SALVATS, DE QUÈ?

Una reflexió pasqual

Fa uns quinze anys, l'any 1997, el grupet dels jesuïtes "capellans-obrers" havia decidit que a la nostra reunió anual de tots els pobles d'Espanya parlaríem de la nostra espiritualitat i teologia, la que realment teníem, la que havíem anat fent. Es va preparar una petita enquesta.

Alguns vam anar a la reunió amb els deures fets, amb les respostes ja escrites i aquestes van sortir publicades a Boletín Misión Obrera (nº 49, gener 1998). La meva resposta a les set o vuit preguntes de l'enquesta incloïa un requadre amb nou afirmacions. Si a la primera deia "no crec en Déu, en aquest Déu dels meus pares que hem rebut", a la darrera afirmació deia: "Al tercer dia no va haver-hi cap Déu que tragués el cos de Jesús de la fossa comuna..."

Aquest requadre no va sortir publicat, la qual cosa em va confirmar en la meva idea de que tot grup, per petit que sigui, té el seu propi "Sant Ofici". Quan vaig protestar, l'encarregat de la publicació em va dir que havia estat "una cosa de la impressora". No li va quedar més remei que publicar el requadre en el següent número.

Un any més tard començava la meva web publicant cada més un dels capítols de la meva resposta i poc temps després un grup francès "xateava" per internet discutint sobre "un pretès text d'un pretès jesuïta pretesament espanyol". Bé, són coses de fa uns quinze anys...

Ara, aquests dies, he estat llegint un llibre d'un sacerdot australià, un tal Michael Morwood. El títol del llibre és la pregunta "¿Jesús és Déu?" Es de l'any 2001. De fet era una de les preguntes que jo havia proposat per la nostra enquesta: com afirmem avui dia la seva divinitat, què és per nosaltres un Déu incarnat, un Déu-fet-home-per-nosaltres, preguntes que un company volia rebutjar dient que eren preguntes que "només servirien perquè es lluïssin els qui tenen temps per llegir llibres".

Aquest sacerdot havia tingut la sort, com alguns teòlegs espanyols (l'últim cas seria el de l'Andrés Torres Queiruga), de trobar un bisbe que li prohibís un dels seus llibres anteriors el títol del qual era prou expressiu: "El catòlic de demà; comprendre Déu i Jesús en el nou mil·leni". Condemnat al silenci pel seu bisbe va deixar el ministeri l'any 1998.

Aquest senyor me'l va recomanar un amic quan li vaig comentar que pensava tractar el tema de la "salvació", obligat una mica per donar una explicació a una de les nou afirmacions del requadre, la que deia:

que la "història de salvació" és un bon muntatge fílmic...

L'amic em deia que el que jo pensava fer ja ho havia fet aquest ex-sacerdot australià.

El guió de la pel·lícula era, com totes sabeu, aquest: creació per Déu d'una parella humana com darrer acte d'una creació meravellosa, existència en un paradís terrenal, caiguda pel pecat amb el qual tots els seus descendents naixíem, tensa expectació durant segles i segles d'un salvador, encarnació d'un dels membres de la família trinitària divina, mort i resurrecció de Jesús i posterior enviament de l'Esperit Sant... La humanitat estava salvada!.

Però en un "nou mil·lenni" (i molt abans de que aquest "nou mil·lenni" comencés) el principi del guió ja no era creïble, i si el principi del guió canviava, ¿no calia també canviar el final de la pel·lícula?

¿Per què una "salvació" si no hi havia hagut ni "paradís terrenal" ni "pecat original" ni transmissió d'aquest pecat a tota la humanitat?

¿De què érem salvats? ¿De què havíem de ser salvats?

¿Va davallar dels cels per "causa de la nostra salvació" com diem en el Credo de la missa?

¿Va morir Jesús "per nosaltres", "per molts", "per tots"? ¿O potser per ningú...?

Fa uns anys, el 2007, el Vaticà va voler introduir un petit canvi a la missa: ja no es podria dir que va morir "per tots"; calia dir "per molts". Les reaccions a favor i en contra no es van fer esperar. Jo vaig voler posar pau dient que Jesús no va morir ni "per molts", ni "per tots"; pura i simplement va morir ajusticiat. Més tard, algun grup cristià, no tots, van voler donar a aquesta mort una significació sacrificial.

La sang de Jesús ¿fou vessada "en remissió dels pecats" tal com diuen els canons eucarístics oficials repetint l'eivj a;fesin a`martiw/n de Mt 26, 28?

¿Va ressuscitar Jesús? O millor dit, ¿Déu va ressuscitar aquest Jesús a qui vosaltres (els jueus, una de les primeres manifestacions cristianes antisemites) vau crucificar?

¿Com afirmar la "resurrecció de Jesús en el nou mil·lenni"?

El primer que hem de fer -ens diu aquest sacerdot australià- és decidir si volem mantenir-nos en una antiga concepció del món basada en una filosofia dualista

• Déu i humanitat ben separats
• cel i terra ben distanciats
• ànima i cos ben irreconciliats
• vida aquí i una altra vida posterior en un altre món
• llum i tenebres en l'evangeli de Joan
• els beneïts del Pare que rebran el Regne preparat des de la creació del món i els maleïts enviats al foc etern preparat per al diable i els seus àngels de la paràbola del Judici Final de Mateu
• els rics i pobres de les benaurances i malaurances de Lluc
• les tres dualitats (jueu / grec, esclau / lliure, home / dona) de Pau
• les dues ciutats de sant Agustí
• església i món...

O si volem reflexionar a partir del que anomenen la "Nova narració" (New Story): la manera contemporània de comprendre la formació i la grandària de tot l'univers (galàxies i galàxies i galàxies...), la formació del nostre planeta i el desenvolupament de la vida. En aquesta "Nova narració", que no és la que ens ha alimentat des de petits, intentarem comprendre la nostra creença en l'Esperit Creador de Déu present i actiu sempre i a tot arreu.

Podem seguir creient en la resurrecció de Jesús (segueixo a Michael Morwood)

• Si creiem que totes les persones humanes que van viure abans que Jesús orientant el seu cor a l'amor van morir en Déu i van morir dintre del misteri de vida més enllà de la humana existència
• Si afirmem que Déu sempre ha ressuscitat -i mai ha deixat de fer-ho- els éssers humans al misteri d'una vida eterna més enllà d'aquest present mode d'existència: l'Esperit Creador de Déu, actiu sempre i a tot arreu ofereix a la gent de tots els llocs i de tots els temps la possibilitat de la vida eterna amb Déu.
• Si fermament creiem que obrir-nos a l'amor és obrir-nos al Déu que sempre estima: amor humà i amor diví van lligats.
• Si participem de la convicció de que la "mort" (la injustícia, l'opressió, el pecat...) no té la darrera i definitiva paraula

Sí, Déu va ressuscitar Jesús, però ell no va ser el primer ni l'únic a fer possible la vida després de la mort ni l'accés a l'eterna vida amb Déu.

La creença cristiana en la resurrecció no hauria de dependre de les narracions evangèliques de la tomba buida o d'aquestes sorprenents aparicions, ja sigui a una casa "estant tancades les portes" (Jn 20, 19.26) o a la riba d'un llac quan "el dia ja clarejava" (Jn 21, 4). Aquestes narracions evangèliques era una manera de posar "imatges" a una creença interior que alguns seguidors de Jesús ja tenien. I dic "alguns", perquè -com ja sabeu- no tots els grups que depenien de Jesús tenien aquesta creença en la resurrecció de Jesús. I en el segle II hi ha un grup de pensadors cristians, als quals acostumem a agrupar sota el nom dels "apologetes", el defensors de la fe cristiana davant de les acusacions i burles dels pagans. En general, tots ells, si fem excepció de sant Justí, poc parlen de la figura humana de Jesús de Natzaret i menys encara de la seva mort o resurrecció. Per a ells, la resurrecció de Jesús no era un dels temes centrals de la fe cristiana.

Avui dia, per a molts cristians el que un cos humà pugui abandonar el nostre planeta i anar-se'n a un altre lloc és una idea que pertany al mite i a la fantasia.

Al coratge de Pau de renunciar a la circumcisió per poder afirmar la "recapitulació de totes les coses en Crist" (avnakefalaiw,sasqai ta. pa,nta evn tw/| Cristw/|)(Ef 1, 10), avui, en un altre context cultural i religiós, ens caldrà el coratge de renunciar a aquesta "recapitulació de Crist". En altres paraules, ens cal renunciar al "caràcter definitiu i complet de la revelació de Jesucrist", a la "unicitat i universalitat salvífica de Jesucrist i de l'Església".

Aquest és un altre requadre meu de l'any 1992, aquest cop preparant la reunió anual dels Capellans Obrers dels Paisos Catalans:

Només així Jesús de Natzaret podrà seguir entrant a "cases amb les portes tancades", ser tocat pels que dubten, participar en un esmorzar de pescadors quan el dia ja clarejava, fer camí amb gent decebuda... Només així Jesús de Natzaret serà un "ressuscitat" (tenir algun significat, tenir un poder de contagi) en el món pluricultural i plurireligiós d'avui dia.