| Ir a la versión castellana |
Necessitaràs
l'Acrobat Reader
Si no el tens, doble click... |
 |
Pàgina
preparada per a una
resolució de 1024 x 768 |
| Només text | |||
| Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... | |
| Ir a la versión castellana |
Necessitaràs
l'Acrobat Reader
Si no el tens, doble click... |
|
Pàgina
preparada per a una
resolució de 1024 x 768 |
| Només text | |||
| Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... | |
Aquest estiu, gràcies a que vas acceptar "predicar-nos" els Exercicis Espirituals de Lamiarrita, vam tenir l'ocasio de poder-nos conèixer personalment. Només et coneixia per haver condensat per a Selecciones de Teología, ja fa uns quanta anys, uns dos o tres articles teus. Tinguérem, doncs, moments per a conversar i dialogar.
En tenia interès, doncs d'aquests articles llegits per a condensar-los, sabia que m'era necessari millorar el meu "cànon eucarístic": suprimir els "Et demanem" i els "Recorda't de". No em vas donar la formulació concreta, però em vas animar a cercar-la.
Farà un parell de setmanes em van cridar: un amic, un d'aquests que et vénen ja dels anys de col·legi, s'estava acabant. Em van parlar de "l'extremunció". Vaig dir que jo no sabia fer aquestes coses i vaig proposar -proposició ràpidament acceptada- de celebrar a l'habitació de l'hospital, amb la família i el grup d'amics que durant molts anys s'havien anat reunint en "equip de matrimonis", una petita eucaristia.
Vaig acceptar el seu desig de confessar-se i vaig recordar una de les coses que ens havies dit: que l'obligació de "donar la llista" de pecats anava contra els drets humans. No sé si va contra els drets humans, però sí que certament va contra el meu sentit del respecte degut a la intimitat de la gent que ens envolta. Així, doncs, li vaig dir: "No em diràs res. Estarem uns moments en silenci. Tu i el teu Déu; nosaltres dos i el nostre Déu". Feia tants anys que no deia "Ego te absolvo..."
Junt al pa i al vi vaig posar una mica d'oli, un altre fruit -a la nostra cultura mediterrània- de la terra i del treball de l'home", i amb ell, després d'haver participat tots comunitàriament del pa i del va, vaig signar el seu front.
Al dia següent, en contra de les previsions que m'havien donat, moria.
Vaig preparar la missa de funeral i aquets són els cnvis que vaig introduir en el meu cànon eucarístic.
| Versió anterior | Nova versió | |
| Així, doncs, en celebrar ara el memorial de la nostra llibertat, recordem la mort del Crist, proclamem la seva resurrecció i, tot esperant el teu Regne, et demanem que l'Esperit de Jesús congregui en un sol cos tots els qui participem d'aquesta acció de gràcies.
Recorda't, Senyor, de la teva Església pelegrina a la terra, cridada a ser-ne el llevat, la sal i la llum: que sapiguem ser, seguint Jesús, anunci incansable del teu Regne. |
||
| Així, doncs, en celebrar ara el memorial de la nostra llibertat, recordem la mort plena de resurrecció de Jesús de Natzaret, perquè, havent participat d'un sol pa i d'una sola copa, sapiguem ser, congregats en un sol cos, anunci incansable del teu Regne | ||
En aquest paràgraf, a més a més de suprimir un "Et demanem" i un "Recorda't de", aconseguia expressar quelcom que ja feia temps que em neguitejava: no unir la mort i la resurrecció de Jesús com si fossin dos esdeveniments amb identitat pròpia. D'alguna manera a l'escola ja ens ho havien dit: no es podien sumar peres amb pomes. De la mateixa manera no es poden unir copulativament la mort de Jesús (un fet que està situat, malgrat que no es puguin precisar, a unes coordenades d'espai i temps) i la resurrecció, situada en un "tercer dia" totalment metafòric. I l'expressió de una "mort plena de resurrecció" no ha de suposar cap rebuig per part de possibles participants a la celebració eucarística.
Ja vas veure a Lamiarrita que la tradicional "pregària dels fidels" ja la situava dintre del que anomenem cànon eucarístic, i la introduïa amb un "Recorda't", afegint-hi que era "el moment de presentar les nostres peticions més personals". Ara he allargat la introducció i he canviat "les nostres peticions" per "els nostres compromisos".
| Recorda't...
Ara és el moment de presentar les nostres peticions més personals |
||
|
En fer el memorial de la nostra llibertat no podem oblidar que tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part.
És el moment de presentar els nostres compromisos més personals. |
||
És tan fàcil per a nosaltres demanar a Déu que es preocupi dels pobres... Seguim suprimint els "Recorda't"
| Recorda't de tots aquells que segueixen vius en el record dels qui estem aquí reunits: que, havent ja compartit... | ||
| No oblidem els noms de tots aquells que segueixen vius en el record dels qui estem aquí reunits: que, havent ja compartit... | ||
I el darrer que vaig suprimir:
| Pare de bondat, recorda't de tots nosaltres: concedeix-nos que, juntament amb Maria, la seva mare, amb els apòstols i les santes dones que seguiren Jesús pels camins de la Galilea, amb tots aquells que han estat els teus amics al llarg de tots els segles, tinguem un lloc en el teu Regne per donar la bona nova als pobres, anunciar a... | ||
| Pare de bondat, els nostres noms estan vius en el teu record, juntament amb el de Maria, la seva mare, amb els noms dels apòstols i de les santes dones que seguiren Jesús pels camins de la Galilea, amb els de tots aquells que han estat els teus amics al llarg de tots els segles. Com tots ells no rebutgem, ajudats pel teu alè, un lloc en el teu Regne per donar la bona nova als pobres, anunciar... | ||
Ja veus que vaig fent neteja de mica a mica en el meu cànon. A l'eucaristia del darrer dia en què vas formar part de l'equip que "presidia", vas fer també, sobre la marxa, una tasca de neteja i vas anar canviant algunes de les frases del model que seguíem. Potser, per fer-ho sobre la marxa, no vas canviar algunes frases que, al meu parer, necessitaven una neteja molt més a fons. Esgarrifances em van agafar quan ens vas fer "oferir la sang del teu Fill"… ¿Volies presentar-nos un Déu assedegat de sang sacrificial? ¿O potser vas pensar que en aquells paratges, tan propers a les "bruixes de Zugarramurdi", "oferir sang" era quelcom comprensible i acceptable?
La culpa -ja ho sé- no és teva. La culpa és d'aquells que no em fan cas i segueixen portant a Lamiarrita aquests maleïts llibres de cançons i pregàries...
Els lectors de la meva web ja saben, des de fa temps, que el meu problema no és amb quins títols i de quina manera ens dirigim a Déu, sinó si podem referir-nos a ell com si fos un "tu", una persona que ens escolta i que ens parla i que pot intervenir, d'una o d'altra manera, segons les nostres peticions i súpliques, en els esdeveniment de la nostra quotidianitat humana.
El sermó que vaig fer a la missa de funeral era, senzillament, un plagi de dos paràgrafs teus d'un d'aquells articles que em va tocar condensar. El vas publicar a encrucillada l'any 1997 (nº 21) (¿el recordes?) i el seu títol era Senso e vivencia da liturxia funeraria.
A Selecciones de Teología va sortir en el nº 147 de juliol-setembre de 1998.
Si vols veure la condensació que vaig fer…
Si em dones l'adreça, puc posar un link al teu article original.
Això és el que vas escriure o el que va quedar després de passar pel meu sedàs:
Ante todo cambia de manera radical la manera de situarnos ante Dios y de expresar nuestra oración. Si la estructura fundamental de la liturgia es la celebración de la victoria de Dios sobre la muerte, se comprende sin la menor dificultad que no tiene ningún sentido tratar de suplicar a Dios y, menos aún, intentar aplacarlo para que sea piadoso con el difunto. No tiene ningún sentido por lo que ya dijimos al principio: por la maravilla del Dios que en la absoluta iniciativa de su amor, antes que nosotros se lo pidamos, está siempre sosteniendo, ayudando y salvando. Y ahora, más en concreto, no tiene ningún sentido por la bondad infinita del Dios de la vida, que lo hizo y lo hace todo para rescatar de la muerte a sus hijos y a sus hijas.
Asombra pensar que nosotros podamos tener la ocurrencia de intentar convencer a Dios, como si nuestro amor por los difuntos fuese mayor que el suyo, pero plegarias y ritos, objetivamente considerados, suponen demasiadas veces que nosotros somos los buenos, los cariñosos, los misericordiosos que estamos esforzándonos por convencer a un Dios cruel, justiciero y terrible, a quien es necesario propiciar por todos los medios.
La liturgia está llena de oraciones en forma de súplica que, por la manera de expresarse, hacen depender de nuestras plegarias la misericordia de Dios y, por lo mismo, parecen poner en duda el amor primero, gratuito e incondicional del Señor: "Escucha nuestras oraciones… y haz que nuestro hermano…", "Abre bien tus oídos al clamor de nuestra súplica y que tus ojos se compadezcan", "Ten misericordia… para que no sufra el castigo", "No seas severo en tu juicio…". Por otra parte, no han sido borradas fórmulas que dan la impresión de que es Dios quien manda la muerte, reforzando así una visión incorrecta del problema del mal.
Aquests paràgrafs teus passats a "sermó" quedaven d'aquesta manera:
Quina imatge de Déu tenim quan li supliquem que "obri bé les seves oïdes al clamor de les nostres súpliques"?
Quina és la nostra pretensió humana quan li demanen que "no tingui en compte els pecats" del nostre germà difunt?
Quina imatge de Déu podem transmetre quan fem com una crida desesperada a la seva misericòrdia per a que el nostre germà difunt "no sofreixi el càstig"?
Quina relació establim entre nosaltres i Déu quan li preguem que "no sigui sever en el seu judici"?
Davant Déu, ens considerem nosaltres, a nosaltres mateixos, com els bons, els compassius, els misericordiosos, allunyats de tot impuls de venjança i a ell com un senyor de cor dur, tancat al perdó, amb un cert esperit venjatiu (l'has feta, ara la pagaràs), inflexible i terrible a l'hora de separar les ovelles dels cabrits?
Són necessàries les nostres pregàries, les nostres peticions, les nostres súpliques perquè aquest Déu de cor dur s'avingui a la pietat, a la misericòrdia, a perdonar, a oblidar?
Diuen que un bon professor és aquell que sap dir: "Això no ho sé. Ja ho buscaré".
Deixeu-me ser un bon catequista: No sé qui és Déu, però aquest Déu de les nostres pregàries, de les nostres peticions, de les nostres súpliques no és el Déu a qui m'agradaria lliurar-me.
No sé com cal parlar a Déu, però no vull participar d'aquesta pretensió dels humans de voler, amb les nostres paraules i, a vegades, amb els nostres diners, [de voler] aplacar Déu, de voler convèncer Déu a la misericòrdia.
No sé si el "Tu" (o el més respectuós "Vós") és la paraula adient per a expressar la nostra més profunda experiència espiritual, però el reguitzell litúrgic del "Kyrie eleyson", "Christe eleysion", "Kyrie eleyson" (tingues pietat, tingues pietat, tingues pietat) no és per a mi la manifestació de l'autèntic rostre de Déu.
Si hi ha un rostre de Déu, ¿no és el de l'Amor incommensurable que tot ho abasta? ¿el de l'Amor primer origen de tot?
Aquest Amor primer no depèn de les nostres paraules ni molt menys dels nostres diners per a acollir a tots aquells que Ell ha engendrat.
Recordant els nostres anys joves de "catequistes", els havia dit:
Deixeu-nos, doncs, a nosaltres dos, seguir fent ara, per uns pocs minuts, tasca de catequista, això és posar i respondre preguntes. No us sentiu menystinguts si no em salto les primeres lliçons, com donant-les ja per sabudes, i començo posant les primeres preguntes del catecisme. Les primeres preguntes del catecisme són sobre Déu.
Possiblement alguns de vosaltres direu: ¡Quina gosadia la d'aquest, parlar de Déu! Agosarat o no, em penso que tinc un bon punt de recolzament: el principi repetit pels grans teòlegs de que "de Déu no en sabem res".
Tinc un amic, un d'aquells rars exemplars "de Berchmans, però no de Casp", que a vegades em diu: Si de Déu no en saps res, com és que parles tant de Déu? La meva resposta és: jo no parlo de Déu, jo parlo del què els homes, i les dones, diuen de Déu.
Sant Pau manifesta una certa preocupació quan parla de les reunions dels cristians: què podria dir un no iniciat o un no creient que entrés per casualitat a la reunió.
Doncs bé, quina imatge del Déu dels cristians es faria un no creient que entrés a una missa de funeral?
Les teves paraules de 1997 van resultar "innovadores", a finals de 2011, a persones acostumades a assistir a misses de funeral.
Andrés, amb aquesta carta intento pagar públicament els teus "drets d'autor". Potser m'ha sortit una mica llarga, però també són llargs els teus drets d'autor i també foren llargues les teves xerrades a Lamiarrita. Tampoc aquí és teva la culpa. ¿Qui va ser el jesuïta que et va contactar i no et va parlar de l'Anotació nº 2 dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi?
Si la peresa no em guanya, seguiré donant voltes i compartint algunes de les coses que ens vas dir.
Ben cordialment
| Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 16 novembre 2011 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Resumint pàgines de Georges Morel Alfred Loisy i el modernisme Spong, el bisbe episcopalià (2000)
Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
In memoriam Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
anotación segunda
La segunda es, que la persona que da a otro modo y orden para meditar o contemplar, debe narrar fielmente la historia de la contemplación o meditación, discurriendo solamente por los punctos con breve o sumaria declaraión; porque la persona que contempla, tomando el fundamento verdadero de la historia, discurriendo y raciocinando por sí mismo, y hallando alguna cosa que haga un poco más declarar o sentir la historia, quier por la raciocinación propia, quier sea en quanto el entendimiento es ilucidado por la virtud divina; es de más gusto y fructo spiritual, que si el que da los exercicios hubiese mucho declarado y ampliado el sentido de la historia; porque no el mucho saber harta y satisface al ánima, mas el sentir y gustar de las cosas internamente
