Si ara surto de l'Ordre... Unes reflexions d'en Jacques Pohier
		Redactades entre desembre 1983 i abril 1984
Jacques Pohier, nascut el 1926, dominic des de 1949 i sacerdot des de 1954, professor de teologia dogmàtica i moral, degà de la Facultat de Teologia que els dominics tenen prop de Paris, membre del Comitè de Redacció de la revista Concilium, introduït en el psicoanàlisi. Entre els seus llibres podem mencionar Psychologie et Théologie (Ed. du Cerf, 1967), Au nom du Père, recherches théologiques et psychanalytiques (Ed. du Cerf, 1972), Le chretien, le plaisir et la sexualite (1976), Quand je dis Dieu (Ed. du Seuil, 1977), Dieu fractures (Ed. du Seuil, 1985), La Mort opportune (Ed. du Seuil, 1998), La Mort opportune : Les Droits des vivants sur la fin de leur vie (Ed. du Seuil, 2004). La publicació del seu llibre Quand je dis Dieu, li va valer la condemna del Vaticà a no ensenyar (professor), a no predicar (frare predicador), a no presidir l'Eucaristia (sacerdot). Era la primera condemna a un teòleg del regnat de Joan Pau II. És una bona garantia. (Veure Declaració de la Sagrada Congregación per la defensa de la fe. Després d'uns quaranta anys de vida religiosa deixa els dominics a l'any 1984 (1989?) Des de 1984 a 1995 ha participat a l' Association pour le droit de mourir dans la dignité (ADMD), de la qual va ésser Secretari General, més tard President (1992-1995) i actualment administrador. També ha estat membre del Secretariat de la World Federation of the Right-to-Dies Societes.		Ara ja fa quatre anys i mig que el Vaticà em té prohibit predicar, presidir l'Eucaristia i ensenyar públicament la teologia. En teoria, hi havia varies solucions possibles. Podia enfonsar-m'hi en el silenci de la pregaria, encabir-me en l'erudició sagrada o profana, anar a trobar a la Mare Teresa a Calcuta o a qualsevol dels meus germans dominics a les regions camperoles afamades del Brasil, dedicar-me a Paris a fer paquets per Caritas, o, més senzillament, posar-me al servei dels meus germans com ja ho fan molt admirablement alguns frares -sacerdots o no? del meu convent... Però jo em preguntava quin sentit podia tenir la vida de un frare predicador que no pot predicar, la d'un sacerdot que no pot presidir l'Eucaristia, la d'un teòleg que ja no pot fer teologia públicament... I em deia: "Si ara surto de l'Ordre serà per la mateixa raó por la qual hi vaig entrar: el servei de la Paraula de Déu per la predicació. Calia cercar altres mitjans per servir els mateixos fins." Però jo em quedava com petrificat. M'era impossible bellugar-me, em degradava; em sentia incapaç d'agafar l'única sortida possible. Què passava? Per què no podia fer jo el que m'era tan clar, tan evident? Com arribar a separar-me de tot allò que havia estat la meva vida? I els companys, com deixar-los sense ferir profundament molts d'ells? També hi havia qui em volien fer veure que no estava totalment reduit al silenci: podia participar a reunions de grups informals, acceptar invitacions -cada cop mes rares? dintre de França o a l'estranger per parlar... Si deixés l'Ordre -em seguien dient-, encara estaria socialment més exclòs, perdria el poc que encara em quedava, més desqualificat davant de molts creients sense guanyar més crèdit davant d'altres creients o entre els no-creients. Per ara encara tenia un cert status social: el perdria sense guanyar ni el dret a la paraula ni dels circuits d'aquesta paraula. I -em deien- era aquesta paraula la que volia continuar servint.

I, a més a més, per més prosaic o indecent que pugui semblar, hi havia el costat material de 1'operació. Als cinquanta set anys, els meus béns es resumien -el que potser era ja massa, fins i tot escandalós, per un religiós- a vuit mil francs en un compte corrent, alguns llibres, una poca roba per vestir-me, una bona radio amb nos quants cassettes, un petit cotxe que ja tenia cinc anys i més de cent mil quilòmetres sense possibilitat de canviar-li ni els esmorteïdors ja gastats ni l'embragatge... Això era tot, massa poc por començar una vida.

Dintre de tres anys, trenta set anys de vida religiosa em donarien dret a una pensió aproximada de mil cent francs per mes. La meva família no es família de grans herències. Si deixés l'Ordre, havent treballat molt poc "profanament", no tindria dret a cap sistema de protecció social contra les malalties ni mitjans per subscriure voluntàriament una pòlissa. Es veritat que no em trobaria al carrer, però seria un paràsit integral per qui em recollís. Trobar un petit treball per alguns anys milloraria la situació mentre això durés. ¿I després?

"Però -em deia un dia una amiga- ¿com t'atreveixes a fer entrar aquests motius en les teves raons de seguir o deixar l'Ordre? M'atreveixo. I no per vulgaritat, sinó perquè jo pertanyo a la condició humana. ¿Quants homes i dones (sobretot dones, doncs són econòmicament més dependents i indefenses), abans la seixantena, no tenen cap elecció possible a la vida perquè la seva situació material no els hi dóna cap possibilitat de canviar? Han de seguir en un treball ingrat i mal pagat, amb una dona o amb un home quan entre ells ja tot o casi tot està mort, a una vivenda que ja no se l'estima, a una ciutat contaminada, a un país a on no es pot viure per falta de llibertat, de treball o de pa... I cal patir tot això, simplement perquè no tenim els mitjans materials de poder fer altra cosa. Una mica més de diners i tot canviaria. ¿Per què tants milions de gent juguen a la Loto?.

A no ser que vulguem menysprear a tots aquests homes i dones, no és gens vergonyós constatar que no tinc els mitjans materials per canviar de vida, no és gens vergonyós continuar vivint d'una determinada manera per la senzilla raó de no tenir els mitjans material per viure menys malament.

¿Per què això seria fals i escandalós quan es tracta de la vida "religiosa", si es autèntic i respectable a la vida "professional", "familiar" o "cultural"?

No s'ha vist encara mai que un dominic mori a la misèria o abandonat al carrer. Molts religiosos encara no s'adonen que pertànyer a un Ordre religiós es el més extraordinari sistema de seguretat social per la malaltia i la vellesa que es pugui imaginar.

Tornant al meu cas, el futur és preveu tan negre que -per molt vulgar que pugui semblar- jo hi puc trobar prou raons per resistir-me a fer un canvi a la meva vida la necessitat del qual cada cop m'era intel·lectualment més clara.