Recordeu:
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors:

Mozilla Firefox,

GoogleChrome...

La primera línia és igual a tots dos, i el verb utilitzat en grec pot tenir diversos significats segons el seu context, però aquí, pel que segueix, no cal discutir massa i ja està bé la traducció de "perdonar".

La darrera paraula d'aquesta línia, si ens hi fixem una mica, la trobem -canviant alguna lletra- a les quatre línies, i també a les anteriors i a les dos últimes.

A la segona línea tenim el problema. La traducció catalana és diferent ja que el text grec és diferent. (Crec que es pot dir que gairebé totes les traduccions mantenen aquesta diferència).

Es tracta de deutes econòmics o es tracta de pecats?

La paraula grega utilitzada per Mateu (ta. ovfeilh,mata) i els seus derivats té un ampli sentit de "deute" econòmic. És la que surt a la paràbola de Lluc (16, 1-12) de l'administrador corrupte o espavilat

...o a la paràbola (que només està a Mateu, 18, 23ss) de l'oficial que havent-li el rei perdonat un deute de deu mil talents no tingué misericòrdia amb qui tant sols li devia cent denaris.

A vegades, en el Nou Testament, fins i tot a Mateu, pot tenir el sentit d'ofensa moral.

La paraula grega utilitzada per Lluc (ta.j a`marti,aj) té un clar sentit de culpa moral, de pecat i és una paraula molt estimada per Lluc. Ja us vaig dir un dia, al comentar la paràbola del Fill pròdig, que Lluc -l'evangelista de la misericòrdia i del perdó de Déu- era una fàbrica de fer pecadors.

Al parecer, Lucas sentía que la metáfora "deudas/deudores" (ta. ovfeilh,mata / toi/j ovfeile,taij) por "pecados/pecadores" no iba a ser inmediatamente inteligible para sus lectores de lengua griega. Por eso llega a un compromiso con su tradición sustituyendo "deudas" por "pecados" (ta.j a`marti,aj) en la primera mitad de su petición y conservando "deudores (ovfei,lonti) en la segunda mitad. Seguramente pensó que el claro término teológico "pecado" arrojaría luz sobre la metáfora situada a continuación. Lucas, el teólogo de la salvación universal y del perdón personal, universaliza y personaliza la segunda parte de la petición al especificar "todos nuestros deudores". La forma de presente del verbo "perdonar" (avfi,omen) de la segunda parte podría ser la aclaración lucana del difícil aoristo (avfh,kamen) contenido en la versión de Mateo, aunque también cabe la posibilidad de que sea un intento independiente de dar al pretérito perfecto arameo un sentido de presente. En cualquier caso, como hemos señalado, el presente concuerda con el interés primordial de Lucas por una existencia cristiana vivida de continuo en este mundo.

La hipòtesis és que el "parenostre" pertany al Document Q, un evangeli que tindria el seu origen en comunitats palestines-aramees de la Galilea, i que va existir com un text escrit en grec, el qual fou utilitzat per Mateu i Lluc quan aquests van escriure els seus evangelis. El van copiar, però, reservant-se sempre, l'un i l'altre, la seva llibertat per introduir canvis.

Ja sabeu que el suposat Document Q no existeix, però alguns han intentat reconstruir-lo a partir dels evangelis de Mateu i Lluc, havent estudiat abans com Mateu i Lluc han anat modificant l'evangeli de Marc, que era l'altre document que tenien sobre la taula. Els estudiosos ens dirien que Mateu conserva el sentit original del Document Q i que ha estat Lluc qui ha canviat la seva expressió. Aquest, a més a més de la seva preocupació pel pecat i pel perdó, podia pensar que el seu públic, més aviat de procedència gentil, no entendria massa això de "perdonar els deutes". Els catalans seríem una part d'aquest públic de Lluc: nosaltres no volem barrejar l'evangeli amb l'economia i, per això, sempre hem resat "perdoneu-nos les nostres culpes".

Però aquella gent de Q ho barrejava tot: de fet, ja ho trobaven barrejat a les normes que suposadament Jahvé havia donat a Moisès. Prestar sense interès era una obligació moral:

...i també era obligatori la condonació del deute quan arribava l'any setè, l'any sabàtic:

Obligació de prestar i obligació de perdonar els deutes cada set anys eren normes de l'Aliança, normes per mantenir la cohesió social del poble: que ningú es fes ric a costa dels pobres. Ara no és el moment de discutir si aquestes normes eren paper mullat o no, o de voler saber quin grau de compliment tenien en temps de Jesús.

Si avui les hipoteques són un problema social greu, tenim elements suficients per poder afirmar que en temps de Jesús el problema dels deutes i de no poder pagar-los n'era un de molt gran a les comunitats camperoles de la Galilea sota el domini d'Herodes. Algunes de les paràboles de Jesús reflecteixen aquesta situació.

Una altra prova de que els deutes eren un greu problema social d'aquell temps la tenim en el fet simptomàtic de la crema dels arxius. A finals dels anys seixanta, uns trenta anys després de la mort de Jesús, a principis de la guerra dels jueus contra els romans, que al mateix temps és una revolució social contra la rica aristocràcia jueva col·laboradora dels romans, les forces rebels -en gran part procedents del camp com a conseqüència de la política de "terra cremada" de Vespasià- cremen a Jerusalem els arxius a on es guardaven els documents sobre els préstecs i "així -ens diu Flavi Josep- impedir que es cobressin els deutes amb l'esperança que la gent endeutada s'unissin a ells i els pobres es rebel·lessin contra els rics impunement". (BJ II, 427).

Nosaltres podem seguir resant "a la catalana" el nostre Pare nostre, mantenint-lo ben allunyat de les nostres butxaques, pensant en "pecats" i no en "diners", disposats a "perdonar ofenses" però no a "perdonar deutes", però és possible -i a mi m'agradaria que així fos- que el "Pare nostre de Jesús i els seus" reivindiqués "de pressa i de seguida" (com deia el Quaddish) allò mateix que reivindicaven de diverses maneres els empobrits del seu poble.