Davant la pregunta de Déu, podem definir esquemàticament quatre actituds bàsiques.

1. Al nivell més baix, la indiferència.

La indiferència consisteix a no sentir cap diferència entre l'existència de Déu i el seu contrari; tant si Déu existeix com si no, no em fa ni fred ni calor.

Si vols ampliar...

2. L'antropocentrisme

En els períodes de creença especialment, la religió mateixa ha pogut, sota la disfressa de retre homenatge a Déu, alimentar totes les passions antropocèntriques: És sens dubte l'actitud més estesa: la necessitat d'inventar fantasies per protegir-se de la mort donant-se la il·lusió de viure.

3. L'agnosticisme

Expressa una profunda ruptura amb les dues primeres actituds. Aquí volem entendre per agnosticisme l'actitud que no rebutja la Qüestió, que fins i tot pot permetre-s'hi ser interrogada per ella fins a patir terriblement, però que la deixa en la seva forma purament interrogativa o que li dóna només una resposta dubtosa: jo no sé si existeix un déu o si la meva recerca té sentit, però no vull encloure el món en un recinte sense esquerdes. De fet, l'agnosticisme pot ser equívoc: pot expressar resistència a superar el llindar, però també la por a pronunciar-se massa ràpidament, per motius personals o sociològics.

Si vols ampliar...

4. L'experiència afirmativa

Actitud teòricament possible, però dir que aquesta quarta actitud és teòricament possible, no vol dir que procedeixi de la reflexió teòrica, sinó que en si mateixa no és contradictòria.

S'escriuen llibres sencers en els quals es declara que no es pot dir res de Déu i on s'acaba de totes maneres dient alguna cosa al respecte: si sota el nom de Déu o bé sota qualsevol nom sobre la Qüestió, no es designa absolutament res, unes línies serien suficients per demostrar-ho, i l'única actitud saludable seria romandre allà per sempre.

Si vols ampliar...

Llegir el text original

Intentem ara d'especificar com pot aparèixer un llenguatge sobre Déu... Com parlar de la possibilitat del problema de Déu en el món modern.

Per evocar "déu", no és indiferent que fem servir aquest nom o aquest altre. Mai parlarem de l'ésser, per evitar les abstraccions i les ambigüitats de l'ontologia. Tampoc de l'absolut, massa marcat pels avatars de l'última gran filosofia. Si parlem de Déu, és per comoditat que no hem de prendre per facilitat.

Però estarem més contents d'utilitzar l'expressió l'Altre, que té l'avantatge d'oferir un cert canvi d'escenari als cors fastiguejats de la modernitat. Per tal de no barrejar l'Altre amb els altres l'escriurem amb una majúscula, eliminant d'aquesta lletra majúscula qualsevol impressió de sobrecàrrega.

L'Altre és simplement l'Altre, l'únic, sense que d'aquests termes hagi de sorgir cap sentiment de comparació. Estem aquí, de fet, en un clima d'extrema simplicitat. Un clima en el qual hauríem d'intentar viure ara: el del pacífic "és així", que no sabria oposar-se a cap altre.

L'Altre és l'original absolut, aquell que no es defineix per imitacions o còpies. No és la imatge de res. Ell és l'Altre.

La qüestió de l'Altre, i per tant de la seva existència, pot aparèixer com una pregunta real per a qui, negant-se a tancar-se en el finit, medita sobre aquest finit, acceptant que mai no hi pot haver cap seguretat objectiva o subjectiva en aquest àmbit.

Per tant, aquest és el primer gest respecte a l'Altre: afirmar la seva pura especificitat, sense intentar abans establir una relació amb ell, reconeixent -amb una mirada sense possessió- que és l'Altre, el senzillament lliure, deixant-lo a si mateix.

Llegir el text original

Cal recordar en un primer moment que la pregunta sobre l'Altre és una pregunta lliure, no imposable però proposable.

No és una qüestió dogmàtica, sinó antropològica. Què passa amb l'home? Què passa amb nosaltres avui?

Hem de demostrar una gran prudència: no hi ha proves a priori que la recerca de l'Altre sigui, en una societat determinada, expressable per un llenguatge relativament històric. Aquest és almenys el cas en les societats modernes desenvolupades.

I, a més a més, el nom de Déu i el pensament sobre Déu han estat tan pervertits que qualsevol expressió sobre aquest tema és probable que recaigui immediatament a les xarxes de l'antiga il·lusió. Certament, no és sense raó que en els nostres dies desconfiem de la majoria dels noms tradicionalment aplicats a Déu: el bé suprem, el Bé, el Bell, el Totpoderós, la Providència, el Sagrat. El mateix nom de Déu ha esdevingut intolerable per a molts pels abusos que ha sofert.

No és que haurem de callar per principi o parlar sense fer servir els llenguatges existents. Però aquests llenguatges s'han d'analitzar seriosament i fer-los servir de trampolí per a la creació per ruptura de nous llenguatges. A aquesta situació només l'experiència pot respondre.

Llegir el text original

Aquesta "creació per ruptura" seria apropar-nos a les ribes de l'agnosticisme, és a dir a un lloc on hom interrogaria durant la nit, on no intentaria "forçar la porta", on s'esperaria com vigilants incansables.

Adreçant-se als cristians que diuen descobrir en l'agnosticisme d'altres persones una fe que s'ignora a si mateixa o que s'imagina massa ràpidament que ells mateixos han "trobat" Déu, un poeta jueu els dóna aquest advertiment:

Els que encara no han tingut el gust a la llengua (i després de la llengua hi ha immediatament la gola, les cordes vocals, l'oïda, la veu finalment), han d'esperar i han de ser agnòstics. Has de ser agnòstic, en el sentit més estricte de la paraula, si no has tingut el gust a la llengua.

Us recordaré simplement això, en nom de la tradició que no és la meva, sinó fonamentalment la vostra: al primer Llibre dels Reis, el profeta Elies, a la muntanya d'Horeb, tampoc no sap respondre a aquesta pregunta que debateu: on és Déu? Tinc fe?

Després hi ha trons, fenòmens naturals molt potents, l'esclat de la llum (tot el que és ocular al principi), una enorme tempesta. I aquí no és Déu: no és ni en llamps ni en trons.

Finalment, Elies arriba a una cova on no hi ha res més que el que el text hebreu anomena -i això és el que percep Elies-, la veu del silenci tènue, la veu del tènue murmuri, que és com el sabor. És allà on Déu és, en aquesta veu que gairebé no se sent.

Els que no han escoltat aquesta veu, els que no han caminat prou a la muntanya d'Horeb per trobar el lloc adequat, els que no han tingut aquesta experiència de la petita i fina veu del silenci (o el del seu tast), aquests han de ser agnòstics. Han d'esperar, estar en expectació, encara que sigui per a tota la vida o, com ensenya el Talmud, durant moltes vides, una darrere l'altra. No hi ha res més a dir sobre aquestes coses.

Si vols ampliar el text bíblic...

De fet. Ser agnòstic és no anticipar-se excessivament a les possibilitats reals d'una experiència de Déu.

Aquestes coses són escàndol per als creients que fan de Déu una dada objectiva, un objectiu fixat en un lloc fix de la trajectòria i que consideren els agnòstics com a éssers mutilats.

I són particularment escandaloses des del punt de vista d'una determinada història tradicional, on el superego ha jugat un paper fantàstic, on l'estrèpit de les representacions hi encobria la veu del tènue silenci, on les creences sovint han servit per transformar l'estranya i delicada absència en presència plena i plana.

Però no és qüestió ara del que realment fou viscut sota aquests pressupostos, sinó d'aquests llenguatges que avui són insostenibles.

"No forçar la porta" no vol dir aturar-se massa lluny del llindar. Més enllà del racionalisme i del dogmatisme, un llenguatge prou bo consisteix a indicar per "supressions graduals" els camins des dels quals seria possible escoltar aquesta veu de tènue silenci.

Aquests camins, que són els de la singularitat quotidiana (aquesta cara, aquesta rosa, aquesta mort) i tasques comunes, tenen múltiples facetes en les seves perspectives "espirituals". Aquí ningú no camina al mateix ritme ni percep els mateixos horitzons: l'"anar junts" pot estar compost d'una diversitat inesgotable. I la descoberta és imprevisible.

Tanmateix, aquells que d'alguna manera creuen que han superat el llindar de l'agnosticisme cap a un cert reconeixement explícit de l'Altre, han de pensar amb humor la seva situació a la comunitat. Aquesta situació no és ni millor ni pitjor que la d'altres, ja que és una possibilitat més entre d'altres. En particular, la seva tasca objectiva és la mateixa que la d'aquells que han vist que aquest món deixarà de ser una selva inhumana quan cessin les explotacions de tota mena, quan tothom tindrà la possibilitat concreta de gaudir dels béns de la vida, de compartir amb els altres valors diferents i de fer visible (o rebutjar) la pregunta de l'Altre.

Al mateix temps, però, aquests individus de fe explícita es troben en una situació específica, ja que per a ells l'Altre s'ha compromès en aquesta història.

Llegir el text original

Un llenguatge "públic" sobre l'Altre?

I si d'aquesta fe, no treuen llums particulars sobre les tècniques d'obres objectives, normalment treuen d'ella les seves pròpies forces: l'amor tendre és d'una exigència temible.

Aquest "amor tendre" camina en una foscor profunda, sense que necessàriament alguna cosa en sigui dita al respecte. Tot i això, també a aquests individus (i grups) se'ls presenta el problema d'un llenguatge "públic" sobre l'Absent.

Aquí hi ha tres raons per al silenci:
• La indiferència o l'ateisme proclamat de molts
• Els abusos originats pels discursos religiosos
• El fet que són innombrables aquells a qui les condicions els impedeixen parlar d'aquestes coses

Es poden contestar fàcilment les dues primeres objeccions. És clar que una bona manera de mitigar els efectes del discurs religiós idòlatra no és només analitzar els seus vicis, sinó especialment crear llenguatges diferents. Aquests llenguatges, que no imposen res, no poden perjudicar els indiferents ni els ateus (en el ben entès de que hagin rebutjat la intolerància). I la intolerància no es respondrà per intolerància, sinó per una lluita incansable pel dret bàsic de tot ésser humà a la paraula.

La tercera objecció és molt més delicada. El que té alguna oportunitat d'obrir la boca en aquest camp pateix davant el mutisme de molts. El silenci absolut, però, seria un mal: la repressió difícilment seria millor que l'èmfasi, perquè de fet no hi ha societats en què no es desenvolupin ideologies.

Aquestes ideologies constitueixen una cultura determinada que reacciona, més enllà del llenguatge, a les percepcions, les mentalitats, els gestos de qui no hi tenen accés directe. Aquí no hi ha neutralitat, encara que, com hem dit, les defenses de les masses davant aquesta cultura siguin més considerables del que s'imaginen els intel·lectuals. Hem de lluitar contra aquestes ideologies, i la millor manera de fer-ho és indicar que la qüestió de l'Altre no s'integra amb la del rebuig de l'antropocentrisme o la de l'agnosticisme.

Si hom vol preparar un món on la cara de l'Altre, de l'Absent, sigui menys vaga del que és avui, és adequat per a aquells que ho puguin començar ara.

I sabem si la nostàlgia d'aquest rostre no puja ara mateix en alguns cors?

Llegir el text original