La paràbola dels talents
Mateo 25, 14-30
Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar;
però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. (Mt 25, 29)
No tinc cap pretensió d'explicar aquesta paràbola dels talents. En primer lloc perquè alguns es pensen que els capellans obrers en el dia del judici serem condemnats per aquesta paràbola. "Mira tu, que, després de tants estudis, anar a pic i pala". Això també ho podrien dir de vosaltres.
En segon lloc perquè no crec que hàgim de considerar a Jesús com un dels defensors d'un capitalisme salvatge, aquell que fa que els rics cada dia siguin més rics i els pobres cada dia en siguin més i més pobres.
En tercer lloc perquè no vull fer fàcils aplicacions a les coses que avui dia ens passen i condemnar totes aquelles persones que, amb la por al cos, s'han comprat una caixa forta.
Prefereixo dir algunes coses generals que potser puguin ajudar a que cadascuna de vosaltres en faci la seva pròpia explicació.
Ja fa temps que dic que les paràboles no les hauríem d'atribuir al Jesús que ensenyava a les multituds vora el llac (Mc 4, 1ss), sinó més aviat al Jesús polèmic que no deixava sense resposta les crítiques que li queien al damunt. Per exemple, la coneguda paràbola del sembrador ens és presentada pels evangelistes (Marc, Mateu, Lluc) com formant part de l'ensenyament de Jesús:
Jesús es posà altra vegada a ensenyar vora el llac. Es reuní molta gent entorn d'ell... Ell els ensenyava moltes coses en paràboles. I els deia en el seu ensenyament: Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar...
A mi m'agrada considerar-la com la resposta de Jesús a una crítica que sovint li farien, crítica que vindria de persones properes a ell: "No veus que no fas res?". ¿No és això el que li vénen a dir, segons l'evangeli de Joan, els seus propis germans?
No et quedis aquí. Vés a Judea...
Jesús replica amb l'exemple del sembrador: aquest sap que molta part de la llavor escampada està condemnada a no donar fruit, però sap també -i n'està segur- que una altra part en donarà.
Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres
el seixanta, unes altres el cent per u
Lluc ens diu que a les crítiques dels fariseus i dels mestres de la Llei de que dinava amb els pecadors, Jesús replica amb les paràboles de l'ovella perduda, de la moneda perduda i del fill perdut.
Cal, doncs, davant de cada paràbola fer un petit exercici d'imaginació i preguntar-nos a quina situació concreta responia.
Recordeu el meu "exercici d'imaginació"
davant de la paràbola del fill pròdig
Això fa necessari l'estudi de les condicions de vida (socials, polítiques, econòmiques, religioses, culturals...) dels temps de "Jesús i els seus". Sembla que Jesús a les paràboles partia de les condicions reals del seu temps. La d'avui en pot ser un exemple: els grans propietaris de latifundis que vivien a l'estranger... Jesús sabia que aquesta concentració de terres era el resultat d'una triple dominació: la de l'imperi romà, la dels reis herodians sobre el seu propi poble, la de l'aristocràcia sacerdotal amb els impostos deguts al temple... Una triple dominació que havia empobrit la pagesia de Palestina i havia desestructurat el món rural.
Els que nosaltres anomenen "vinyaters homicides" o "vinyaters rebels" molt possiblement havien estat els propietaris de les seves vinyes, ara en mans d'un estranger...
Els homes que, des de bon matí, esperen ser llogats, molt possiblement havien estat petits propietaris dels seus camps...
Els homes aclaparats pels deutes que podien acabar amb tota la família a la presó...
Un petit canvi de vocabulari ens ajudaria a entendre millor l'evangeli: no parlar de "pobres", sinó d'"empobrits".
Ara, darrerament, començo a afegir una altra consideració: davant d'un text evangèlic hauríem de distingir sempre el temps de Jesús del temps en què l'evangeli en qüestió fou escrit. I, més encara, distingir-los, el temps de Jesús i el temps dels evangelis, del nostre temps.
I m'atreveixo a afirmar: que més important que conèixer el temps de Jesús és conèixer el temps en què els evangelis foren escrits.
Podríem estar temptats de pensar que no és tan important distingir el temps en què foren dites aquestes suposades paraules de Jesús i el temps en què foren escrites. Total, uns cinquanta anys tampoc és tanta cosa... Podríem pensar que en aquells temps les coses no canviaven al vertiginós ritme de la nostra època.
I és veritat, entre el temps de Jesús i el temps dels evangelistes les coses no havien anat canviant... El temps de Jesús havia desaparegut: les condicions socials, econòmiques, polítiques, religioses... que havien fet possible el naixement del moviment de Jesús, que havien possibilitat l'existència del grup de Jesús ja no existien.
Em sembla que seria més exacte no parlar del "naixement del moviment de Jesús", sinó que el moviment de Jesús havia continuat moviments que ja existien (com el de Joan, el Baptista). També seria millor, em sembla a mi, parlar més sovint del "grup de Jesús", de "Jesús i els seus" (i "les seves", naturalment), i no només i exclusivament de Jesús.
Un dels evangelista, Lluc, havia tingut cura de donar-nos en els primers capítols de la seva obra unes referències per poder enquadrar el moviment de Jesús:
L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar,
mentre Ponç Pilat era governador de Judea,
Herodes, tetrarca de Galilea,
Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida,
i Lisànies, tetrarca d'Abilene,
durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs,
Déu va comunicar la seva paraula a Joan...
Cinquanta anys més tard aquestes línies no tenen cap sentit, i no és que les persones, seguint el curs de la vida, hagin desaparegut: han desaparegut les institucions, totes, menys una: la de l'imperi.
Dono per suficientment coneguda la guerra dels jueus contra els romans dels anys 67-70 que, després d'un llarg setge de Jerusalem, acabà amb la ciutat i el seu Temple arrasats.
Flavi Josep ens ho explica així...
La Judea ja no era una província romana: era propietat personal de l'emperador.
Flavi Josep ens ho explica així...
El darrer representant de la dinastia d'Herodes, Agripa II, vivia a Roma.
Alguns pensen que l'autor de la doble obra de l'evangeli i dels Fets dels Apòstols, a qui per comoditat anomenem "Lluc", seria proper del seu cercle aristocràtic que reuniria persones romanes i persones jueves, entre elles l'historiador jueu Flavi Josep.
Veure l'opinió de Gerd Theissen
Annàs i Caifàs ja eren morts, i mort estava també Anàn, el més jove dels cinc fills d'Annàs que foren grans sacerdots, qui l'any 62 feu matar Jaume, el germà del Senyor. Però el que realment estava mort era el "pontificat": el Temple, lloc de la presència de Déu, centre simbòlic de la visió jueva del món i de la vida, havia desaparegut.
Els temps en què van viure "Jesús i els seus" i els temps en què foren escrits els evangelis i gran part dels escrits del Nou Testament eren totalment diferents, i els evangelistes, amb molt bon criteri, no es dedicaren a escriure per uns temps ja passats, per donar solucions a problemàtiques que ja no existien, sinó que van escriure pels homes i dones de les comunitats que realment existien. I no crec que tinguessin massa pretensions de voler dictar normes i criteris per persones que viurien vint segles més tard.
El temps en què fou escrit l'evangeli de Mateu
Si algunes de les paràboles se'ns fan difícils d'entendre-les, potser és perquè pensem que així foren dites per Jesús... Cal resituar-les en el seu propi context, en la vida d'aquelles comunitats del darrer terç del segle I que tenien altres problemes, ben diferents dels que havien pogut afectar al grup de "Jesús i els seus" o dels que feien patir a les comunitats rurals de la Palestina dels anys trenta.
A la paràbola d'avui hi ha una frase que, suposo, se'ns fa difícil d'entendre:
Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar;
però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.
Aquesta dita la trobem també a la paràbola "de les mines" de l'evangeli de Lluc (19, 11-27), que, encara que tingui moltes diferències, la podem considerar com paral·lela a la dels talents de Mateu.
Veure les dues paràboles en paral·lel
I, com prova de la capacitat recreadora dels evangelistes, Lluc hi barreja una altra paràbola de Jesús o coneixements seus propis: la del príncep que va a buscar el reconeixement de l'emperador per ser rei.
De fet, a la mort d'Herodes el Gran (el del naixement de Jesús), els seus fills (els de la cuarta dona, la samaritana Maltace) es van disputar la successió, doncs entre modificacions del testament i rectificacions a última hora les coses no estaven del tot clares. Arquelau, el fill gran, que ja actuava com si fos rei, i una comitiva es van dirigir a Roma. El segon fill, Antipas, l'Herodes de la vida pública de Jesús, i una altra comitiva, van anar al darrera. I a Roma tingueren la disputa davant de l'emperador. I una tercera delegació de jueus (uns cinquanta que es van veure recolzats per més de vuit mil jueus de Roma) ja havia arribat a Roma per demanar, cansats ja de les crueltats d'Herodes i del seu fill Arquelau, l'autonomia. Això és: un govern presidit pel gran sacerdot sota l'administració romana.
Tot això està extensament explicat a l'obra històrica de Flavi Josep: podem sospitar que Lluc n'havia sentit parlar, d'aquestes anades a Roma dels uns i dels altres, en el cercle jueu que a Roma es reunia a l'entorn d'Agripa II.
I la trobem repetida, en un altre lloc, en els evangelis de Mateu (13, 12), de Lluc (8, 18) i de Marc (4,25). També la trobem en l'evangeli de Tomàs (41)
És, doncs, una frase que la tradició recorda com provinent de Jesús, però que no sap ni quan ni com la va dir.
Potser se'ns fa difícil comprendre aquesta dita tal com la trobem ara en els evangelis, però és possible que ens sigui fàcil de comprendre-la si, seguint els consells de sant Ignasi, intentem veure les coses "con la vista de la imaginación" i, sobretot, si sabem llegir-la amb el to adequat.
...es de notar que en la contemplación o meditación visible, así como contemplar a Christo nuestro Señor, el qual es visible, la composición será ver con la vista de la imaginación el lugar corporeo, así como un templo o monte, donde se halla Jesu Christo o Nuestra Señora...
El primer preámbulo es composición viendo lugar, será aquí ver con la vista imaginativa sinagogas, villas, castillos por donde Christo nuestro Señor predicaba
Malament la llegiríem si li donéssim el mateix to que a aquella frase de Jesús a Nicodem: "T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt". Quan Jesús diu que "a qui no té, fins i tot el poc que té, li prendran" no està enunciant una llei del Regne.
"Con la vista de la imaginación", com ens demana sant Ignasi, ens podem imaginar "Jesús i els seus" recorrent totes les viles i pobles (com ens diu Mateu 9, 35). A l'entrada d'un d'aquests pobles han de presenciar com una família pagesa és expulsada de la seva casa i dels seus camps per no haver pogut pagar el deute al seu ja ric prestador. ¿Quin podria haver estat aquí el comentari de Jesús?
"A tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda" no és l'enunciat solemne, per part de Jesús, d'una de les lleis del Regne. És, per part de Jesús, la constatació, des de la impossibilitat, d'una de les lleis del mercat.
Tarragona, 16 novembre 2008
Temes relacionats ja apareguts en aquest web:
La destrucció de la ciutat i Temple segons Flavi Josep
Cuando el ejército no tenía ya a nadie a quien matar ni nada que saquear y cuando su furor carecía de todo aliciente, pues si hubieran tenido algo en que ocuparse no se habrían abstenido ni habrían tenido ningún miramiento con nada, César ordenó demoler toda la ciudad y el Templo y dejar en pi las torres Fasael, Hípico y Mariamme, que eran más altas que las demás, y toda la parte de la muralla que cercaba a la ciudad por el oeste. Esta última habría de servir de campamento para la guarnición que quedara allí, mientras que las torres tendrían la finalidad de mostrar a la posteridad cómo era la ciudad y cómo era la fortificación sobre la que se impuso el valor romano.
Los encargados de la demolición allanaron la totallidad del resto del recinto de la ciudad de tal forma que los que vinieran a este lugar no creerían que éste hubiera sido habitado alguna vez. Éste fue el final de Jerusalén, ciiudad iluste y renombrada entree todos los hombres, que provocó la locura de los sediciosos
Flavio Josefo
La Guerra de los Judíos
L. VII, 1-4
Ed. Gredos
Josefo exagera esta destrucción de Jerusalén: en la actualidad aún se conserva una parte del muro sur, otra del occidental, el famoso Muro de las Lamentaciones, y un pequeño resto de la zona oriental
Judea, propietat personal de l'emperador
Por aquel mismo tiempo Cesar [Vespasiano] envió una carta a Baso [Lucilio Baso, que había sido enviado como legado a Judea y que había recibido el ejército de manos de Cereal Vetiliano] y a Laberio Máximo que era el procurador, con la orden de arrendar todo el territorio judío. No fundó allí ninguna ciudad, sino conservó esta región como propiedad personal. Solamente concedió a ochocientos veteranos del ejército una zona para establecerse en ella, llamada Emaús, a treinta estadios de Jerusalén. Por otra parte, impuso a los judíos, en cualquier sitio donde estuvieran, un impuesto de dos dracmas cada uno que ordenó entregarlo todos los años en el Capitolio, como antes lo habían hecho en el Templo de Jerusalén. Ésta era la situación de los judíos en aquel momento.
Flavio Josefo
La guerra de los Judíos
Libro VII, § 216
Em sembla que sense aquest text d'en Flavi Josep no s'arriba a entendre l'evangeli de Lluc. Però això ja ho intentarem veure-ho un altre dia.
El cercle d'Agripa II
También puede aludir a Roma otro grupo presente en Lc-Hch: los herodianos. A finales del siglo I, Agripa II, el último soberano herodiano de Palestina, vivía en Roma. Verdad es que el juicio que [en las obras lucanas] se emite sobre estos soberanos es muy ambivalente.
- Herodes Antipas cometió "crímenes" (Lc 3, 19), pero Lucas suprime la embarazosa historia de la hija de Herodías, que baila ante Herodes Antipas y pide la cabeza de Juan el Bautista
- Verdad es que Antipas plantea matar a Jesús (Lc 13, 31); pero, cuando tiene la oportunidad de sentenciarlo a muerte, actúa sorprendentemente de testigo de la inoccencia de Jesús (Lc 23, 8-12.15)
- Agripa I tolera su divinización y es castigado por Dios (Hch 12, 21ss)
- Agripa II es juzgado de manera favolrable. Lucas dice que casi se hizo cristiano (Hch 26, 28)
¿Tuvo Lucas acceso a los círculos que rodeaban a Agripa II?
Gerd Theisssen
La redacción de los evangelios y la política eclesial
Un enfoque socio-retórico
Pag. 98-99
Ed. Verbo Divino
L'opinió de Gerd Theissen
Lo que la exégesis histórica describe con más precisión es la época del entorno donde tuvo su origen, entorno que no fue el judaísmo anterior al 70 d.C., sino posterior a esta fecha, cuando el Templo estaba ya destruido. El cristianismo mateano se puede considerar paralelo del judaísmo de Yamnia y de la restauración del judaísmo tras la catástrofe del 70 d.C. Dado que los rabinos empezaron a interpretar la Torá de manera nueva, también Mateo presentó a Jesús como el verdadero intérprete de la Torá. El cristianismo es el verdadero judaísmo.
Pero, al mismo tiempo, la exégesis histórica ha señalado en el evangelio un marcado elemento gentil: estamos ante un cristianismo judío que acepta la misión a los gentiles sin reservas mentales. La misión a los gentiles [pasa a ser] un mandamiento del mismo Jesús. Este cristianismo judío está mucho más abierto a los gentiles que los cristianos judíos que se opusieron a Pablo cuando éste abrió las comunidades cristianas a los gentiles.
Y al mismo tiempo nos encontramos con una actitud muy crítica respecto de los dirigentes del judaísmo, los escribas y fariseos
Gerd Theisssen
La redacción de los evangelios y la política eclesial
Un enfoque socio-retórico
Pag. 55
Ed. Verbo Divino