El comentari
de Fernando Belo

Aquesta qüestió del tribut al Cèsar comença quan Jesús, segons les dades tradicionals, era tot un jovenet. Jesús neix (repeteixo, segons les dades tradicionals) en els darrers anys del regnat del rei Herodes, que alguns anomenen "el Gran" encara que era un rei depenent de Roma. A la mort d'aquest rei, l'emperador August -seguint bastant el testament d'Herodes- divideix el regne entre els seus fills: la Judea, Samaria i Idumea seran per Arquelau amb el títol d'etnarca; la Galilea, juntament amb Perea, per Antipes; i el tercer fill, Filip, es quedarà amb les regions de Batanea, Traconítide i Auranítide. Tots dos fills, Antipes i Fílip, com tetrarques.

Arquelau governà amb tanta crueltat que el propi emperador August el va destituir al cap de nou o deu anys, desterrant-lo a la Galia francesa. El seu territori (Judea i Samaria) passà a dependre directament de Roma, convertit en "província" sota l'autoritat d'un procurador o governador (h`gemw.n). En aquests moments Jesús podria tenir -sempre segons les dades tradicionals- uns tretze anys.

El govern directe de Roma sobre la Judea i Samaria demanava fer un cens per assegurar la recaptació dels impostos. I aquí sorgeix un home, un doctor ("sofista" l'anomena l'historiador jueu Flavi Josep), que fa una crida al poble a la desobediència.

En grec sophistes (sofisth,j). Flavi Josep utilitza aquest terme o patriw/n exh/getai no,mwn (Ant XVII, 149) o iverogrammatei/j (Bel VI, 291) per designar els "mestres" o "doctors" experts en l'Escriptura i en la Torà, els que més tard seran coneguts com "rabins".

...un galileu, anomenat Judes, va incitar a la gent del país a revoltar-se, recriminant-los que suportessin pagar tributs als romans i que es sotmetessin, a més a més de a Déu, a altres senyors mortals. Aquest individu era un doctor d'una secta pròpia que no tenia res a veure amb les altres [fariseus, saduceus, essenis] (Bel II, 118)

En un segon llibre (Antiguitats judaiques), escrit uns 20 anys més tard, ens dóna més detalls, corregint alguna cosa que havia dit abans:

...un anomenat Judes, que era gaulanita [una regió que cau més a l'est del llac de Tiberiades] de la ciutat de Gamala, ajudat per un fariseu de nom Sadoc [...]. Aquest Judes fou el fundador d'una quarta secta [la dels celotes], que en tot s'acorda amb la dels fariseus, excepte en això: afirmen que només és a Déu a qui cal reconèixer com senyor i rei i el seu fervent amor per la llibertat els porta a sofrir tots els turments possibles abans de donar a qui sigui el nom de senyor i mestre. (Ant XVIII, 2)

Potser l'evangeli de Mateu (23, 8s) no és tan original quan diu: Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel.

La motivació d'aquest Judes i d'aquest Sadoc era més religiosa que política. Era una afirmació teològica. I aquesta teologia pot donar raó d'una condemna a mort per part dels romans. A aquests tant els feia les discussions sobre el dissabte o sobre el temple o el que algú anomenés a Déu com el seu "abba", el seu papà.

¿No ressona, tot al llarg de l'Escriptura, aquesta declaració solemne de Yahvé?

Per aquest Judes, i pels seus, negar el tribut als romans era afirmar la total i absoluta sobirania de Yahvé sobre el seu poble i sobre el país que Déu els havia donat. Sobirania que no podia ser compartida.

Recordem que tot això afectava a la població de la Judea i de Samaria que havia passat sota la jurisdicció directa de Roma, però no a la de Galilea, que -també carregada d'impostos- estava sota el govern del rei herodià, Antipes [l'Herodes de la vida pública de Jesús] (cf. Lc 3, 1). Ens podríem preguntar (i la resposta quedaria en l'aire) si aquesta proclama va arribar a coneixement de la població de Galilea i més en l'aire quedaria la resposta si ens preguntéssim com va afectar a un jove galileu que encara no havia fet els quinze anys.

El moviment Zelote es va fundar quan Jesús era encara un nen. Més específicament, potser tenia una dotzena d'anys en aquell moment. Per tant, era prou grandet per comprendre, almenys fins a un cert punt, el sentit del cens ordenat pels romans l'any 6 dC, i els disturbis que en van resultar ... Hem de suposar, doncs, que al llarg de la seva adolescència i de la seva primera maduresa, Jesús havia estat informat de les activitats dels zelotes tant com dels objectius que perseguien ... Com tots els petits galileus de la seva edat, segurament havia fet d'aquests màrtirs morts per la pàtria els seus herois.

Le mouvement zélote fut fondé quand Jésus était encore enfant. Plus précisément, peut-être avait-il une douzaine d'années à ce moment-là. Il était donc assez âgé pour saisir, au moins dans une certaine mesure, la signification du recensement ordonné par les Romains en l'an 6 de notre ère, et des troubles qui en résultèrent... Nous avons donc lieu de supposer que tout au long de son adolescence et de sa première maturité, Jésus avait été tenu au courant des activités des Zélotes autant que des buts qu'ils poursuivaient... Comme tous les petits galiléens de son âge, il avait sûrement fait ses héros de ces martyrs morts pour la patrie.

S.G.F. Brandon
Jésus et les Zélotes
Pàg. 82

Han passat els anys i aquest jove galileu s'ha fet famós...

Passem, doncs, ja al text de l'evangeli de Mateu. La lectura cal fer-la alliberant-nos de traductors i editors de bíblies. Actualment cada fragment acostuma a portar un breu títol, títol que no existia en el text original grec, el qual potser ni tenia els paràgrafs separats, sinó que tot anava d'una sola tirada.

He fet un repàs per les diverses bíblies que tinc a casa i quasi totes posen un títol prou general: "el tribut al Cèsar", "la qüestió sobre el tribut"... Res a dir. Però sí que hi ha una cosa a dir sobre el títol de la bíblia dels Monjos de Montserrat: "Els drets del Cèsar i els de Déu".

També he repassat la manera com tradueixen la pregunta i la resposta. Una traducció dolenta seria mantenir una mateixa paraula (per exemple, "donar") tant a la pregunta com a la resposta: ¿És lícit donar tribut al Cèsar? / Doneu al Cèsar..., ja que el text grec utilitza dues paraules diverses, encara que siguin de la mateixa arrel (di,dwmi / avpodi,dwmi). Ja he vist que aquest error (el de mantenir una mateixa paraula) cap traducció no el comet.

Fundació Bíblica Catalana: Del tribut al Cèsar (pagar / tornar)
Nácar-Colunga: La cuestión del tributo al César (pagar / dar)
Bover: Cuestión de los fariseos sobre el tributo (dar / pagar)
Monjos de Montserrat: Els drets del Cèsar i els de Déu (pagar / donar)
Bíblia Catalana Interconfessional: El tribut al Cèsar (pagar / donar)
Nueva Biblia Española: El tributo al César (pagar / devolver)
King James Version: The Question about Paying Taxes (give / render)
Bible de Jérusalem: L'impôt dû à Cèsar (payer / rendre)

El significat primer del verb de la pregunta (dou/nai) seria "donar" i molts tradueixen aquest "donar tribut" per "pagar tribut". Correcte.

I el significat primer del verb de la resposta (Vapo,dote) ja no seria un simple "donar", sinó més aviat un "tornar", "retornar".

I així, traduccions que jo suspendria serien les catalanes de Montserrat (donar) i de Bíblia Catalana Interconfessional (donar), i les castellanes de Nácar-Colunga (dar) i la del jesuïta P. Bover (pagar).

Aprovarien la traducció feta pels anys vint del segle passat per la Fundació Bíblica Catalana (tornar), la castellana de la Nueva Biblia Española (devolver), la molt clàssica versió anglesa del rei Jaume (any 1611) (render), la Bible de Jérusalem, almenys en la seva versió francesa (rendre, que en català seria "tornar", "retornar"), que és la que jo tinc a casa, regal dels meus pares quan, l'any 1964, vaig començar a pujar els graons jeràrquics vers el sacerdoci. En menys d'un quart d'hora vaig esdevenir porter, lector, exorcista i acòlit. Penso que ara estic fent l'ofici de "lector": com llegir un text sagrat.

Podríem, doncs, acceptar que la resposta que els evangelis posen en boca de Jesús no és un simple "doneu al Cèsar", sinó un "retorneu al Cèsar". Però els evangelistes només tenien paper, tinta i ploma, però no tenien allò que avui dia tenim: el video. No ens poden dir, doncs, quin fou el gest que acompanyaren aquestes paraules. Potser, si tinguéssim el video, la traducció correcta seria: "Llanceu-li a la cara del Cèsar aquest denari".

Els tres sinòptics (Marc, Mateu, Lluc) presenten aquesta escena com una trampa preparada pels fariseus:

A Jerusalem, Jesús ja és reconegut com un mestre; com galileu -no sotmès al tribut romà-pot ser considerat com una persona imparcial. Fins i tot, sembla que mai ha vist un denari, la moneda del tribut.

¿De qui és aquesta imatge?
Fariseus, ¿no sabeu que les imatges humanes estan prohibides a la terra d'Israel? ¿Com és que teniu aquesta moneda?

¿I què diu la inscripció de la moneda?
Potser era encara una moneda de l'emperador anterior i en ella es llegiria ben clar "Divi Filius" (Fill de Déu).
Fariseus, ¿com podeu tenir aquesta moneda a les vostres butxaques?

Llenceu-les, llenceu-les fora del meu país, llenceu-les a la cara del Cèsar...
I retorneu a Yahvé el que només a Déu pertany: el poble, la terra, el país... Retorneu a Yahvé la seva vinya...

Segons aquesta interpretació el títol de la bíblia dels Monjos de Montserrat ("Els drets del Cèsar i els de Déu") és totalment fals: no hi ha, a la terra d'Israel, una divisió de poders, un repartiment de drets. No és possible un diàleg entre Yahvé i el Cèsar.

Els evangelis ens presenten a Jesús com un teòcrata (Déu -i només Déu- és qui governa).

Com és que els evangelis presenten,
com referent de Jesús, a Elies,
el sanguinari i incendiari profeta de Tixbé de Galaad?

LA FOTO COMPROMESA DE JESÚS

Però un teòcrata ja no té sentit en el moment en què s'escriuen els evangelis: la guerra del 66 al 70 entre els jueus i els romans ha deixat ben clar que Déu no ha pogut defensar els seus (el poble, la terra, el país), la seva vinya.

I un teòcrata (Déu -i només Déu-és qui governa) té encara menys sentit en el món cultural del nostre actual occident.

Què ens pot dir un jueu del segle I
als homes i dones del segle XXI?

JESÚS, ¿PUNT DE REFERÈNCIA?

I sembla que els evangelis s'oblidin de les directius que Pau ja havia donat als cristians de Roma: