Les tres lectures d'avui podrien donar peu, cadascuna d'ells, a un comentari. A la primera ens podríem preguntar per aquesta figura del "Servent de Yahvé". ¿Era un personatge històric? ¿Era una figura literària? I si era una figura literària, ¿volia representar un sol individu o un col·lectiu? Alguns s'inclinen per veure en aquest "Servent de Yahvé" una figura col·lectiva, la gent de Jerusalem deportada a Babilònia. Però ja sabem que els deportats a Babilònia va ser la gent rica de Jerusalem i, aleshores, tindríem que la figura del "Servent de Yahvé" representaria als rics de Jerusalem.

Uns quants segles més tard, una creació literària va donar vida a la figura de santa Tecla i potser era també una figura col·lectiva: el col·lectiu de dones de església que volien tenir dret -ja en els primers temps del cristianisme- a ensenyar, predicar i batejar.

La segona lectura donaria peu a parlar de les discussions teològiques que ja tenen els diversos autors del Nou Testament. A la predicació de la "sola fe" de sant Pau...

...l'autor d'aquesta carta de "sant Jaume", escrita bastants anys més tard i a molts kilòmetres de distància, li respon

Si en aquells primers anys ja discutien entre sí, imagineu-vos les discussions que poden haver-hi avui...

El text de l'evangeli d'avui de Marc ha estat una font de discussions teològiques...

Era bastant acceptat que l'evangeli de Joan era molt teològic i poc històric i la gent cercava refugi en els evangelis sinòptics per saber què havia fet Jesús, què havia dit... I dintre dels sinòptics semblava que qui més ens podia apropar al Jesús de Natzaret que havia predicat i curat i havia fet coses meravelloses era l'evangeli de Marc. Era una narració ingènua en la què no cabia engany: potser, sense massa ordre, repetia el que Pere li havia explicat del que Jesús havia fet, dit i ensenyat.

Eusebi de Cesàrea, historiador eclesiàstic del segle IV (263 - 339), parlant de Papías, un cristià de la segona generació que havia rebut la doctrina dels apòstols (tou.j mevn tw/n avposto,lwn lo,gouj) per mitjà d'aquells que els havien tractat (para. tw/n auvtoi/j parhkolouqhko,twn)

L'ancià també deia: Marc, que havia estat l'intèrprete de Pere, tot el que recordava ho va escriure acuradament, encara que no de forma ordenada: les coses que havien estat dites pel Senyor o fetes. No és que les hagués escoltat del Senyor, doncs no l'havia seguit, sinó que més tard, com ja he dit, va seguir a Pere. Aquest donava les seves ensenyances segons les necessitats, però no fent una redacció ordenada de les sentències del Senyor. De tal manera que Marc en res no hi va faltar a l'escriure algunes de les coses que recordava. En una sola cosa va posar la seva atenció: no ometre res del que havia escoltat ni mentir en cap d'aquestes coses.

Eusebio, Hist. Ecl. III,39,15

Però aquesta venerable tradició es va trencar l'any 1901. Un investigador es va fixar amb la frase que segueix a l'afirmació de Pere de que Jesús era el Messies.

I, anant llegint l'evangeli de Marc, es va adonar que aquest manament de Jesús de no dir res a ningú s'anava repetint al llarg de l'evangeli.

La mateixa ordre és donada als dimonis quan proclamen la identitat de Jesús:

Llegint. Llegint, s'anava adonant (com suposo que vosaltres, llegint, llegint, ja ho heu fet) que algunes d'aquestes ordres de Jesús eren ben absurdes: com el leprós podia tornar a presentar-se al seu poble sense dir res a ningú del que li havia passat?

El leprós no podia fer altra cosa que el que va fer:

A vegades l'ordre de Jesús resultava ben inútil: com volia Jesús que tota la gent reunida a casa de Jairo no s'adonés que era ell qui havia guarit a la filla -ja morta- del cap de la sinagoga.

I quin sentit podia tenir si la curació havia estat feta en públic, encara que Jesús "se 'endugué tot sol, lluny de la gent": per exemple, la del sord que amb prou feines parlava.

I com podia el cec de Bet-Saida anar a casa seva sense entrar al poble.

Més comprensible, com la de l'evangeli d'avui, és la que dona als tres deixebles que han estat testimonis de la seva conversa amb Moisès i Elies i oïdors de la veu que venia des del núvol: "Aquest és el meu Fill, l'estimat, escolteu-lo". (Mc 9, 7).

Les traduccions no ens ajuden molt per estudiar els evangelis. Mirem el que Jesús diu als dimonis i el que diu als deixebles. La traducció catalana de la Interconfessional utilitza en cada cas una paraula diferent: "el va increpar" (Mc 1, 25), "els manava" (Mc 3, 12), "els prohibí" (Mc 8, 30), mentre el text grec en els tres casos utilitza la mateixa paraula, el mateix verb (evpitima,w), el mateix verb que Marc utilitza, a l'escena de la tempesta sobre el llac, per fer callar els vents i apaivagar les aigües (Mc 4, 39).

No queda millor la Nueva Biblia Española: "le intimó" (Mc 1, 25), "les prohibía" (Mc 3, 12), "les prohibió terminantemente" (Mc 8, 30)

I aquell senyor, el de l'any 1901, va dir que totes aquestes ordres absurdes, inútils, sense sentit no podien provenir de Jesús, sinó que eren afegits del propi evangelista, el que es pot dir "treball redaccional".

Marc ja no era el narrador ingenu, que s'havia limitat a posar per escrit els records de Pere. Marc passava a ser un "autor", tenia les seves pròpies idees i les havia volgudes manifestar. L'evangeli de Marc era també, com el de Joan, "teologia", no mera narració històrica.

L'evangeli de Marc no estava escrit des de els fets i dits de Jesús, sinó des de la fe que la comunitat (la comunitat en què vivia l'autor) tenia després de les "experiències de Pasqua".

De fet, aquest senyor de 1901, de nom William Wrede, no feia més que donar un pas. Si ja s'havia dit (David Friedrich Strauss) que en l'evangeli de Joan "el Jesús de la història" havia desaparegut darrera "el Crist de la fe", ell afegia que els evangelis sinòptics (inclòs el primer d'ells, el de Marc) eren també "productes de la fe" de les seves respectives comunitats eclesials.

I la fe d'aquesta comunitat es feia una pregunta: ¿com és que aquesta fe que ara tenim no havia ja sorgit en vida de Jesús? ¿Com és que havia acabat morint sense el reconeixement del seu poble? ¿Com explicar el seu fracàs?

I l'explicació que l'evangelista Marc havia donat havia estat aquesta: Fou el mateix Jesús qui no va voler manifestar el seu messianisme fins que no hagués passat per "la mort i resurrecció".

¿Seguia aquí Marc la teologia de Pau sobre "la mort i resurrecció" de Jesús? La teologia d'un que no havia vist ni un sol fet de Jesús ni sentit una sola de les seves paraules.

Lectores atentes que sou dels evangelis tot seguit podeu dir: I com és, doncs, que accepta les aclamacions messiàniques de la seva entrada triomfal a Jerusalem? (Mc 11, 9) Com és que, davant de tot el Sanedrí (avui diríem "en seu parlamentària") accepta els títols de "Messies" (o` Cristo.j), de "fill del Beneït" (o` ui`o.j tou/ euvloghtou/) i es proclama "fill de l'home" (o` ui`o.j tou/ avnqrw,pou), "assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel"? (Mc 14, 61-62). Per què, afalagat per les aclamacions del cec i captaire (tuflo.j prosai,thj) de Jericó, el fill de Timeu, Bartimeu, (l'únic pobre que és anomenat pel seu nom en els evangelis), cridant malgrat l'oposició de la gent "Fill de David" (Ui`e. Daui.d), el cura tot seguit davant de la gentada? (Mc 10, 46-52).

Poc favor li fan a Jesús i als qui creuen en ell les notes de les bíblies que atribueixen aquests ordres absurdes, inútils i sense senti al mateix Jesús explicant com ho fa la Bíblia Interconfessional Catalana (en nota a Mc 1, 44):

En l'evangeli segons Marc és molt freqüent que Jesús prohibeixi de revelar la seva identitat o divulgar els fets extraordinaris que ell realitza: vv. 25.34; 3,12; 5,43; 7,24.36; 8,30; 9,9.30 (vegeu, però, 5,19-20). Jesús actua així probablement perquè el seu messianisme no sigui mal entès i per poder mostrar de mica en mica als seus deixebles i a tothom qui és ell: no el Messies guerrer, triomfador i gloriós que molts esperaven, sinó el Messies pobre i humil que ha de passar pel sofriment i per la mort abans de ressuscitar (8,31; 9,31; 10,33-34).

Per la seva banda la bíblia dels monjos de Montserrat diu:

També Mc insisteix molt particularment en el silenci que Jesús imposa als dimonis. (nota a Mc 1, 25)

Després d'un miracle, Jesús imposa sovint el secret per evitar malentesos i entusiasmes irreflexius de la gent. Molts del poble esperaven el Messies com un alliberador temporal. Jesús, doncs, es revela tan veladament, que només el sabran reconèixer els qui estan disposats a acceptar el caràcter espiritual de la seva missió. El mateix secret, l'imposa ls dimonis quan el proclamen Crist o Fill de Déu, i als deixebles després que l'han reconegut. (nota a Mt 8, 4)

La nota de la Bible de Jérusalem diu:

Aux démons, comme aux miraculés, et même aux apôtres, Jésus impose sur son identité messianique une consigne de silence qui en serà levée qu'après sa mort. Le vulgaire se faisant alors du Messie une idée nationaliste et guerrière fort différente de celle que voulait incarner Jésus. Il lui fallait user de beaucoup de prudence, du moins en terre d'Israel, pour éviter des méprises fâcheuses sur sa mission. Cette consigne du "secret messianique" n'est pas une thèse artificielle inventée après coup par Marc, ainsi que certains l'ont prétendu: elle répond à une attitude historique de Jésus, encore que Marc en ait fait un thème sur lequel il aime à insister. A part Mt 9, 30, Mt et Lc n'ont cette consigne qu'en parallèle à Mc; souvent même, ils l'omettent.

Si llegiu atentament el final de l'evangeli de Marc i acabeu la lectura allà on diuen que s'acabava, en el verset 8 del capítol 16, potser us farà rumiar una mica aquest final: les dones, després de rebre l'ordre angèlica de "Aneu i digueu als seus deixebles" (u`pa,gete ei;pate toi/j maqhtai/j auvtou/) (Mc 16, 7), elles "no digueren res a ningú" (kai. ouvdeni. ouvde.n ei=pan) (Mc 16, 8).

Manera estranya d'acabar un evangeli que havia començat com "el principi de la bona nova de Jesús el Messies" (VArch. tou/ euvaggeli,ou VIhsou/ Cristou/) (Mc 1, 1).

Un anunci de la bona nova que acaba en un "no digueren res a ningú", en un gran silenci...

Raó tenia aquell senyor de 1901: molta "teologia" tenia l'evangeli de Marc.