¿MISTERI I/O MIRACLE?
O
¿NI MISTERI NI MIRACLE?

És un sermó nadalenc (2017)

I de la mateixa manera que jo podia reconèixer que no tot el que deia aquell libre era copiat de mi, sant Agustí també reconeixia que hi havia coses en l'evangeli de Joan que no havia trobat en els llibres dels neoplatònics, per exemple, que...

Ampliar el tema
Tres preguntes a
Aurelius Augustinus Hipponensis

En l'evangeli que diem de Lluc el naixement de Jesús és anunciat als pastors que "vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat" (Lc 2, 8), però l'evangeli (més ben dit, tota l'obra de Lluc, l'evangeli i els fets dels apòstols) no està dirigida als pastors de Palestina que seguien vivint al ras i de nit, sinó a les classes altes cultes de l'imperi, representades per aquest "Teòfil", qualificat d'"excel·lentíssim". Aquestes classes altes cultes podien encabir la narració d'una concepció virginal en el llarg llistat de concepcions miraculoses atribuides, a diverses cultures, a personatges famosos, no només del món de la religió (Krishna, Buda, el fill de Zoroastre), sinó també del món de la política (Perseu, Ròmul, en el segle XVII aC. ja trobem llegendes que conten l'origen diví de la V Dinastia egipcia, Alexandre, August (del temps de Jesús), i del món de la filosofia (Pitàgores, Plató, Apoloni de Tiana (contemporari de Jesús)...

En primitius "credos" no hi ha menció ni de la concepció virginal ni de l'encarnació de Déu. En un dels "credos" més antics, utilitzat per l'església romana (possiblement en el ritual del baptisme), es fa professió de fe en el Crist Jesús com el "nascut de l'Esperit Sant i de Maria la verge", però sense parlar de l'encarnació encara que l'afirma com "fill únic seu" del Pare omnipotent.

A les esglésies de l'Orient sí que ja creuen que el Senyor Jesús, el Messies, el fill únic de Déu, es "l'encarnat de l'Esperit Sant i de Maria, la verge, i que es va fer home".

Podríem ara resseguir aquells primers concilis ecumènics dels segles IV i V, i intentar explicar tot allò d'una sola persona i de les dues naturaleses en Jesús, i tot allò de les tres persones iguals, però realment distintes de la Trinitat. Però temo que, temptades per Luter, ara que acabem de celebrar els 500 anys de sus 95 tesisles seves 95 tesis clavades a les portes de l'esglesia del palau de Wittenberg, em direu: "Para el carro! Què ens importa a nosaltres si Crist té dues naturaleses? Què ens importa si ell, per naturalesa, és Déu i home? El que el Crist sigui una persona que és Déu i home això no serveix de res a ningú... El que ens importa és que ell hagi dedicat la seva vida a esdevenir el meu Salvador i el meu Redemptor... Creure en el Crist és creure que ell, per nosaltres, ha sortit de Déu i ha vingut a aquest món".

Crist té dues naturaleses. I això a mi que m'importa? Si ell porta aquest nom de Crist, magnific i consolador, és gràcies al seu ministeri i a la tasca que va acceptar d'acomplir, i és això el que li dóna el seu nom. Que ell sigui per naturalesa home i Déu, això és una cosa que té a veure amb ell, però que ell hagi dedicat el seu ministeri i que ell hagi vessat (desfogat) el seu amor per esdevenir el meu Salvador i el meu Redemptor, és aquí on jo trobo la meva consolació i el meu bé… Creure en el Crist, això no vol dir que el Crist és una persona que és home i Déu, cosa que no serveix de res a ningú; això vol dir que aquesta persona és el Crist, és a dir que per nosaltres ha sortit de Déu i ha vingut a aquest món: el seu nom li ve d'aquest ofici.

I aquí, en el pessebre, el tenim: Us ha nascut un Salvador (Lc 2, 11).

Bé, paro el carro i no parlaré dels concilis. El que us perdeu serà responsabilitat vostra. Però, qui sap, potser no perdeu tanta cosa, perquè el tercer concili ecumènic, el d'Efes (any 431), ens diu que ell vol explicar allò que és incomprensible (avperinoh,twj), inexplicable (a;frastoj) i indicible (avpo,rrhtoj).

I no perquè sigui un "misteri", un dels misteris de Déu, sinó perquè és un "galimaties", un misteri, no de Déu, sinó creat per un grup humà reunit en concili. No intentem, doncs, explicar allò que el mateix concili diu que no es pot explicar.

Però, com parlar de Jesús "Déu per nosaltres" sense voler saber què és aquest Déu. No hauríem de tenir por avui dia de plantejar-nos les mateixes preguntes que els cristians, des del segle II, ja es plantejaven i que els concilis dels segles IV i V van voler donar una resposta. I aquests concilis, tan criticats avui dia per molts cristians, ens dirien:

I quina mania que ens teniu des de fa un cert temps! No us aniria millor que, en comptes de criticar-nos, us poséssiu a fer el que nosaltres vam fer? Nosaltres vam trobar un "consens" per al nostre temps, utilitzant els paradigmes culturals i les paraules del nostre temps... La veritat és que foren els emperadors els qui ens van exigir aquest "consens", doncs pensaven que la unitat política de l'imperi necessitava recolzar-se sobre una unitat religiosa... Si aquest "consens" nostre -que va tenir una certa utilitat en aquell temps malgrat que va comportar moltes "morts a la foguera" durant uns quants segles- ha durat massa temps... no és un problema nostre... Poseu-vos, doncs, a la feina i cerqueu un altre "consens" per al vostre temps, però potser seria millor donar de nou pas a la rica pluralitat d'interpretacions sobre Jesús que va existir en els primers anys...

Qui és aquest Jesús, un home que va viure fa més de vint segles, condemnat com tota persona humana a anar desapareixent entre les boires dels temps, a qui nosaltres, monoteístes de tota la vida, no tenim por d'adorar, de retre-li un culte com si fos un déu? Plantejar la mateixa pregunta no vol dir donar la mateixa resposta. I aquesta altra resposta, en l'àmbit de l'esglesia católica, sembla que encara no ha arribat i els intents de donar-la han estat ràpidament estroncats.

Mentre aquestes respostes no arriben o, almenys, les que es van proposant no aconsegueixen un cert "consens", seria bo posar una certa sordina a les respostes que es van donar en unes circunstàncies culturals i religioses que avui dia ja han desaparegut.

De la mateixa manera que ja, entre tots plegats, hem posat "sordina" a l'extra ecclesiam nulla est salus (fora de l'església no hi ha salvació), una expressió de sant Cebrià, bisbe africà del segle III, convertida més tard, sota diverses formes i per diversos concilis, en dogma.

Gràcies per la visita Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 20 desembre 2017

Per dir la teva

Pàgina principal de la web Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)      Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

Evangelis i documents del Nou Testament

Deixeu-me precisar una miqueta més. Quan dic "evangelis" no vull dir "Mateu, Marc, Lluc, Joan" (i amb això no vull negar que cadascú d'aquests textos té la seva individualitat, la seva originalitat, la seva teologia). Quan dic "evangelis" vull referir-me als "documents" que van donar origen als evangelis actuals. Un d'ells el relat o narració de la passió (prescindeixo ara si caldria precisar millor el títol d'aquesta narració), que va ser seguit per Marc i Joan. Aquest darrer evangeli (el que diem de Joan), que fins ara havia corregut les etapes de la carrera a la "seva bola", ara, en aquesta darrera etapa, es posa a córrer amb el grup, demostrant sempre que, si vol, pot anar a la seva. Aquesta primitiva narració de la passió començaria, segons l'ordre de Joan, amb la narració de la unció a Betània.

No és ara el moment de preguntar-nos com els autors dels evangelis de Marc i de Joan el van trobar i de quina manera el van utilitzar.

També sabem (més ben dit, suposem) que la versió de Marc fou seguida per Mateu i per Lluc (aquest prenent-se unes quantes llibertats per esborrar i per afegir-hi coses).

Segon document: el relat que trobem a Marc, més aviat narratiu, des del baptisme fins a la darrera setmana a Jerusalem, que seria seguit per Mateu i Lluc.

Tercer document: l'anomenat Document Q (el que alguns anomenen Evangeli Q): tot allò que és comú a Lluc i Mateu i que no es troba a Marc.

El document joànic i aquelles parts que són pròpies de Lluc i de Mateu. I no oblidéssim els dos evangelis de la infància (a Lluc i a Mateu) que, malgrat que ens parlen d'àngels i de verges, de pastors i reis, de mags d'Orient i estels, de matances de nens i de fugides, també ens volen parlar de Jesús.