Que, un cop traduïda , diria: "Aquesta, aquí, és la beata Tecla, verge de Crist, la pàtria de la qual fou Egipte. Visqué 77 anys; com ho va merèixer va descansar en la pau del Senyor".

Aquesta làpida de marbre blanc, trencada en dos fragments (que ara es troba en el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona) i datada per alguns en els segles V-VI (i d'altres no descarten el VII) no és cap suposat document, sinó un document molt més autèntic -ningú no ho podrà negar- que el suposat braç de la suposada santa Tecla d'Iconi.

¿Qui pot ser aquesta "beata Thecla"? Probablement la persona més il·lustre que aixoplugava aquesta basílica funerària.

La paraula llatina "beata" no té aquí el mateix sentit que els "beats" que el mes passat, durant uns dies, van donar peu a molta gent "de distintas pelambres" (entre els quals, jo mateix) a omplir pàgines dels diaris. Caldria traduir-la, més aviat, per "feliç", "sortosa", "benaurada", en el sentit dels "beati" de la traducció llatina del Nou Testament. I molt bé es pot entendre que li sigui donat aquest adjectiu per la vida feliç que ha portat aquí i no només per la que li espera en "la pau del Senyor".

Aquesta "verge de Crist", era una monja que vivia en una comunitat monàstica? O era una dona que vivia en pregària i ascetisme de manera individual, amb o sense el reconeixement de la comunitat cristiana o del bisbe? Les restes arquitectòniques no avalen l'existència d'un monestir, sinó d'una basílica funerària amb una finca per a subvenir el seu manteniment, i no hi ha cap indici que ens inviti a creure que la beata Thecla visqués en una comunitat monàstica. (Alguns mantenen opinions contràries).

És rar (però no un cas únic) que les làpides funeràries portin indicació del lloc de naixement: en aquest cas, l'Egipte. L'emigració de població de les parts orientals de l'imperi vers les regions més occidentals està suficientment documentada i la causa també ens és coneguda: la invasió persa del segle VI i la que, al segle següent, va realitzar el Islam. També està documentada la presència de més gent d'Egipte (per exemple, el d'un eclesiàstic egipci, un tal Stephanus Alexandrinus) a Tarragona, ciutat oberta, com ho demostren les quasi 160 inscripcions a edificis, monuments i tombes referides a gent forana.

No és freqüent el perllongament de la frase usual "descansà en pau": aquí s'allarga amb un "del Senyor".

El nom de Thecla, és una prova de que ja existia una veneració a Tarragona envers la santa d'Iconi? Afirmar tal cosa seria "passar-nos tres pobles". Només arriba a provar que a la regió originària d'aquesta senyora de 77 anys enterrada a Tarraco hi havia una veneració a una santa Tecla, que, sense poder descartar una Tecla romana, molt possiblement seria la d'Iconi, molt venerada en el seu santuari egipci situat a les proximitats del de Sant Menes, junt el llac Mareotis (a uns 40 km. de la ciutat d'Alexandria), a on Filó d'Alexandria, ja abans de l'època cristiana, va situar la comunitat monàstica dels terapeutes descrita a la seva obra De Vita Contemplativa.

També està documentat que el nom de Tecla fou molt popular durant els segles VI i VII a l'hora de batejar les nenes. Fou la beata Thecla una de les primeres a portar aquest nom? Almenys, entre les dones, és un dels testimonis documentats més antics.

I un fet que no podem passar per alt: la llengua materna d'ella (i la de l'abans esmentat eclesiàtic egipci) seria el grec o el copte, però ella i ell són enterrats sota inscripcions llatines, quan es troben làpides amb inscripcions gregues. Pot ser és una prova de la seva integració a la cultura de la ciutat que els ha acollit. Sabem els anys que tenia quan va morir, però no sabem quants anys aquesta "verge de Crist" va viure a Tarraco.

La làpida funerària trencada ens diu unes quantes coses sobre la "beata Thecla" de Tarraco, però no totes les que ens agradaria saber. Les portes, tanmateix, no resten tancades a saber-ne més coses. Però això m'ho faré pagar amb un altre "vaso de bon vino".

He espigolat en els conreus d'en Jordi López Vilar, Rodolf Cortés, Margarita Vallejo Girvés, Géza Alföldy, Ángel Narro Sánchez, Diana Gorostidi Pi, Heike Niquet. A elles i a ells, totes les meves mercès.