Ir a la versión castellana |
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec? |
Si no les veus,
doble click... ![]() |
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome... |
Només text | |||
Explorador recomanat: Mozilla Firefox | Consells de lectura | I uns consells del segle XIV... | Si és la teva primera visita... |
Qui és en Georges Morel?
El que va publicar le monde a la mort de Georges Morel. La crítica de Paul Valadier, jesuïta, redactor en cap de la revista Études (1981-1989), a Georges Morel a la seva obra jésus-christ ou dionysos, publicada el 1979. Per què interessar-se a Georges Morel? I tots els articles en què he anat resumint pàgines de Georges Morel |
Quatre actituds davant la pregunta de DéuAlguna vegada, algun amic, m'ha dit: Si dius que de Déu no en sabem res, com és que parles tant de Déu? I la meva resposta ha estat: Jo no parlo de Déu, jo parlo de què els homes (i també les dones) han parlat de Déu. Resumeixo pàgines de Georges Morel a:
|
Davant la pregunta de Déu, podem definir esquemàticament quatre actituds bàsiques.
La indiferència consisteix a no sentir cap diferència entre l'existència de Déu i el seu contrari; tant si Déu existeix com si no, no em fa ni fred ni calor.
En els períodes de creença especialment, la religió mateixa ha pogut, sota la disfressa de retre homenatge a Déu, alimentar totes les passions antropocèntriques: És sens dubte l'actitud més estesa: la necessitat d'inventar fantasies per protegir-se de la mort donant-se la il·lusió de viure.
Expressa una profunda ruptura amb les dues primeres actituds. Aquí volem entendre per agnosticisme l'actitud que no rebutja la Qüestió, que fins i tot pot permetre-s'hi ser interrogada per ella fins a patir terriblement, però que la deixa en la seva forma purament interrogativa o que li dóna només una resposta dubtosa: jo no sé si existeix un déu o si la meva recerca té sentit, però no vull encloure el món en un recinte sense esquerdes. De fet, l'agnosticisme pot ser equívoc: pot expressar resistència a superar el llindar, però també la por a pronunciar-se massa ràpidament, per motius personals o sociològics.
Actitud teòricament possible, però dir que aquesta quarta actitud és teòricament possible, no vol dir que procedeixi de la reflexió teòrica, sinó que en si mateixa no és contradictòria.
S'escriuen llibres sencers en els quals es declara que no es pot dir res de Déu i on s'acaba de totes maneres dient alguna cosa al respecte: si sota el nom de Déu o bé sota qualsevol nom sobre la Qüestió, no es designa absolutament res, unes línies serien suficients per demostrar-ho, i l'única actitud saludable seria romandre allà per sempre.
Intentem ara d'especificar com pot aparèixer un llenguatge sobre Déu... Com parlar de la possibilitat del problema de Déu en el món modern.
Per evocar "déu", no és indiferent que fem servir aquest nom o aquest altre. Mai parlarem de l'ésser, per evitar les abstraccions i les ambigüitats de l'ontologia. Tampoc de l'absolut, massa marcat pels avatars de l'última gran filosofia. Si parlem de Déu, és per comoditat que no hem de prendre per facilitat.
Però estarem més contents d'utilitzar l'expressió l'Altre, que té l'avantatge d'oferir un cert canvi d'escenari als cors fastiguejats de la modernitat. Per tal de no barrejar l'Altre amb els altres l'escriurem amb una majúscula, eliminant d'aquesta lletra majúscula qualsevol impressió de sobrecàrrega.
L'Altre és simplement l'Altre, l'únic, sense que d'aquests termes hagi de sorgir cap sentiment de comparació. Estem aquí, de fet, en un clima d'extrema simplicitat. Un clima en el qual hauríem d'intentar viure ara: el del pacífic "és així", que no sabria oposar-se a cap altre.
L'Altre és l'original absolut, aquell que no es defineix per imitacions o còpies. No és la imatge de res. Ell és l'Altre.
La qüestió de l'Altre, i per tant de la seva existència, pot aparèixer com una pregunta real per a qui, negant-se a tancar-se en el finit, medita sobre aquest finit, acceptant que mai no hi pot haver cap seguretat objectiva o subjectiva en aquest àmbit.
Per tant, aquest és el primer gest respecte a l'Altre: afirmar la seva pura especificitat, sense intentar abans establir una relació amb ell, reconeixent -amb una mirada sense possessió- que és l'Altre, el senzillament lliure, deixant-lo a si mateix.
Cal recordar en un primer moment que la pregunta sobre l'Altre és una pregunta lliure, no imposable però proposable.
No és una qüestió dogmàtica, sinó antropològica. Què passa amb l'home? Què passa amb nosaltres avui?
Hem de demostrar una gran prudència: no hi ha proves a priori que la recerca de l'Altre sigui, en una societat determinada, expressable per un llenguatge relativament històric. Aquest és almenys el cas en les societats modernes desenvolupades.
I, a més a més, el nom de Déu i el pensament sobre Déu han estat tan pervertits que qualsevol expressió sobre aquest tema és probable que recaigui immediatament a les xarxes de l'antiga il·lusió. Certament, no és sense raó que en els nostres dies desconfiem de la majoria dels noms tradicionalment aplicats a Déu: el bé suprem, el Bé, el Bell, el Totpoderós, la Providència, el Sagrat. El mateix nom de Déu ha esdevingut intolerable per a molts pels abusos que ha sofert.
No és que haurem de callar per principi o parlar sense fer servir els llenguatges existents. Però aquests llenguatges s'han d'analitzar seriosament i fer-los servir de trampolí per a la creació per ruptura de nous llenguatges. A aquesta situació només l'experiència pot respondre.
Aquesta "creació per ruptura" seria apropar-nos a les ribes de l'agnosticisme, és a dir a un lloc on hom interrogaria durant la nit, on no intentaria "forçar la porta", on s'esperaria com vigilants incansables.
Adreçant-se als cristians que diuen descobrir en l'agnosticisme d'altres persones una fe que s'ignora a si mateixa o que s'imagina massa ràpidament que ells mateixos han "trobat" Déu, un poeta jueu els dóna aquest advertiment:
Els que encara no han tingut el gust a la llengua (i després de la llengua hi ha immediatament la gola, les cordes vocals, l'oïda, la veu finalment), han d'esperar i han de ser agnòstics. Has de ser agnòstic, en el sentit més estricte de la paraula, si no has tingut el gust a la llengua.
Us recordaré simplement això, en nom de la tradició que no és la meva, sinó fonamentalment la vostra: al primer Llibre dels Reis, el profeta Elies, a la muntanya d'Horeb, tampoc no sap respondre a aquesta pregunta que debateu: on és Déu? Tinc fe?
Després hi ha trons, fenòmens naturals molt potents, l'esclat de la llum (tot el que és ocular al principi), una enorme tempesta. I aquí no és Déu: no és ni en llamps ni en trons.
Finalment, Elies arriba a una cova on no hi ha res més que el que el text hebreu anomena -i això és el que percep Elies-, la veu del silenci tènue, la veu del tènue murmuri, que és com el sabor. És allà on Déu és, en aquesta veu que gairebé no se sent.
Els que no han escoltat aquesta veu, els que no han caminat prou a la muntanya d'Horeb per trobar el lloc adequat, els que no han tingut aquesta experiència de la petita i fina veu del silenci (o el del seu tast), aquests han de ser agnòstics. Han d'esperar, estar en expectació, encara que sigui per a tota la vida o, com ensenya el Talmud, durant moltes vides, una darrere l'altra. No hi ha res més a dir sobre aquestes coses.
Claude Vigée
L'imagination créatrice
Édit. de la Baconnière (1971)
pp. 281-282
De fet. Ser agnòstic és no anticipar-se excessivament a les possibilitats reals d'una experiència de Déu.
Aquestes coses són escàndol per als creients que fan de Déu una dada objectiva, un objectiu fixat en un lloc fix de la trajectòria i que consideren els agnòstics com a éssers mutilats.
I són particularment escandaloses des del punt de vista d'una determinada història tradicional, on el superego ha jugat un paper fantàstic, on l'estrèpit de les representacions hi encobria la veu del tènue silenci, on les creences sovint han servit per transformar l'estranya i delicada absència en presència plena i plana.
Però no és qüestió ara del que realment fou viscut sota aquests pressupostos, sinó d'aquests llenguatges que avui són insostenibles.
"No forçar la porta" no vol dir aturar-se massa lluny del llindar. Més enllà del racionalisme i del dogmatisme, un llenguatge prou bo consisteix a indicar per "supressions graduals" els camins des dels quals seria possible escoltar aquesta veu de tènue silenci.
Un exercici de "supressions graduals"
El meu canon
Aquests camins, que són els de la singularitat quotidiana (aquesta cara, aquesta rosa, aquesta mort) i tasques comunes, tenen múltiples facetes en les seves perspectives "espirituals". Aquí ningú no camina al mateix ritme ni percep els mateixos horitzons: l'"anar junts" pot estar compost d'una diversitat inesgotable. I la descoberta és imprevisible.
Tanmateix, aquells que d'alguna manera creuen que han superat el llindar de l'agnosticisme cap a un cert reconeixement explícit de l'Altre, han de pensar amb humor la seva situació a la comunitat. Aquesta situació no és ni millor ni pitjor que la d'altres, ja que és una possibilitat més entre d'altres. En particular, la seva tasca objectiva és la mateixa que la d'aquells que han vist que aquest món deixarà de ser una selva inhumana quan cessin les explotacions de tota mena, quan tothom tindrà la possibilitat concreta de gaudir dels béns de la vida, de compartir amb els altres valors diferents i de fer visible (o rebutjar) la pregunta de l'Altre.
Al mateix temps, però, aquests individus de fe explícita es troben en una situació específica, ja que per a ells l'Altre s'ha compromès en aquesta història.
Compromès en aquesta història?
Un text d'en Raimon Panikkar
Un llenguatge "públic" sobre l'Altre?
I si d'aquesta fe, no treuen llums particulars sobre les tècniques d'obres objectives, normalment treuen d'ella les seves pròpies forces: l'amor tendre és d'una exigència temible.
Aquest "amor tendre" camina en una foscor profunda, sense que necessàriament alguna cosa en sigui dita al respecte. Tot i això, també a aquests individus (i grups) se'ls presenta el problema d'un llenguatge "públic" sobre l'Absent.
Es poden contestar fàcilment les dues primeres objeccions. És clar que una bona manera de mitigar els efectes del discurs religiós idòlatra no és només analitzar els seus vicis, sinó especialment crear llenguatges diferents. Aquests llenguatges, que no imposen res, no poden perjudicar els indiferents ni els ateus (en el ben entès de que hagin rebutjat la intolerància). I la intolerància no es respondrà per intolerància, sinó per una lluita incansable pel dret bàsic de tot ésser humà a la paraula.
La tercera objecció és molt més delicada. El que té alguna oportunitat d'obrir la boca en aquest camp pateix davant el mutisme de molts. El silenci absolut, però, seria un mal: la repressió difícilment seria millor que l'èmfasi, perquè de fet no hi ha societats en què no es desenvolupin ideologies.
Aquestes ideologies constitueixen una cultura determinada que reacciona, més enllà del llenguatge, a les percepcions, les mentalitats, els gestos de qui no hi tenen accés directe. Aquí no hi ha neutralitat, encara que, com hem dit, les defenses de les masses davant aquesta cultura siguin més considerables del que s'imaginen els intel·lectuals. Hem de lluitar contra aquestes ideologies, i la millor manera de fer-ho és indicar que la qüestió de l'Altre no s'integra amb la del rebuig de l'antropocentrisme o la de l'agnosticisme.
Si hom vol preparar un món on la cara de l'Altre, de l'Absent, sigui menys vaga del que és avui, és adequat per a aquells que ho puguin començar ara.
I sabem si la nostàlgia d'aquest rostre no puja ara mateix en alguns cors?
I si vols recordar...
De jesuïta declarat apofàtic
a jesuïta agnòstic
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 8 febrer 2020 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Temes teològics Temes bíblics Temes eclesials Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000) Catequesi eucarística (2006) Catequesi sobre el Parenostre (2012) Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014) Sants i santes segons Miquel Sunyol
Spong, el bisbe episcopalià (2000) Teología Indígena (2001) Fernando Hoyos (2000-2016) Amb el pretext d'una enquesta (1998)
És Descartes qui, a la seva quarta Meditació, parlava de la indiferència com el "grau més baix de llibertat":
Em sembla que la indiferència significa adequadament aquell estat en què es troba la voluntat, quan no és portada, pel coneixement del que és cert o del que és bo, a seguir un partit més que un altre.
Deixem aquí la filosofia personal de Descartes i les seves tendències intel·lectualistes o voluntaristes, per constatar que, efectivament, la indiferència consisteix a no sentir cap diferència entre l'existència de Déu i el seu contrari; tant si Déu existeix com si no, no em fa ni fred ni calor.
És el llenguatge explícit d'aquesta actitud que Spinoza va anomenar la "malaltia mortal":
El que hi ha més sovint a la vida i el que els homes -com es pot concloure de les seves accions- semblen considerar com el bé suprem es pot reduir a aquests tres objectes: riqueses, honors i plaer. Ara bé, la ment està tan atreta i distreta per aquests tres objectes que difícilment pot pensar en cap altre bé... Em vaig veure immers en el perill més gran i obligat a buscar amb tota la meva força un remei, tot i que incert, de la mateixa manera que un pacient, que pateix una malaltia fatal i que preveu una mort propera a no ser que apliqui un remei, està obligat a cercar amb tota la seva força un remei, per molt incert, perquè en ell rau tota la seva esperança.
La fórmula és rigorosa: al límit, la indiferència és la mort, l'equivalència de totes les coses en la dissolució. Nietzsche, que no va inventar la paraula, ha nomenat nihilisme a aquesta malaltia mortal: el significat és el mateix. El nihilisme absolut és l'aniquilació de l'ésser humà en la mort. En realitat, aquest límit extrem s'aconsegueix rarament, ja que el suïcidi mateix pot ser encara una reacció de la vida i, normalment, els homes, trobant intolerable el no res, prefereixen divinitzar, com diu Spinoza, la sexualitat, l'economia i la política: sempre necessitem déus.
De fet, l'agnosticisme pot ser equívoc: pot expressar resistència a superar el llindar, però també la por a pronunciar-se massa ràpidament, per motius personals o sociològics.
A la violència de les passions religioses, l'agnosticisme substitueix una vigilància obscura i despullada, una mena d'experiència en el buit. Però això s'ha de dir amb la màxima reserva, ja que no hi ha cap indicació prèvia que, en una determinada existència, Déu pugui ser, o fins i tot, degui ser nomenat. L'experiència de la Qüestió no té cap propòsit ni criteri extern.
L'aspecte positiu de l'agnosticisme: desconfiar de qualsevol mala anticipació, sense tancar-se alhora a les crides que creu escoltar pels camins.
Per declarar que certament és impossible dir res de Déu, hauríem d'afegir que Pascal i Jesús no n'han dit res ells mateixos.
Aquell que, al seu propi risc i perill, creu que pot dir alguna cosa sobre Déu, ha d'integrar per si mateix l'aspecte positiu de l'agnosticisme (desconfiar de qualsevol mala anticipació, no tancar-se a les crides que creu escoltar).
Tanmateix, no volem aturar-nos-hi i pensem que, malgrat tot, des de Crist "potser ens podem plantejar el problema de Déu". D'aquí la referència a Pascal:
Només coneixem Déu mitjançant Jesucrist; sense aquest mediador, tota comunicació amb Déu es trenca. Per Jesucrist coneixem Déu... Jesucrist és el veritable Déu dels homes.
Deixem aquí l'afirmació dogmàtica que Jesús és Déu i que només podem conèixer Déu mitjançant la mediació de Jesús. Reservem per a més tard l'examen d'aquests supòsits.
Recordem només que aquest llenguatge pel qual el nom de Déu designa un pur inefable segueix utilitzant aquest nom, ja que planteja el problema de Déu i que finalment parla de Déu. Dir que només coneixem Déu per Jesucrist és dir que el coneixem i, ens agradi o no, és parlar d'ell. Al llarg dels seus Pensaments, Pascal en parla, bé o malament, però en parla. I Jesús també al llarg dels evangelis: per Jesús -i pels seus oïdors- el nom de Déu tenia algun sentit, abans que Jesús es convertís en el primer mediador cristià.
A més, escriure que "parlar de Déu és perdre tot risc, ja que ell seria el que ens faria parlar" és donar-nos una certa imatge de Déu. Una imatge que, a més, es presenta sense cap justificació i de cap manera és evident: per què seria Déu necessàriament qui ens faria parlar?
Finalment, si tota paraula sobre Déu només pogués ser una paraula absurda, caldria generalitzar aquesta observació: per què els altres, les coses, els esdeveniments haurien de defugir aquesta llei?
Però concloure que, no només ningú ha dit res de Déu (que, al cap i a la fi, és possible i depèn de l'anàlisi històrica), sinó que, ontològicament, mai podrem dir res al respecte (mantenint que hi ha un problema de Déu), pertany a un altre tipus d'abús.
Se ha discutido mucho en cuanto el lugar a donde fueron los hebreos después de entrar en el desierto ya que no ha sido localizado con certeza el monte Sinaí u Horeb (se le llamaba con ambos nombres).
19, 9 | Jo et vindré a trobar enmig d'un núvol espès, perquè el poble em senti quan parlaré amb tu i així creguin en tu per sempre. |
19, 11 | El tercer dia el Senyor baixarà a la muntanya del Sinaí a la vista de tot el poble. |
19, 16 | El tercer dia, quan clarejava, va aparèixer dalt la muntanya un núvol espès; esclataren trons i llamps i es va sentir un toc de corn fortíssim. |
19, 18 | La muntanya del Sinaí fumejava tota ella, perquè el Senyor hi havia baixat enmig del foc. El fum anava pujant com el d'un forn i tota la muntanya s'estremia. |
19, 19 | Moisès parlava i Déu li responia amb la veu del tro. |
19, 11 | Aleshores s'aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques,
però en aquell vent el Senyor no hi era. |
Després del vent va venir un terratrèmol,
però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. |
|
19, 12 | Després del terratrèmol va arribar foc,
però el Senyor tampoc no era en aquell foc. |
19, 12 | Després del foc
fwnh. au;raj lepth/j (LXX)
sibilus aurae tenuis (VUL) un silbo de un vientecico suave (Scio 1807) un ventijol dolçi subtil (FBC 1933) un zèfir suau, subtil (MM 1957) es va alçar el murmuri d'un ventijol suau. (BCI) hubo un sonido apacible y delicado. (RVA) hubo un sonido apacible y delicado. (N-C) se oyó una brisa tenue (NBE) a still <01827> small <01851> voice <06963> (KJV) le bruit d'une brise légère. (BJ) un murmure <06963> doux <01827> et léger <01851>. (LSF) |
Quina és la traducció
més encertada?
Els números Strong. ¿Ja saps el que són?
Si ho vols saber...
www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=H01827&t=KJV
www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=H01851&t=KJV
www.blueletterbible.org/lang/lexicon/lexicon.cfm?Strongs=H06963&t=KJV
Encara que ni tu ni jo sapiguem hebreu...
Si vols veure el text en hebreu, clicka aquí
Recorda: el text hebreu va de dreta a esquerra
hQ'd; hm'm'D> lAq |
||
qD | hm'm'D | lAq |
adjetiu fem. sing. | nom comú fem. sing | nom común masc. sing. |
Els números Strong. ¿Ja saps el que són? Si ho vols saber... | ||
01851 / 14 | 01827 / 3 | 06963 / 506 |
La King James Version (KJV) tradueix aquesta paraula hebrea per...
Si fas doble click sobre cada paraula veuràs totes les ocurrències |
||
thin(5x), small (5x), leanfleshed (2x), dwarf (1x), little thing (1x). | still (1x), silence (1x), calm (1x). | voice (383x), noise (49x), sound (39x), thunder (10x), proclamation (4x), send out (2x), thunderings (2x), fame (1x), miscellaneous (16x). |
Em sembla molt bé la traducció que hem trobat en el text de Claude Vigée: "la voix du silence ténu", "la voix du murmure ténu" (la veu del silenci tènue, la veu del murmuri tènue).
De les notes de la Bible de Jérusalem:
Voulant sauvegarder l'alliance et rétablir la pureté de la loi, Élie ira à l'endroit où le vrai Dieu s'est révélé (Ex 3 et 33, 18 - 34, 9), et où l'allince a été conclue (Ex 19 et 24): il rattache directement son oeuvre à celle de Moise. Rapprochés par la théophanie de l'Horeb, Moise et Élie seront aussi à la Transfiguration du Christ, cette théophanie du N.T. (Mt 17, 1-9)
1Ki 19, 9: "il entra dans la grotte" = le "creu du rocher" où se blottit Moise pendant l'apparition divine (Ex 33, 32)
1Ki 19, 11: Ouragan, tremblement de terre, éclairs, qui manifestaient en Ex 19 la présence de Yahvé, ne sont ici que les signes avant-coureurs de son passage; le murmure d'un vent tranquille symbolise la spiritualité de Dieu et l'intimité de son entretien avec ses prophètes, mais non pas la douceur et le silence de son action: les ordres terribles données aux vv. 15-17 prouvent la fausseté de cette interprétation pourtant commune.
I si vols recordar:
La "foto" compromesa de Jesús