Recordeu:
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors:

Mozilla Firefox,

GoogleChrome...

Seria incoherent amb mi mateix si em rigués d'aquests exegetes que ho posen tot en un article determinat, doncs jo mateix en altres moments he fet molta força en un article determinat. Quan l'evangeli de Marc ens fa la descripció d'en Barrabàs ens diu:

Permeteu-me que recordi ara els meus antics anys de professor de gramàtica a nens de 10-11 anys: si mantenim l'article determinat i el singular del text grec (evn th/| sta,sei, en el disturbi, en la revolta, en la sedició, en el motí) els lectors de l'evangeli de Marc són conduïts a recordar un esdeveniment concret ja conegut per ells pel que han anat llegint en el propi text de Marc. Aquest esdeveniment concret ja conegut pels lectors i lectores de l'evangeli de Marc només pot ser el que per nosaltres seria la "purificació del temple" o la "expulsió dels mercaders del temple".

Els altres evangelistes, per evitar tot mal entès, s'aparten del text de Marc: Lluc canvia l'article determinat per un adjectiu indefinit:

Mateu només dirà que era un pres famós:

Joan diu simplement que era un "bandoler" (lh|sth,j), la mateixa paraula utilitzada per Marc i Mateu per designar els dos que van ser crucificats amb Jesús.

No me'n ric, doncs, de les discussions exegètiques sobre un article determinat: si mantenim l'article determinat del text de Marc Jesús hauria participat, amb un cert protagonisme, però amb altres sediciosos, en una acció en el temple que acabà, almenys, amb un mort.

Altres traduccions, com la ben prestigiada del Nácar-Colunga, normalment ben fidedigna al text grec, conscients potser de les implicacions de l'article determinat en singular, per desvincular a Jesús de tota acció sediciosa amb resultat de mort, opten per un article indeterminat: "en una sedició", de la qual els lectors de Marc no tenien coneixement i en la qual Jesús no hi havia participat.

No sé si avui dia, a l'escola, els professors de gramàtica s'escarrassen a ensenyar la diferència entre un article determinat (el disturbi, la sedició) i un article indeterminat (un disturbi, una revolta), però aquest article determinat del text grec de Marc (dues senzilles lletres gregues) ens poden ajudar a comprendre millor les causes de la mort de Jesús entre dos bandolers. Normalment, els qui són ajusticiats junts pertanyent a un mateix "sumari".

Una vegada vista la importància, per la comprensió de la figura històrica de Jesús de Natzaret, d'un article determinat, tornem a la "temptació" del parenostre de Jesús i els seus.

Comencem fent una mirada a la diversitat de traduccions:

I si vols anar "a millorar la nota":

Muchos comentaristas que adoptan este enfoque [el de la prueba final] proceden a explicar el difícil "y no nos lleves a la tentación" desde la suposición de que el verbo arameo está en la forma hafel (causativa), que a veces puede tener un sentido permisivo: "y no permitas que lleguemos a la prueba" (de ahí el tradicional "y no nos dejes caer"). Además, cuando se emplea una partícula negativa con una de esas formas causativas hafel, la negación no va a veces con la acción causativa realizada por el sujeto del verbo, sino con el resultado de la acción. Así pues, la traducción correcta de la petición final sería "haz que no lleguemos a la prueba", en vez de "no hagas que lleguemos a la prueba".

A la diversitat de traduccions acompanya la diversitat de les exegesis. Suposada aquesta falta d'acord entre els exegetes i especialistes, jo em permeto presentar una altra explicació, de la qual, naturalment, no cal que feu massa cas.

Jesús i els seus no pensa en "la prova final", sinó en "les aigües de Meribà".

Què va passar a "les aigües de Meribà de Cadeix, en el desert de Sin"?

Podem donar per suposat que Jesús i els seus coneixia el salm 95 (no ens vindria gens malament conèixer una miqueta la litúrgia de la sinagoga: què llegien, quins salms recitaven...). En aquest salm 95 el poble aclama a Déu com la seva "roca de salvació", com "el Senyor Déu sobirà", "rei de reis". I d'aquest "rei de reis per damunt de tots els déus" el poble proclama: "Ell és el nostre Déu i nosaltres el poble que ell pastura, el ramat que ell guia". El salmista, conscient de les inconstàncies del poble, adverteix: "Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu; No enduriu els cors, com a Meribà, com el dia de Massà en el desert, quan van temptar-me (evpei,rasan) els vostres pares".

Quina és aquesta temptació de Meribà, del dia de Massà en el desert?

Com ja sabeu és un tema de l'èxode, del qual en parlen els llibres de l'Èxode, del Deuteronomi i dels Nombres.

En el desert el poble es queda sense aigua i discuteix de nou amb Moisès:

Moisès respon:

Un bon cop a la roca amb el bastó que va separar les aigües del mar fa brollar aigua i el relat del llibre de l'Èxode acaba dient:

El relat del llibre dels Nombres (on Moisès pica dues vegades la roca amb el seu famós bastó) acaba així:

El Senyor manifesta la seva santedat responent a la pregunta del poble: "És o no és amb nosaltres?"

Observem el paral·lelisme entre aquest text segons la versió grega dels LXX, la utilitzada pels evangelistes, i el text grec del parenostre:

Tenint tot això present jo diria que aquesta darrera petició o reivindicació del parenostre de Jesús i els seus la podríem expressar de la següent manera: "No ens mantinguis en una situació tal què et temptem, què dubtem de la teva sobirania, què ens preguntem: "El Senyor és o no és amb nosaltres?"

Per molts jueus del seu temps, entre ells Jesús i els seus, el domini romà sobre Palestina deixava sense sentit la promesa de "Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble".

Per molts jueus del seu temps, entre ells Jesús i els seus i el càntic de l'ancià Zacaries, calia "lliurar-se dels enemics" per poder donar culte a Déu.

Doncs, quin sentit tenia donar culte a qui no tenia poder per ser realment el "Déu del seu poble"?

Ens quedaria la frase "allibera'ns del maligne", que no és una petició més("i allibera'ns"), sinó que va unida a l'anterior ("no ens posis en temptació, sinó allibera'ns del maligne").

Interessant:

El verb grec utilitzat per Mateu és el mateix que utilitza Lluc a 1, 74 (r`uo,mai), amb el sentit d'alliberar, arrancar de, treure d'un perill, i en el Nou Testament l'"alliberador" sempre és Déu. El paral·lelisme ens porta a la conclusió que "del poder dels enemics" (evk ceiro.j evcqrw/n) es correspond amb "del Maligne" (avpo. tou/ ponhrou/)

Només està en l'evangeli de Mateu. És un afegit de Mateu o és Lluc qui l'ha esborrat?

Jo m'inclino a pensar -i les lectures d'Ezequiel, el Siràcida i de Qumrán donen un cert suport- que aquest "allibera'ns del maligne" del parenostre de Jesús i els seus, no del nostre, és un "alliberan'ns dels romans". I Lluc tindria bones raons per suprimir aquesta reivindicació.

Bé, no em queda més que donar-vos les gràcies per haver pogut fer aquesta "catequesi" sobre el parenostre. Ja sé que ha pogut resultar prou decebedora: Què ens importa a nosaltres "la reunificació de les tribus d'Israel"? Què ens pot importar a nosaltres aquest "allibera'ns dels romans? Però he volgut parlar del del primer dia del parenostre de Jesús i els seus, no del nostre, que el podem seguir resant com al llarg dels segles cada dia tants cristians l'han anat resant.

Potser sense saber-lo, des dels dies de Meribà tots estem units en una mateixa pregunta: "El Senyor, és o no és amb nosaltres?"