La Paraula de Déu,
paraula viva? o paraula morta?
Un repte per a la vida religiosa

Sermó a la celebració eucarística dels 60 anys de vida religiosa d'Odila Gou Suñol (Religiosa de Jesús i Maria), la qual, des de fa uns quants anys, treballa a Colòmbia

Avui sí que podríem començar dient allò de que "el hábito no hace al monje". Crec que tots entenem que, quasi vestida com abans del concili, has fet un llarg recorregut seguint aquells vents que un bon papa, obrint portes i finestres, va deixar que bufessin pels quatre cantons de la nostra església.

Ara vols, amb tots nosaltres, recordar -donant-ne gràcies a Déu- els inicis d'aquest recorregut que va començar -com va començar per a Abram, el pare de les nostres tres religions germanes- amb una paraula sorgida des de les profunditats del teu esperit (Gen 12, 1):

Ves-te'n del teu país, de la teva família i de la casa dels teus pares cap al país que jo t'indicaré

No estarà de més no oblidar que a altres cultures, a altres religions, homes i dones iniciaven camins semblants.

Deixar la casa dels teus pares per anar a buscar un altre lloc...

Sembla que, passats els primers segles d'expansió del cristianisme, un cop ja consolidat, oficialitzat i burocratitzat dintre de les estructures de la societat de l'imperi romà, un grapat de cristians, homes i dones, abandonaven el seu lloc familiar, la seva situació social, i feien camí cap el desert.

Alguns han dit que era una "fugida del món", i així han vist la vida religiosa com un fer-se escàpol dels autèntics problemes dels homes i dones de cada temps.

Però aquest anar-se'n al desert -el primer balbuceig del que segles més tard aniria esdevenint la "vida religiosa"- tenia una intuïció profunda: la "Paraula de Déu" no té cap força per si mateixa; pot ser una paraula viva; però també pot ser una paraula morta.

La "Paraula de Déu" per nosaltres, cristians, és tota acció o paraula, o gest, o silenci dels qui volen fer present i eficaç el record de Jesús en el nostre món. (L'Apocalipsi (19, 10) parlaria dels homes que mantenen el testimoniatge de Jesús). Fer present el record de Jesús aquí i ara per a transformar i canviar el nostre món d'avui.

Aquells homes i aquelles dones del desert van tenir la intuïció que en una Església ja assimilada totalment per la societat benestant de l'imperi romà, (avui diríem aburgesada), no tenia cap sentit intentar repetir cap "Paraula de Déu". Eren paraules mortes: ja podien predicar, que el món no es transformaria ni canviaria. Es feia necessari buscar un altre lloc, des del qual fer present -amb eficàcia- el record de Jesús.

¿I no és aquesta la mateixa intuïció que, al llarg de la història, han tingut molts dels fundadors i de les fundadores? La vostra, ¿no va deixar una nit d'octubre la casa dels seus pares per anar a viure pobrement a una casa casi sense mobles?

¿I no es aquesta intuïció -que la nostra "Paraula de Déu" és una paraula viva o és una paraula morta segons el lloc des d'on es dita o realitzada- la que t'ha anat conduint durant aquests seixanta anys? Des d'on i amb qui. ¿M'equivoco molt si m'imagino que els teus darrers anys han estat la recerca d'aquelles dues petites òrfenes, les quals d'alguna manera us van engendrar?

El Magnificat, el cant que l'evangelista Lluc posa en boca de Maria quan va a visitar a Isabel, el que avui, gràcies a un dels profetes del nostre temps, hem pogut escoltar amb tota la seva força, ¿pot arribar a ser una paraula morta?

¿Heu tingut alguna vegada l'experiència de com un cant de força, d'alliberació i de vida es queda convertit en paraules buides, mortes?

Jo la vaig tenir fa anys, llegint als diaris els funerals del general de Gaulle. La missa de funeral es va acabar, em sembla que per desig d'ell mateix, amb el cant en llatí del Magnificat. El lloc és la catedral de Paris. Els primers bancs estan ocupats per reis, caps d'estat, presidents: tots els poderosos de la terra. A l'altar, el cardenal de Paris i un munt de bisbes.

Ningú no es va immutar. Cap dels nombrosos membres de la seguretat de tots aquells poderosos es va aixecar per anar a defensar el seu amo.

Ningú no va tenir por ni de ser destronat ni de ser acomiadat amb les mans buides.

¿Us imagineu que hagués passat si, quan escoltaven sense immutar-se el "deposuit potentes de sede sua"

s'hagués començat a escoltar, venint del carrer, una cridòria que cada cop se sentia més propera i més clara, que a cada moment es veia millor que es dirigia cap a la mateixa catedral, que era una barreja de mil accents diferents (tota la població immigrant de Paris) cantant en mal francès alguna cosa semblant al Tots junts vencerem, o La Internacional o A las barricadas?

¿Ens imaginem què hagués passat?

¡Ens pensem potser que el Magnificat, el cant de Maria, té menys força revolucionària que qualsevol d'aquests altres cants?

¿Qui canta el Magnificat?

¿Qui canta les meravelles de Déu?, ¿qui jubila per la força del seu braç?, ¿qui dansa en honor del Déu que ha destronat els poderosos?, ¿qui crida que els rics s'han quedat sense ni cinq?, ¿qui festeja que els pobres han envaït els "supermercados"?

¿A qui representa Maria? ¿A qui mira el nostre Déu bíblic?

¿A una monja molt humil davant de les seves superiores? ¿O al seu poble humiliat i oprimit?

Potser no pega aquí, a la part alta de Barcelona, parlar del "seu poble humiliat i oprimit", però aquest poble -humiliat i oprimit- estava ben present, a una França convulsionada per la Revolució, en els vostres anys fundacionals. Aquest poble se us va fer ben present no només a través d'aquelles dues petites òrfenes, sinó també per mitjà de totes aquelles noies joves que aviat ompliren les vostres cases "Providència", a on per la formació i el treball, les volíeu convertir en "filles de Déu" (avui diríem, en "dones alliberades"). Més tard, aquest poble -humiliat i oprimit- van ser els obrers de la seda en vaga, que, fets forts al turó de Fourvière, van ser els vostres veïns. I sembla que vau saber ser bones veïnes. Tu també has sabut trobar aquest poble humiliat i oprimit...

La "vida religiosa" avui (i repeteixo avui, quan l'oficialitat de l'església, a diversos nivells, sembla que va agafant tots els camins massa tradicionals) continua tenint el repte (no l'únic, naturalment) de buscar el lloc a on el Magnificat recuperi la seva força de Déu, a on el cant de Maria soni i sigui revolucionari.

Buscar el lloc en la nostra societat europea del benestar, a on puguem ser agafats per la mirada de Déu, aquesta mirada única de Déu sobre el seu -i sempre existent- poble humiliat i oprimit.

Buscar el lloc (i no solament el lloc, sinó la manera d'esser-hi i de com actuar-hi i quines són les nostres relacions socials i les nostres connexions personals) a on la nostra "Paraula de Déu" (el nostre fer present el record de Jesús) sigui, no una paraula morta, sinó una paraula viva: una acció, una paraula, un gest o un silenci capaç de transformar el nostre món, el món que viuen cada dia els homes i dones d'avui.

Buscar el lloc i la manera d'esser-hi i de com actuar-hi...

Buscar el lloc, a on comencéssim a agafar por (una por que avui dia no tenim) de la nostra "Paraula de Déu", a on no tinguéssim més remei que exclamar amb Helder Camara, el "obispo rojo" del Brasil, en el seu cant a Maria, cant final d'una missa dels negres del Brasil, a on l'amic Pere Casaldaliga també hi participava:

Mariama, nostra Senyora, Mare estimada!
No cal anar tan lluny com en el teu himne:
No cal que els rics surtin amb les mans buides
i els pobres amb les mans plenes:
ni pobre ni ric.
Res d'esclau d'avui ser senyor d'esclaus demà.
Prou d'esclaus:
un món sense senyors i sense esclaus.

Buscar el lloc a on la "vida religiosa", la nostra "Paraula de Déu", l'evangeli viscut amb profunditat i radicalitat ens comencés a fer por: la por de Jesús davant del seu "divendres sant", la por de les dones del "mati de Pasqua".

Buscar el lloc... Es potser això el què ens ensenyen els teus seixanta anys de "vida religiosa".

Sant Gervasi (Barcelona)
7 de gener 2004

Teologia Indígena          Catequesi nadalenca         Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta         Spong el bisbe episcopalià         Altres temes