Quines polítiques enfront de l'imperi?

Hem escoltat, l'un darrera l'altre, tres grans personatges. Podríem fer avui l'intent de posar-los junts a una mateixa taula, fer com una "taula rodona", i que parlin entre ells. No sabem si en tot s'anirien donant la raó...

Ja sabem que, cronològicament, un d'ells queda molt allunyat dels altres dos, els quals, amb una certa diferència d'edat, haguessin pogut coincidir algun dia per les places de Jerusalem.

Tots tres es consideren hebreus, encara que un d'ells no hagi nascut al país dels jueus. La procedència familiar no és la mateixa: de família sacerdotal l'un, molt probablement descendent del gran sacerdot en temps de David, que, a l'arribada de Salomó, fou desterrat a Anatot, una població propera a Jerusalem; d'un altre podem sospitar un origen benestant, el que permet enviar un fill a estudiar a l'estranger; i un tercer de procedència camperola.

A dos d'ells els podem arribar a conèixer pels seus propis escrits, sempre que sapiguem guardar les normes de lectura d'un text autobiogràfic i antic. El tercer ens queda més velat que revelat, més amagat que manifest, pels escrits -sempre tendenciosos- tant dels seus seguidors, com dels seus detractors.

Tots tres havien estat grans comunicadors: sabien comunicar idees, transmetre un missatge.

A Pau de Tars no li mancava l'oratòria, encara que deia que preferia prescindir de paraules de saviesa (1Cor 1, 17) i d'ostentacions d'eloqüència (1Cor 2,1), i se sentia més segur i més valent escrivint des de lluny. A les seves comunitats ja ho deien: cartes fortes i dures, però, un cop cara a cara, el seu cos és esquifit i les seves paraules no valen res (2Cor 10, 10-11).

Jeremies d'Anatot es volia assegurar que les seves proclames a les portes i places de les ciutat quedessin escrites per a una més amplia difusió (Jer 36, 1ss). Destruïda la primera edició per la censura oficial, encarrega al seu secretari Baruc fer-ne una segona (Jer 36,27ss).

De Jesús de Natzaret es deia que des de feia temps ningú no havia parlat com ell, i de paraula escrita només en tindríem una que, escrita a la sorra, no ha quedat conservada (Jn 8, 6).

Tots tres podrien afirmar que havien "experimentat Déu", i coincidirien en sentir-se cridats, elegits, d'una manera particular, personal, directa, per Déu. I tots tres es pensaven que de Déu havien rebut una missió.

Déu em va escollir des de les entranyes de la mare i em va cridar... Quan a ell li semblà bé, em va revelar el seu fill perquè jo l'anunciés a les nacions. (Gal 1, 15).

Començaria explicant-se Pau, i Jeremies tot seguit saltaria:

Però això que vostè està dient, ho ha copiat de mi. Menys mal que vaig fer una còpia escrita:

Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre, et vaig consagrar profeta destinat a les nacions... (Jr 1,5).

I Pau, sense immutar-se, contestaria:

I vostè d'Isaïes.

Abans de néixer, el Senyor em va cridar, va pronunciar el meu nom quan era a les entranyes de la mare... M'ha dit: És massa poc que siguis el meu servent per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d'Israel. Jo t'he fet llum de les nacions perquè portis la meva salvació d'un cap a l'altre de la terra (Is 49, 1ss).

Jeremies, amb una rialleta d'autosuficiència, replicaria:

Aviam! No sé jo el que Gamaliel li ensenyaria (Cfr. Ac 22,3), però tothom sap que aquest text que vostè acaba de citar és d'un autor posterior, no només a Isaïes en dos segles, sinó també a mi, i que molt possiblement m'havia llegit. Eren més avorrides les classes de Gamaliel que les tavernes del Barri Alt de Jerusalem?

I Jesús, posant pau, diria:

Per explicar la meva, també van copiar d'aquest autor. A les sinagogues de poble els llegien com si fossin d'Isaïes.

Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc; el meu elegit, en qui m'he complagut. He posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la salvació a les nacions... Jo, el Senyor, t'he cridat amb benvolença, t'he pres per la mà i t'he format perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions: els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós els que vivien a la fosca (Is 42, 1ss).

I Jeremies voldria reafirmar la seva originalitat:

I això, de qui ho vaig copiar?

Senyor, m'has seduït i m'he deixat seduir; has volgut forçar-me i te n'has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi. Sempre que parlo haig de cridar i anunciar: "Violència, destrucció". M'has adreçat la teva paraula i tot el dia m'insulten i m'ultratgen. Si em dic: "No hi pensaré més, no anunciaré la paraula en el seu nom", llavors ella es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos; he provat d'apagar-lo i no he pogut (Jr 20, 7-9).

Pau no vol ser menys.

Em veig obligat a gloriar-me. Ja sé que no està bé; però, i les revelacions i visions que el Senyor m'ha concedit?... Vaig ser endut fins al tercer cel. No em pregunteu si va ser amb el cos o només en esperit; sols Déu ho sap. El cert és que vaig ser endut al paradís i vaig sentir-hi paraules inefables, que als humans no és permès de repetir (2Cor 12, 1-4).

Ara és el torn de Jesús.

Que quedi clar que mai se'm va passar pel cap que era igual a Déu. Una mica boig -com deia la meva família- potser sí que ho estava, però no tant. Això són coses que es van dir molts anys després... Només em vaig il·lusionar pensant (no era jo un nen sense pare?) que Déu era el meu pare, el meu papa... Vostè -dirigint-se ara a Jeremies- havia dit que a ell li agradava:

Com m'agradaria de comptar-te entre els fills... Jo pensava que m'anomenaries pare (Jer 3,19).

A les nits, sol a la muntanya, parlava amb ell: "Abba, abba...", repetia. Pensava que intervindria, que vindria al meu ajut... La nit de Getsemaní encara ho vaig fer: "Abba, abba... tot t'és possible". Hores més tard ja sabia que tot, les seves paraules -mirada trista sobre Jeremies- i les meves il·lusions eren tot un no-res. Almenys vaig morir sense enganyar a ningú:

Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? (Mc 15,34).

Jeremies intenta refer-se una mica:

Però allò del temple, sí que vostè m'ho va copiar tot...

Jesús ho admet:

Tothom sap i mai ho he volgut negar que jo no he estat massa original: què hagués estat de mi sense vostè, o sense l'Isaïes o sense l'Ezequiel? També és veritat que tots els galileus teníem ben clar el que era el temple: una cova de lladres; vostè ja ho havia dit, és cert (Cfr. Jr 7,11). Però és fàcil parlar quan -por ser quien sois y por venir de dónde venís- teniu les espatlles ben guardades: vostè va trobar amics importants que el podien amagar. A mi em va passar el mateix que a Uriahu, ¿el recorda ara?, un col·lega seu que també deia, per aquells dies, les mateixes coses que vostè: va haver de fugir a Egipte per escapar d'una mort segura. Però fins allà els agents del rei el van anar a buscar: un segrest polític, retorn a Jerusalem i mort (Cfr. Jr 26, 20ss). Quan jo parlava de no tenir por dels qui maten el cos (Cfr. Mt 10, 28), ja sabia de què parlava...

Pau no vol deixar de "xupar càmara".

Presons, bastonades, a punt de morir molt sovint... Cinc vegades he rebut dels jueus els trenta-nou assots, tres vegades m'han flagel·lat, una vegada m'han apedregat, tres vegades he naufragat, he passat una nit i un dia sencer a la deriva en alta mar... Perill de rius, perill de lladres, perills de ... (2Cor 11, 23ss).

Jesús el talla:

I quan volies deies que eres ciutadà romà (Cfr. Ac 22,25).

El to de la veu de Jesús ens ha deixat una mica parats; no ens l'imaginaven capaç d'un to tan dur, que deixava al descobert una profunda rancúnia.

Més t'hagués valgut que et pengessin al coll una mola de molí i t'enfonsessin enmig del mar (Mt 18,6).

Quina manera de capgirar tot el que jo volia!... Ciutadà romà!!

Aquesta vegada Pau resisteix:

A cops sembla que siguis el cap de tots aquells que segueixen predicant la necessitat de la circumcisió... Per mi tots plegats us podeu mutilar! (Cfr. Gal 5,11-12).

El moderador es creu obligat a intervenir per tranquil·litzar els assistents.

Ja sabíem que podíem córrer el risc d'arribar a una certa confrontació. Són, tots vostès ho saben, dues (més ben dit, tres) grans i fortes personalitats, de grans i innegables qualitats, i una d'aquestes -si és bona o dolenta, qui ho sap!- una forta capacitat de crear-se enemics.

Ara intenta redreçar el debat, que no se li escapi de les mans.

Possiblement de la mística hem anat passant a la política... Vostès, tots tres, s'han vist obligats a "fer política", política des d'un petit país, política enfront de l'imperi de torn... Els faria aquesta pregunta: Quines polítiques enfront de l'imperi?

Jeremies mira les parets de la sala.

Aquí ens faria falta un mapa...

Quan jo vaig néixer ja feia molts anys que el regne del Nord, amb la seva capital Samaria, havia estat destruït pels exèrcits assiris. Els del regne del Sud, Judà, manteníem una certa independència, però érem vassalls i pagaven un fort tribut als reis d'Assiria (després de l'Egipte era el primer gran imperi, polític-cultural, que la història ha conegut). Fins i tot ens vèiem obligats a mantenir llocs de culte per als seus déus, a compartir amb ells -i amb elles, les seves deesses!- el temple de Jahvé. L'Assiria, amb la seva capital Nínive, ens quedava al nord, a l'oest teníem l'Egipte...

El moderador torna a intervenir:

No té temps per donar-nos tota una lliçó d'història... A més a més el nostre públic ja coneix aquests aspectes... Anem al gra: quan vostè era gran...

Alguns es pensen que jo propugnava una confiança absoluta en Jahvé i que aquesta confiança en Jahvé era la clau de la nostra independència. El que estava en discussió no era la independència, sinó de quin imperi era millor dependre, de qui era millor ésser vassall, a qui era millor -o menys dolent- pagar tribut. Jo vaig optar en contra de tots els cercles oficials i de tots els seus propagandistes, que eren pro-egipcis, mantenir el nostre vassallatge a Babilònia. Mai no em van perdonar que anomenés Nabucodonosor "el servent de Jahvé", amb la missió d'exterminar el meu propi poble (Jr 25, 8ss). No em calien especials revelacions de Déu per proclamar que la voluntat de Jahvé era la submissió i el vassallatge a Babilònia: m'era suficient la saviesa dels refranys populars. "Quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija". "Voluntat de Déu" era evitar la guerra... no donar cap motiu a que tornessin a venir els exèrcits del nord. No em van fer cas i els fets em van donar la raó: ruïna i destrucció. Egipte no va tenir ni esma de moure un sol soldat per venir-nos a defensar. Vam ésser...

...motiu d'estupor i de riota. Es van acabar els crits de joia i de festa, el cant del nuvi i de la núvia, el so de la mola i la llum dels gresols es va apagar (Jr 25, 9-10).

I vostè? Permeti'm que li recordi que tenim ja poc temps. Vagi també al gra. Quan vostè era gran...

Estic d'acord en el que ell ha dit abans: aquí ens fa falta un mapa. Ara veuríem un mapa més gran i d'un sol color. Nosaltres no teníem la possibilitat d'escollir entre dos imperis, només n'hi havia un: l'imperi romà. El nostre problema era la independència. És possible que hi hagi gent que es pensi que l'imperi no afecta la vida dels camperols: res més equivocat. El pagès viu no només de la terra, sinó amb la terra i per la terra: el camperol i la terra formen una parella de per vida. Un pagès treballa la terra amb les seves mans, amb la mateixa tendresa que els dits d'un home recorren el cos de la seva estimada. Nosaltres dèiem que la terra era de Déu...

L'imperi modifica la terra, l'acapara... La terra es converteix en latifundis... passa a mans estrangeres. L'imperi modifica la vida del pagès: quan surt el sol ja no es dirigeix al tros, sinó a la plaça del poble a l'espera de ser llogat... Tothom va entendre el que volia dir quan vaig cridar: "Posseireu la terra" (Mt 5, 5). També ho van entendre quan vaig dir allò de "Doneu a Déu el que és de Déu" (Mc 12, 17). Què és el que és de Déu? La terra.

Partidari, doncs, de la revolta?

Jo creia que en el meu temps no es donaven les condicions... Ho vaig dir ben clar: si tens deu mil homes no surtis a lluitar contra qui en porta vint mil (Lc 14, 31): no podem portar la gent a una mort segura.

Trenta anys més tard, es van donar aquestes condicions?

Jo ja no hi vivia; no hi puc respondre. Però dubto molt que hagués estat un dels pocs jueus que no van voler participar a la revolta contra el romans...

Pau no espera que el moderador li doni la paraula.

Gràcies a nosaltres avui, vint segles després, tenim gent que ens escolta. Nosaltres vam comprendre les enormes possibilitats que oferia l'imperi per l'expansió de les nostres doctrines. Calia pagar un preu i el vam pagar.

El primer:

Que tothom se sotmeti a les autoritats que governen, perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les que existeixen són constituïdes per Déu. Per tant, el qui s'enfronta a l'autoritat es rebel·la contra l'ordre volgut per Déu (Rm 13,1ss).

El segon: posar sordina a l'anunci del Regne de Déu, encara que aquest hagués estat el centre de la predicació de Jesús: potser aquesta predicació havia tingut sentit a Palestina, però no en tenia cap a les nostres ciutats.

I en tercer lloc, fer recaure la responsabilitat de la mort de Jesús, no sobre les autoritats romanes d'ocupació, sinó sobre els mateixos jueus...

El moderador:

Ja ens hem passat del temps i al conserge no li paguen el temps extra. Moltes gràcies a tots...

Jesús, pensant que els micròfons estan ja tancats, deixa escapar:

Mai no us podré perdonar que m'hàgiu fet odiós als ulls del meu propi poble.

La Selva del Camp
19 juny 2005