Com és que els records d'amics i amigues no coincidien al precisar el dia de la mort de Jesús? Fou després de menjar l'anyell pasqual (sinòptics) o abans de menjar l'anyell pasqual (Joan)?

No estem davant d'una dada cronològica. Qui recordava quin dia va morir Jesús? Però per l'evangeli de Joan que, des del principi, per boca de Joan Baptista, havia anomenat a Jesús com "l'anyell de Déu", o` avmno.j tou/ qeou/ (1, 29. 36), no li cabia cap dubte que Jesús, l'anyell de Déu, havia mort a la mateixa hora en què en el Temple els anyells -menjant els quals el poble celebraria la Pasqua- eren sacrificats.

I, com rerefons, tindríem el poema del profeta Isaïes sobre el Servent de Yahvé:

I si la dada que ens dona l'evangeli de Joan és clarament "teològica", això no vol dir que la que ens donen els sinòptics sigui "històrica", també serà teològica.

Com és que no van seguir el que havien decidit: "No durant la festa, no fos cas que el poble s'avalotés?" (Mc 14, 2).

I va morir a Jerusalem? No hi havia una lectura de les Escriptures que deia que un profeta devia morir a Jerusalem?

Aquest hipotètic document de la passió-resurrecció, que seria seguit per Joan i per Marc i, a través d'aquest darrer arribaria a Mateu i Lluc,

Raymond E. Brown admet la possibilitat d'aquest hipotètic document, la font comú a Marc i Joan:

No puede ser mera coincidencia el hecho de que tanto Juan como Marcos utilicen la expresión singular "perfume de nardo puro"; pero ¿copia uno de otro o utilizan ambos una fuente común? Las pequeñas diferencias que se advierten en los detalles en que más se parecen los dos sugieren que se trata de lo segundo. Pero si Juan y Marcos nos transmiten una fuente común a ambos, también es verdad que Marcos reproduce esa fuente en una forma más original.

El evangelio según Juan
Pàg. 710

...tenia com escena inicial el sopar a Betània, durant el qual una dona ungeix el cap de Jesús: aquesta escena inicial insinua ja l'escena final (la mort de Jesús) i dona sentit a tota la narració.

Qui ha "muntat" aquesta escena inicial coneix a fons les Escriptures. Quan escriu

ens vol recordar la unció de Saül (el primer rei d'Israel) per Samuel, un autèntic profeta del Senyor (1Sa 3, 20)

O la de Jehú per un dels germans profetes d'Eliseu

No tots els evangelistes gosen presentar aquesta "unció reial": Joan "ungeix els peus" (Jn 12, 3) ; Lluc reinventa l'escena en un altre lloc i converteix la "dona profetessa" en una "dona pecadora"

Si féssim una lectura més àmplia sobre Samuel i Saül, trobaríem:

Una unció amb un programa, amb un "full de ruta": "perquè alliberi el meu poble".

I si féssim una lectura més àmplia sobre Jehú trobaríem:

¿No us recorda aquesta frase res del Diumenge de Rams?

L'entrada messiànica de Jesús a Jerusalem seria la segona escena d'aquest document de la passió-resurrecció. L'evangeli de Joan segueix aquest ordre: "sis dies abans de la Pasqua", el sopar de Betània; "l'endemà", entrada messiànica, com rei, a Jerusalem. L'evangeli de Marc (els sinòptics) canvia l'ordre: primer l'entrada a Jerusalem i uns dies després ("Quan faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims") el sopar de Betània.

Però aquest "diumenge de Rams" no és més que una "re-creació", feta per l'autor o autors d'aquest document,

• del profeta Zacaries:

En cuanto a la llamada entrada triunfal en Jerusalén, solemnemente celebrada en el domingo de Ramos, es claramente un calco de Zacarías 9, 9, con el que las comunidades cristianas progresivamente en conflicto con el resto del judaísmo quieren acreditar la pretensión de que Jesús, como Mesías, había sido anunciado por los profetas. Si verdaderamente hubiera habido una manifestación de masas enaltecedora de un "rey de los judíos", las tropas romanas, que se desplegaban desde Cesarea a Jerusalén precisamente con ocasión de las grandes festividades por temor a los desórdenes, la habrían reprimido al instante, con la acostumbrada y sanguinaria brutalidad. El carácter teológico de la narración, que reproduce el texto de Zacarías en vez de un hecho sucedido, se pone en evidencia por el clamoroso error de Mateo, que equivoca el significado del original bíblico, estilísticamente formulado con la reiteración "montado en un asno, en un pollino, cría de asna" (Zac 9, 9) como si se tratase de dos animales distintos: "trajeron el asna y el pollino" (Mt 21, 7)

Paolo Flores d'Arcais
Jesús. La invención del Dios cristiano
Pág. 63
minima trotta

• del salm 118:

• i del segon llibre de Samuel:

La Bíblia Catalana Interconfessional en una nota diu:

La paraula hosanna era originàriament una petició d'ajuda ("salva'ns!"). Més tard es va convertir en una aclamació messiànica.

I no deixa de recordar-nos, en un altra nota, que

Tota l'escena recorda l'entronització d'un rei d'Israel (1Re 1, 38-40)".

I alguns opinen que l'expressió "Hosanna a dalt del cel" (~Wsanna. evn toi/j u`yi,stoij), que no té massa sentit, de Mc/Mt podria ser traduïda per "Salva'ns dels romans", i així els crits del poble recuperarien un cert sentit:

Aquesta expressió ("Salva'ns dels romans!") no està recollida en l'evangeli de Lluc. Aquest, l'autor de la doble obra (l'evangeli i els Fets dels Apòstols), és un senyor que sabia el que volia dir i el que no volia dir. Quan ens transmet el "Pare nostre", la pregària presumptament ensenyada per Jesús com signe distintiu dels seus deixebles, una pregària que en bona part ja es resava a la sinagoga, omet també la darrera petició: "Ans deslliureu-nos de qualsevol mal", una petició que vosaltres potser feu cada dia, sense saber potser ben bé què és el que demaneu. L'expressió del text grec (avlla. r`u/sai h`ma/j avpo. tou/ ponhrou/) és traduïda avui dia per la Bíblia Catalana Interconfessional per "allibera'ns del mal" i, en nota, admet que també podria ser traduïda per "allibera'ns del Maligne", afegint que aquest "Maligne" seria Satanàs. Però alguns -als quals jo he seguit a les meves catequesis- opinen que aquest "Maligne" es refereix als romans, els quals, amb la seva presència militar, com força d'ocupació, a "la terra que jo us donaré", posaven a prova (peirasmo,j) que Jahvé fos l'autèntic Déu del seu poble.