradicions sobre Jesús eren recordades per la gent del poble de Galilea

Encara que aquesta gent ens sigui presentada per Flavi Josep com bandolers o malfactors [lh|stai,]

• O que tradicions ja fortament arrelades a Galilea foren repetides per Jesús
• O que aquestes tradicions existents a Galilea foren atribuïdes pels evangelistes a Jesús

No podem descartar que membres d'aquella Església que creixia i s'anava consolidant a Galilea participessin, a primera línea, en aquesta guerra contra l'imperi. Naturalment, van perdre.

Núria, no sé si t'hagués agradat més aquesta foto. És d'uns mesos abans del terratrèmol...

Aquest ha pogut destrossar la capital i part del país, però sé que no ha pogut anorrear ni el teu somriure, ni les teves il·lusions, ni els teus projectes d'una granja avícola i d'una escola...

Potser aquests ara deixen pas a altres urgències, però estic segur que segueixen dintre del teu cap.

Fins la pròxima

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 8 abril 2010

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Resumint pàgines de Georges Morel    Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam     Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

Les dones o "nuvietes" de Jesús
(Traducció una mica lliure de ai` sunakolouqou/sai auvtw/| avpo. th/j Galilai,aj))

Marc ha trobat, ja ben establerta a la tradició, una llista de "dones de Jesús" encapçalada per Maria Magdalena (Maria h` Magdalhnh.).

Aquest grup de dones el fa aparèixer en el moment de la crucifixió-mort (Mc 15, 40 = Mt 27, 56), de la sepultura (Mc 15, 47 = Mt 27, 61), i el matí de Pasqua, camí de la tomba buida (Mc 16, 1 = Mt 28, 1).

15,40	15,47	16,1
Maria Magdalena	Maria Magdalena	Maria Magdalena
i Maria, la mare de Jaume el menor i de Josep	i Maria, mare de Josep	Maria, mare de Jaume
i Salomé		i Salomé

L'evangeli de Lluc parla, potser per evitar la repetició del nom de Maria Magdalena, en els punts concordants de "les dones" (ai` gunai/kej) (Lc 23,49; 23,55), especificant que són les que havien seguit Jesús des de Galilea (ai` sunakolouqou/sai auvtw/| avpo. th/j Galilai,aj).

Només, al concloure la narració de l'anada al sepulcre, especifica el nom d'aquestes dones, seguint més aviat la seva pròpia tradició, que manté també com a primera del grup a Maria Magdalena.

Lc 8, 2	Lc 24, 10
i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties:
Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis,	Eren Maria Magdalena,
Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes,	Joana,
	i Maria, mare de Jaume
i Susanna

Hem d'agrair a l'evangelista Lluc el que a contracor ens hagi conservat aquesta notícia sobre les dones que seguien Jesús des de Galilea". I dic a contracor perquè se sent com a obligat a relacionar-les amb "els esperits malignes" (avpo. pneuma,twn ponhrw/n).

I, en el cas concret de Maria Magdalena, amb "els set dimonis" (daimo,nia e`pta.).

És cert que en l'evangeli de Lluc es mantenen ben diferenciades les tres dones: la pecadora de Lc 7, 37; Maria, la germana de Marta, de Lc 10, 39; i Maria Magdalena de Lc 8,2 i 24,10. Però, amb "els set dimonis", obria uns camins que conduirien a la basílica de Sant Climent de Roma, a on el divendres posterior a la festa de l'Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre), molr possiblement de l'any 591, el papa Gregori el Gran, a la seva homilia XXXIII sobre l'evangeli de Lluc, identificava, en una mateixa dona, la pecadora de Lluc, la Maria de Betania de Jn 12, 3 i a la Maria Magdalena de Lc 8,2. I en el seu sermó del dijous de la setmana de Pasqua sobre Jn 20, 11-18 (aparició de Jesús a ;aria Magdalena), pronunciat a la basílica de Sant Joan Laterà, tornava a identificarla amb la que "havia estat una pecadora pública"