Al parlar, o comentar, o reflexionar, o meditar, o contemplar sobre el tema o creença de la resurrecció de Jesús, no hauríem d'oblidar una dada històrica, suficientment confirmada.
Aquesta dada històrica és la següent: el llenguatge de la resurrecció ja existia i, ja abans de Jesús, n'hi havia un munt de "ressuscitats", de deïtats els adeptes de les quals afirmaven que havien ressuscitat.
Per posar un exemple, cada any, per primavera, els carrers de Roma es despertaven sota l'explosió de joia que proclamava la resurrecció d'Atis, una divinitat arribada d'Àsia Menor. "Atis ha ressuscitat, evohé, evohé!!"
No sé si, en aquells primers segles de formació del cristianisme i en l'àmbit geogràfic de l'imperi romà banyat per les aigües del Mediterrani, podem parlar d'un "diàleg inter-religiós"... Crec que, més aviat, hauríem de parlar d'una "lluita inter-religiosa", d'un conjunt de religions que, empenyent des de les fronteres del sud i de l'est, lluitaven per la conquesta del mercat religiós dels diversos sectors socials de l'imperi.
Si alguna d'aquestes religions, en expansió proselitista, volia tenir alguna possibilitat d'èxit estava obligada a incloure a la seva "propaganda" (els cristians podríem dir a la seva pastoral, en el seu missatge, en el seu kerigma) l'afirmació de la resurrecció.
¿Pot algú, avui dia, arribar a president dels Estats Units si els seus assessors d'imatge oblidessin de preparar-li un perfil d'"heroi de guerra"?
¿Pot una marca de cotxes guanyar espais en el mercat automobilístic europeu si no anuncia, almenys, que té "direcció assistida"?
Algú (o alguns) tingueren la intuïció d'utilitzar un llenguatge comú (una categoria religiosa suficientment estesa i comprensible per amplis sectors de la població) per a parlar de Jesús de Natzaret.
¿A quin grup, de tots aquells que sorgiren del "primitiu moviment de Jesús" 
, hem d'agrair-li el que avui dia podem seguir reconeixent-nos, a través de tots els segles que han anat passant, com seguidors d'aquest mateix Jesús?
No és ara el moment d'arribar a esbrinar quin grup específic fou aquest. Em permeto, tantmateix, llançar aquesta hipòtesi: el grup d'Antioquia, on per primera vegada el deixebles foren anomenats cristians
, i que van tenir el gran encert de fitxar un "crack": Saule de Tars. (Ac 11,19-26)
La nostra gratitud envers ells hauria de fer proves del mateix coratge que ells tingueren: renunciar en el nostre context cultural socio-religiós tan diferent del d'ells a seguir utilitzant a la nostra campanya de marketing slogans publicitaris que han deixat d'ésser comprensibles per a amplis sectors de la població.
¿No seria acomiadat el tècnic publicitari que mantingués a la propaganda la "direcció assistida" quan els cotxes circulin ja sense volant guiats pels raigs infrarojos o ultravioletes?
A vegades aquestes intervencions a la reunió vespertina es prolonguen, sota d'altres formes, a l'hora de l'esmorzar del dia següent. L'amic Demetrio va posar en dubte, no només la plenitud i integritat de la meva fe cristiana, sinó també la veracitat de la dada històrica mencionada.
Fa uns quants anys, era el 1987, a la meva famosa "Carta a otro... que se va
", publicada en el seu moment en el Boletín Misión Obrera (possiblement era en el nº 30; en els nos 31 i 32 van anar sortint respostes i contra-respostes) i que més tard, ampliada ja amb totes les intervencions i respostes d'uns i altres, es va editar a Cuadernos M.O. (nº 1, sense any d'edició), deia:
Esta temporada estoy combinando la lectura de Marià Corbí con Mircea Eliade... Me he preguntado cómo explicar el hecho de que en nuestra larga formación no hubieran encontrado un cacho de tiempo para explicarnos todas esas cosas de mitologías y de historias de la religión. ¿Es que no hubieran sabido decirnos el para qué de una "revelación de Dios" si (palmo más, palmo menos) todas las formas eran iguales?
Que ningú no es pensi que no faig altra cosa que repetir el que diu en Fernando Sánchez Dragó
Sembla que les parròquies, obligades per la necessària brevetat de les predicacions, tampoc tenen temps per a explicar aquestes coses als seus feligresos, els quals (o les quals) ho han d'escoltar a qualsevol programa de tele.
Aprofitant els espais temporals que, a preus molt mòdics, ens ofereix la RENFE, vaig anar llegint, ja fa anys, el volum V de Historia de las religiones
, editat per Siglo Veintiuno
(primera edició 1979), dedicat (com els volums IV y VI) a la Formación de las religiones universales y de salvación
. El volum V conté la primera part de Las religiones en el mundo mediterráneo y en el Oriente Próximo
.
Ara faré uns "copys" de fragments que ja tenia en l'ordinador agrupats sota el títol "La resurrecció dels déus".
Ja sé que la fe no és per a fer concursos sobre qui la té més gran, però sí que em vaig permetre de dir-li que jo creia en la resurrecció molt més que ell, doncs ell, pel que es veia, només creia en la resurrecció de Jesús, i jo, en canvi, a més a més de creure com ell en la resurrecció de Jesús, "creia" també en la resurrecció d'Osiris, d'Atis, etc...
Creure en la resurrecció de Jesús és participar de la convicció de que la "mort" (aquí podries llegir la injustícia, l'opressió, el pecat...) no té la darrera i definitiva paraula, i així poder seguir cantant -com ho fem cada any- allò de l'amic Labordeta:
Habrá un día en que todos,
Al levantar la vista
Veremos una tierra que ponga libertad
De fet, nosaltres, per a concloure aquella eucaristia sobre la resurrecció de Jesús, vam trobar més adient i més significatiu emprar un cop més el llenguatge simbòlic d'en Labordeta (més comprensible per a amplis sectors de la població d'avui dia) que no pas les nostres pròpies categories simbòliques
Ressuscità al tercer dia,
se'n pujà al cel,
seu a la dreta de Déu Pare Totpoderós
La resposta d'en Demetrio
Els lectors habituals d'aquesta web ja saben el què és "Lamiarrita": la casona a la Vall del Baztan a on, des de fa uns quants anys, un grup de jesuïtes, amb unió d'altres sacerdots, religioses, laics i laiques, fan "Exercicis Espirituals": vuit dies d'oració, reflexió i lectura. Almenys dos temes, ja presentats en aquesta web, tenen el seu orígen en aquests dies de reflexió
