A partir d'una reflexió compartida durant una de les eucaristies de Lamiarrita 2013.
Aquest matí, entrant en el "túnel del tiempo", ens hem retrobat tots junts a una aula de teología de finals del segle XVI. Donat que el predicador (Xabier Pikaza) no és ni domínic ni jesuïta, tant podia ser una aula de la Universitat de Salamanca, dominada pels dominics (Domingo Báñez, Valladolid, 29 de febrer de 1528 - Medina del Campo, 1604) com una aula del Colegio Real de Coimbra, entregat pels reis de Portugal als jesuïtes (Luís de Molina, Conca, 1535 - Madrid, 1600).
A sant Ignasi no li agradava massa que es parlés massa d'aquestes coses:
No debemos hablar mucho de la predestinación por vía de costumbre; mas si en alguna manera y algunas veces se hablare, así se hable que el pueblo menudo no venga en error alguno, como algunas veces suele, diciendo: "Si tengo de ser salvo o condenado, ya está determinado, y por mi bien hacer o mal, no puede ser ya otra cosa"; y con esto entorpeciendo se descuidan en las obras que conducen a la salud y provecho spiritual de sus ánimas.
Reglas para sentir con la Iglesia, 15ª
[367]
¿Com salvar les decisions absolutes de Déu envers les seves creatures? ¿Com salvar la llibertat humana?
Dominics i jesuïtes discutien i es barallaven. Però ¿ho feien sobre un problema real? ¿O era un fals problema?
Salamanca i Coimbra tenien una mateixa imatge de Déu, una imatge que una cultura humana havia creat feia ja molts segles en un moment determinat del seu desenvolupament quan tenien una determinada auto-comprensió. I, naturalment, en aquells remots temps, entre l'auto-comprensió humana i la imatge de Déu que havien creat no hi havia cap problema. Tot hi encaixava.
D'altres cultures humanes havien creat altres imatges de Déu, o de la divinitat, o d'allò Últim, o de l'experiència absoluta de la realitat…
"Hi hagué un vespre" (segles i segles i segles…) "i un matí" (més segles, més segles i més segles…) i la cultura humana (aquella determinada cultura humana) va canviar la seva auto-comprensió (acceptació de la llibertat i de la responsabilitat humana), però no va canviar la imatge de Déu creada en uns altres supòsits. I aleshores, com no podia ser altrament, va sorgir el problema… Els problemes reals poden arribar a tenir solucions; els falsos problemes no en tenen de cap de les maneres.
Com és que dominics i jesuïtes (Salamanca i Coimbra) no s'adonaren que calia anar junts a la recerca d'una nova imatge de Déu, la que era postulada per la nova auto-comprensió humana?
Aquest matí, al no haver canviat el nostre "chip" sobre Déu, hem anat donant velles voltes a un fals problema. A tot estirar hem arribat a la mateixa conclusió que el papa Pau V (no massa amic dels dominics ja que aquests defensaven els drets de la monarquia contra els del papat) el 28 d'agost de 1607: llibertat per defensar cadascú la seva doctrina, prohibir a uns i altres que titllessin d'herètica la doctrina contrària (ne quis partem suae oppositam aut qualificaret aut censura quapiam notaret), prohibir la publicació de llibres sobre el tema de la gràcia eficaç.
A mi, com bon jesuïta, m'hagués agradat fer un pas més i celebrar, al crit de "¡Molina Victor!, la decisió papal
con festejos públicos, que incluyeron fuegos artificiales, músicas y corridas de toros.
cfr. http://www.filosofia.org/ave/001/a152.htm
"...que a la Bíblia sencera no hi ha ni una sola paraula de Déu"
Era una de les afirmacions
del meu requadre "provocatiu" de finals de 1997.
Ja has llegit?
El Déu d'Homer... El Déu de Jesús...
Pot ser encara el nostre Déu?
Gràcies per la visita
Miquel Sunyol sscu@tinet.cat 10 setembre 2013 |
Per dir la teva | Pàgina principal de la web |
Teologia
Indígena
Catequesi
nadalenca Catequesi eucarística Coses
de jesuïtes
Amb
el pretext d'una enquesta
Spong
el bisbe episcopalià
Altres
temes