¿Coneixeu a dom Guigó, el segon?

Fa uns quants anys un pare de família es reia de mi per no conèixer-lo. És un monjo cartoixà del segle XII, el novè prior de la Chartreuse, que va escriure una carta a un altre monjo (el germà Gervasi) sobre la vida contemplativa . El principi de la carta ja em va agradar:

Cum die quadam (ell escrivia la carta en llatí, però s'entén, no? Quan un cert dia), corporali manuum labore occupatus (mentre estava ocupat en un treball corporal manual) de spiritali hominis exercitio (de l'exercici, de l'activitat, espiritual de l'home) cogitare coepissem (vaig començar a pensar).

Aquest monjo cartoixà vindria a dir que només poden parlar de les coses espirituals els que treballen amb les seves mans.

Posa quatre graons d'aquesta "escala dels monjos": "lectio, meditatio, oratio, contemplatio" (lectura, meditació, oració i contemplació). I en un moment diu:

...quod lectio sine meditatione est arida, meditatio sine lectione erronea

...la lectura sense meditació és àrida; la meditació sense lectura és errònea.

La "lectio" és la història, els fets, allò que és real… A ella es referia sant Ignasi al principi dels seus Exrecicis:

la persona que da a otro modo y orden para meditar o contemplar, debe narrar fielmente la historia de la tal contemplación o meditación, discurriendo solamente por los punctos con breve o sumaria declaración.

És la mateixa intuició de la teologia de l'alliberament, almenys dels seus primers teòlegs, un Hugo Assman, per exemple, quan deien que la "teologia era una reflexió sobre una pràctica concreta d'alliberament", sobre quelcom real.

Aquesta introducció és per parlar del "parenostre" i així m'afegeixo als milers i milers i milers d'homes i dones que han tingut la gosadia de parlar d'aquesta pregària. Les dones, últimament, troben que s'haurien de canviar algunes coses...

Però no patiu, que no penso parlar del nostre "parenostre", parlaré del "parenostre" de Jesús i els seus. I utilitzo aquesta expressió de "Jesús i els seus" per no entrar ara a discutir si tot ell prové del propi Jesús. Si acceptem la hipòtesi de que pertany al Document Q (del qual ja us vaig regalar un exemplar), podem pensar que respon bé a les expectatives sorgides en un grup de seguidors molt proper a Jesús (comunitats palestines de llengua aramea), que vivien (i patien) una situació històrica molt concreta. El "parenostre" de Jesús i els seus respon a una situació concreta. El "parenostre" de Jesús i els seus no és "urbi et orbe", com a vegades els papes tenen aquesta pretensió quan parlen des del seu balcó. Potser ha estat un error "eclesial" (compartit per "dretes" i "esquerres") voler mantenir la reiteració del "parenostre" quan la situació històrica concreta ha canviat.

A la resta dels escrits del Nou Testament, trobaríem algun vestigi del "parenostre"? Per què no, si -com m'escrivia fa uns dies un antic monjo de Montserrat- és "una cosa tan absolutament fonamental de la fe cristiana"? La resposta seria la mateixa que ja us vaig donar per explicar la "desaparició" del tema del Regne de Déu (tema central de la predicació de Jesús) en els escrits no sinòptics del Nou Testament.

El "parenostre" respon a una situació històrica (socio-política-religiosa) concreta i aquesta situació concreta va desaparèixer l'any 70, quan els jueus van perdre la guerra contra els romans. El tema del Regne de Déu i el tema del "parenostre" van molt units.

La introducció que fa l'evangeli de Lluc possiblement sigui un invent del seu autor, un veritable "autor". Si el que ell diu fos veritat (un dels deixebles li digué: "Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles"), podríem fer -amb el permís de dom Guido, el cartoixà- aquesta "meditatio", amb el perill de que, ja que la "lectio" no és segura, la "meditatio" ens surti errònia.

Els deixebles demanen a Jesús una pregària "distintiva" del seu grup, una senyera pròpia del grup, tal com el grup d'en Joan Baptista ja en tenia. Jesús, jueu, home del seu poble, participant de les esperances del seu poble, no s'inventa cap oració nova, sinó que repeteix la que tots sabien (naturalment, no al peu de la lletra i, naturalment, posant alguns afegitons ben significatius). La pretensió de Jesús no és formar un nou grup entre els jueus; la pretensió de Jesús -més agosarada- és conduir tot el poble a una renovació.

I ara -i el dom Guido ja no arrufa el nas, perquè veu que ja anem a fer una "lectio" correcta- l'"oració que Jesús ens va ensenyar" ja se la sabien de memòria tots els jueus que participaven de les reunions, ja sigui de les que es feien a la sinagoga o de les que es feien a les "cases d'estudi" (aquesta diferència se la deixem encara als investigadors).

Pau, al dir-nos que "nosaltres no sabem com hem de pregar" (Rm 8,, 26) sembla desconèixer la "pregària que el Senyor ens ensenyà"

¿Què demanava la sinagoga?

Anar al següent capítol
I. Què reivindicava Jesús i els seus?

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 8 gener 2015

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)      Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

De Jesús?
De Jesús o dels seus?
De Jesús i dels seus?

La forma hipotética de un original arameo (de estructura densa y lacónica, concisa y directa, especialmente idónea para la memorización) no muestra las ampliaciones retóricas fomentadas por el uso litúrgico dentro de una comunidad (como la forma mateana, con expresiones paralelas a las de las oraciones judías sinagogales) ni la desviación desde una verdadera visión escatológica futura hacia las continuas necesidades de la vida diaria (como refleja el texto lucano en las peticiones "nosotros" primera y segunda).

Esto concuerda con la idea de que la forma hipotética tuvo su Sitz im Leben no en la iglesia primitiva, sino entre los discípulos del Jesús histórico. Ciertamente, el simple hecho de que esta forma aramea existiese con anterioridad a cualquiera de las dos que ya eran tradicionales en las iglesias de Mateo y Lucas antes de la composición de sus evangelios -probablemente, ya antes de que fuese reunida la tradición Q-, indica un origen muy antiguo de la oración.

Origen que, por otro lado, podría situarse en un ambiente palestino-arameo... Así, pues, como mínimo, nos encontramos ante una creación realmente temprana de los cristianos palestinos de lengua aramea, si no ante una enseñanza del mismo Jesús.

John P. Meier
Un judío marginal
II/I, pág. 357
Editorial Verbo Divino

Recordeu:
La presentació d'un text no suposa, per part meva, el meu acord total amb tot el que diu, però mereixen ser coneguts i discututs pels possibles lectors

¿Pertenece al Documento Q?

¿Es adecuado decir que el "padrenuestro" pertenece al material Q?

Si se piensa más específicamente en un documento escrito, caben varias posibilidades:

1. El "padrenuestro" estaba en los ejemplares de Q conocidos por Mateo y Lucas, y cada uno de ellos copió fielmente o con pocos cambios redaccionales, la forma contenida en su ejemplar Q
   • Polag considera la presencia del "padrenuestro" en Q como "segura" o, al menos, "muy probable"
   • Hoffmann interpreta esta oración dentro de lo que él percibe como la teología de Q
   • Schulz cree que "en el padrenuestro se encuentra la fórmula que la más antigua comunidad Q judeocristiana de Palestina utilizaba para orar"

   Quizás algunos críticos de Q pasan en relativo silencio sobre el padrenuestro porque su pertenencia a Q no es algo de lo que se sientan seguros

2. En la copia de Q que tenía cada evangelista había alguna forma de "padrenuestro"; pero cada evangelista naturalmente escribió la forma que él solía recitar
3. El documento Q no contenía de ninguna manera el "padrenuestro", cuyo conocimiento habría llegado a Mateo y Lucas a través de tradiciones orales independientes, transmitidas principalmente por la liturgia de sus respectivas iglesias locales.

De la combinación o ulterior matización de estas posibilidades pueden resultar otras: la de una versión escrita de Q en la que cada evangelista hubiese introducido algunas modificaciones a causa de la praxis litúrgica de su iglesia; la de un material Q ya combinado con material especial de M (material exclusivo de Mt) o L (material exclusivo de Lc), etc

John P. Meier
Un judío marginal
II/I, pág. 432, nota 18)
Editorial Verbo Divino

Ya sabemos que John P. Meier, aceptando la hipotética existencia del Documento Q, permanece muy escéptico a la hora de hacer ulteriores afirmaciones sobre él