EL DÉU ENCARNAT

UNA IL·LUSIÓ?

Qui és en Georges Morel? El que va publicar le monde a la mort de Georges Morel. La crítica de Paul Valadier, jesuïta, redactor en cap de la revista Études (1981-1989), a Georges Morel a la seva obra jésus-christ ou dionysos, publicada el 1979. Per què interessar-se a Georges Morel? Un text de n'André Ardouin, monjo de l'abadia de Saint Martin de Ligugé I tots els articles en què he anat resumint pàgines de Georges Morel

Resumeixo el capítol Genèse de l'illusion del llibre jesús dans la théorie chrétienne, el tercer volum de Questions d'homme, d'en Georges Morel, (1921-1989), publicat l'any 1977 per Éditions Aubier. Sóc ben conscient que aquest resum, de forma esquemàtica, demana una major atenció per part del lector. Aquests possibles lectors veuran si els compensa el temps que hi dispensaran. A mi, personalment, m'ha demanat molt de temps i m'ha sobtat que un autor francès, que tenen fama de ser més clars que els alemanys, m'exigís aquest "molt de temps". Però crec que ha estat un temps ben "amortitzat". És bo recordar algunes dates: L'any 1977 es va publicar a Anglaterra the mith of the god incarnate (El mite del Déu encarnat), un conjunt d'articles de diversos autors de l'església anglicana (teòlegs, exegetes, especialistes en Nou Testament). L'any 1993, setze anys més tard, ja sense amargor i amb les aigües ja calmades, John Hick, teòleg presbiterià de Birmimghan, que havia estat l'editor del llibre de 1977, retorna a estudiar el tema en el seu llibre the metaphor of god incarnate. christology in a pluralistic age Podeu recordar Les 14 tesis de John Hick El febrer de 2010 vaig publicar, resumint pàgines d'en Roger Haight, L'error del "Déu encarnat", que seria el primer capítol de la meva catequesi sobre l'error del déu encarnat, que a partir de 2015 fins al febrer de 2016 vaig anar publicant, seguint en bona part el pensament d'en James D. G. Dunn, al llarg de 12 capítols.

Un article de fa ja un cert temps "Jesús de Natzaret, pot ser l'únic redemptor universal?", publicat...

• A la meva web: www.tinet.cat/fqi_ct04/morel_01_ct.htm (juliol 2017)
• A Atrio: www.atrio.org/2018/01/jesus-de-nazaret-puede-ser-el-unico-redentor/ (gener 2018)

...l'acabava dient:

Ens cal examinar si el procés que ha conduit les comunitats cristianes primitives a l'afirmació de la divinitat de Jesús és legítim.

Ens bastarà interrogar-nos sobre el resultat d'aquest procés, és a dir sobre la tesi central del dogma cristià, el dogma de l'Encarnació.

Intentarem, doncs, fer una anàlisi crítica d'aquest dogma de l'encarnació...

És hora ja de posar-nos-hi, seguint el pensament de Georges Morel.

Recordar el que ja està dit

Com aquelles "primeres comunitats cristianes"
van arribar a l'afirmació de l'encarnació?

Recordeu les cauteles que cal adoptar al parlar
de "primeres comunitats cristianes"

Si les vols recordar...

I aquest text d'en Earl Doherty

A. Segons Oscar Cullmann: (pag. 59)

Hem vist que els primers cristians assoliren aquesta visió de Crist per un triple camí:

1. acceptant el testimoniatge contingut a la vida de Jesús, amb els esdeveniments del divendres sant i del diumenge de pasqua,
2. a través de la gran experiència litúrgica i personal de la presència del Kyrios, Senyor de l'Església, del món i de la vida de cada home, i sabent que ell és el mateix Jesús de la història,
3. reflexionant, des de la fe en el Senyor present i en el Fill de l'home crucificat, sobre la relació entre Jesucrist i totes les altres revelacions de Déu.

Aquests són els orígens de la convicció cristológica del cristianisme primitiu.

Les premiers chrétiens sont parvenus à cette compréhension (que Jésus était Dieu même en tant que le Fils) par un triple cheminement:

1. d'abord, en acceptant le témoignage contenu dans la vie de Jésus, avec les événements du Vendredi saint et de Pâques;
2. ensuite, par la grande expérience liturgique et personnelle de la présence du Kyrios, Seigneur de l'Eglise, du monde et de la vie de chaque homme, ce Kyrios étant identique au Jésus de l'histoire;
3. enfin, par la réflexion, poursuivie dans la foi au Seigneur présent et au Fils de l'homme crucifié, sur le rapport entre ce Jésus-Christ et toutes les autres révélations de dieu.

Telles sont les sources de la conviction christologique du christianisme primitif.

Oscar Cullmann
Christologie du Nouveau Testament
p. 287

B. Segons un esquema modern, explicat i criticat per Joseph Ratzinger (quan era un teòleg) (pag. 111):

1. El Jesús històric hauria estat una espècie de doctor profètic, marcat per l'atmosfera d'exaltació escatològica del judaisme tardà.

Aquest profeta hauria anunciat la proximitat del Regne de Déu, sota una forma estrictament temporal i amb un accent gairebé exclusiu sobre l'aquí i l'ara.

2. Per raons bastant fosques, Jesús hauria estat arrestat, condemnat i executat, després d'un fracàs total.
3. Després, per un procés no menys fosc, hauria nascut la fe en la seva resurrecció, amb la idea que aquest home singular seguia mantenint per als altres una significació històrica.

   Al cap de cert temps, es va arribar a creure que ell tornaria un dia com a Fill de l'home o com Messies

4. En una altra etapa s'hauria posat en boca del Jesús històric el contingut d'aquesta fe, com si ell s'hi hagués realment proclamat a si mateix com Messies i Fill de l'home.
5. Finalment, molt ràpidament, aquesta interpretació s'hauria traslladat del món semític al món hel·lenístic, amb conseqüències òbviament molt importants.

   Al món semita, Jesús havia estat interpretat segons les categories jueves de Fill de l'home i Messies; aquestes categories, no tenint cap significat al món hel·lenístic, s'haurien adaptat als conceptes hel·lenístics. Els esquemes semítics de Fill de l'home i de Messies, serien substituïts per la categoria hel·lenística de l'home diví o l'home-déu per fer intel·ligible la figura de Jesús.

La crítica de Joseph Ratzinger
Des de l'únic punt de vista de l'historiador, aquesta exposició forma una imatge tan absurda que, en qualsevol cas, hom hauria d'estar "més disposat i més fàcilment inclinat a creure que Déu s'ha convertit en un home que a creure en la veritat d'un tal conglomerat de hipòtesis"

C. Segons Joseph Ratzinger, quan encara escrivia llibres de teologia (Foi chrétienne hier et aujourd'hui, 1969). (pag. 112)

1. Al principi opera una completa separació cultural entre el concepte d'home diví i el de fill de Déu, dos conceptes que històricament són del tot independents i que no tenen relació alguna entre ells, ni lingüística ni real

• el primer (el d'home diví) no apareix enlloc del Nou Testament
• el segon (el de fill de Déu) no s'aplica enlloc en l'antiguitat als homes divins

Aquí Ratzinger especifica que aquest títol té emperò un paral·lel, lingüístic i real, en el món hel·lenístic romà: la designació de l'emperador August com a fill de Déu, Divi filius

2. És només recorrent a l'única tradició bíblica com es pot comprendre com Jesús va poder ser designat com el Fill de Déu
3. Ratzinger clarament distingeix (com els altres teòlegs actuals) el títol de Fill de Déu i el de Fill, que tenen un origen i significat diferent.

• El títol de Fill de Déu, en la seva forma bíblica desenvolupada, prové d'una doble desmitologització de la tradició real oriental, on el rei era engendrat físicament per Déu

• En una primera etapa, aquest títol va ser assumit per la cort de David, en el sentit d'una elecció divina aquí i ara
• En una segona etapa, aquesta elecció es veu reforçada per l'esperança en un futur rei, que serà fill per excel·lència (reunirà a totes les nacions al voltant del seu tron)
• És aquest fill per excel·lència que els cristians reconeixeran en el personatge de Jesús

• El títol de Fill pertany a la vida íntima de Jesús, a la seva relació secreta amb Déu

• És molt menys comú en els sinòptics que en el quart Evangeli, on es refereix a l'experiència essencial de la "identitat de l'obrar i de l'ésser, de l'acció i de la persona, que no es reserva absolutament en gens, però que es lliura completament en la seva obra", "on Déu i l'home es troben".

I és només aquí que s'esdevé plenament clar que aquell que es posa totalment al Servei dels altres, que es compromet en total desinteressament i despossessió, aquest és l'home veritable, l'home del futur, on Déu i l'home es troben

C'est ici seulement que devient pleinement clair que celui qui se met entièrement au service des autres, qui s'engage dans le desintéressement total et la dépossession, celui-là est l'hmme véritable, l'homme de l'avenir, où Dieu et l'homme se rejoignent

• A sant Joan trobem una ontologització més pronunciada de la cristologia, però sense ruptura amb les dades anteriors.

4. Immediatament estableix una connexió curiosa entre la seva afirmació precedent (en Crist s'estableix un veritable contacte entre Déu i l'home) i les afirmacions dogmàtiques, sense implicar que aquest Crist sigui Déu mateix, que Déu mateix -el Fill de Déu- s'hagi encarnat.
5. I, a continuació, justifica així la seva certesa que, de fet, l'home Jesús és Déu mateix: és l'esdeveniment de la passió el que manifesta al màxim durant la vida terrenal de Jesús la identitat en ell de l'ésser i de l'obrar. El lloc de l'origen de la fe en Jesús com Crist (el lloc d'origen de la fe cristiana) va ser la creu.

A partir de la creu, la fe s'adona que aquest Jesús no va fer ni va dir alguna cosa, sinó que en ell el missatge i la paraula són idèntics, que ell és allò que ell diu: llavors aquest Jesús és la "Paraula"

À partir de la croix, la foi réalise que ce Jesús n'a pas fait ou dit quelque chose, mais qu'en lui message et parole sont identiques, qu'il est ce qu'il dit. Jean n'avait qu'à tirer l'ultime conséquence: s'il en est ainsi alors ce Jesús est "Parole"

6. Podem resumir el procés de la fe cristiana en la divinitat de l'home anomenat Jesús: en Jesús hi ha identitat de l'acció, la paraula i el ser / tal identitat solament pot existir en Déu / Així que Jesús és Déu. (Curiosa argumentació)

Per aquesta fe, en Jesús hi ha identitat de l'obrar, de la paraula i de l'ésser; i una tal identitat no pot existir que en Déu; doncs Jesús és Déu.

Pour cette foi, en Jesús il y a identité de l'agir, de la parole et de l'être; et une telle identité ne peut exister qu'en Dieu; donc Jesús est Dieu.

7. I acabem amb aquest altre text d'en Ratzinger:

Jesús és vist des de la creu que parla més fort que totes les paraules: ell és el Crist, això és suficient. El Jo crucificat del Senyor és una realitat tan plena que tota la resta passa a un segon pla.

En una segona etapa, a partir de la intel·ligència adquirida sobre Jesús, es va començar a reflexionar sobre les seves paraules. A la seva sorpresa, la comunitat revivint els seus records ha d'adonar-se ara que en la paraula de Jesús hi ha aquesta mateixa manera de centrar-ho tot en el seu Jo. El seu missatge, llegit retrospectivament, es presenta de tal manera que sempre condueix a aquest Jo, a la identitat de la paraula i de la persona i que sempre ens recondueix a aquesta identitat.

En una última etapa, Joan va poder relligar finalment els dos moviments. El seu evangeli és, per dir-ho així, la lectura de les paraules de Jesús a partir de la persona i de la persona a partir de les seves paraules. El fet que Joan presenti la seva cristologia, el seu testimoni de fe en el Crist, com el missatge de la història de Jesús, i que ell fes d'aquesta història una cristologia, demostra que la unitat de Crist s'hi ha acomplert, una unitat que es manté com constitutiva per a tota història posterior de la fe.

Jesús est vu à partir de la croix qui parle plus fort que toutes les paroles: il est le Christ, cela suffit. Le Moi crucifié du Seigneur est une réalité si pleine que tout le reste passe à l'arrière-plan.

Dans une deuxième étape, en partant de l'intelligence ainsi acquise sur Jesús, on se mit à réfléxir sur ses paroles. À son grand étonnement, la communauté revivant ses souvenirs devait s'apercevoir maintenant que dans la parole de Jésus il y a cette même façon de tout centrer sur son Moi; son message, lu rétrospectivement, se présente de telle façon qu'il débouche toujours sur ce Moi, sur l'identité de la parole et de la personne et qu'il nous ramène toujours à cette identité.

Dans une dernière étape, Jean pouvait relier en fin les deux mouvements. Son évangile est pour ainsi dire la lecture des paroles de Jesús à partir de la personne, et de la personne à partir de ses paroles. Le fair que Jean présente sa christologie, son témoignage de foi au Christ, comme le message de l'histoire de Jesús, qu'il fasse de cette histoire une christologie, montre que l'unité de Christ et de Jesús est accomplie, unité qui demeure constitutive pour toute l'histoire ultérieure de la foi.